L'enigma de les capses vermelles de Campañà

"No sabem del cert per què va amagar aquelles fotos", afirma Toni Monné i Campañà, periodista i net del fotògraf Antoni Campañà Bandranas (1906-1989) al principi del documental "La capsa vermella. La guerra infinita d'Antoni Campañà", que codirigeix amb el reporter Plàcid Garcia-Planas i l'historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta. El seu avi va amagar en secret al garatge de casa seva, a Sant Cugat del Vallès, 5.000 fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola. Les van trobar 80 anys més tard, quan la família buidava la casa abans que l'enderroquessin. Al fons del garatge, en una caixa gran de fusta, hi havia dues capses vermelles. La sorpresa va ser descobrir-hi les fotografies que amb tant de zel havia ocultat l'avi. 'La capsa vermella. La guerra infinita d'Antoni Campañà', de Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Toni Monné La troballa va donar peu al llibre "La capsa vermella", de Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i David Ramos, editat per Comanegra; les exposicions "La guerra infinita. Antoni Campañà", del MNAC, Museu Nacional d'Art de Catalunya; "Campañà. L'estètica de la modernitat mecànica" , de la Casa Seat, i "Antoni Campañà. L'endemà de la retirada: Portbou, 1939", del MUME, Museu Memorial de l'Exili, i el documental "La capsa vermella. La guerra infinita d'Antoni Campañà". Amb tot, les raons perquè va mantenir en secret les fotografies encara són un misteri. Aquestes són algunes de les hipòtesis que presenten els testimonis del documental "La capsa vermella. La guerra infinita d'Antoni Campañà": Sandra Balsells, fotoperiodista: "A mi em costa d'entendre que Campañà amagués el seu arxiu de la Guerra Civil espanyola. Però, humanament, puc comprendre la gent que va viure la Guerra Civil espanyola. Moltes persones van quedar molt traumatitzades, els va marcar per sempre. Jo això també ho he viscut en el meu entorn familiar, en el meu pare, per exemple, i potser una forma d'oblidar és tancar aquells records, i aquells records, en el cas de Campañà, estan materialitzats en les fotografies. Però costa d'entendre. Potser en vida no les volia rescatar, però, no ho sé, potser hagués estat convenient, no, un cop traspassat, que donés l'autorització la seva família per difondre aquest llegat històric". Sandra Balsells, fotoperiodista. Tot i que li costi d'entendre, la fotoperiodista també s'ha trobat en la situació de no publicar treballs que ha realitzat: "Tinc algunes fotografies, sobretot de la primera guerra dels Balcans, la guerra de Croàcia del 91, que les vaig fer perquè pensava que era important fer-les, però que no les vaig voler difondre durant molts anys, perquè pensava que podien posar en perill les persones fotografiades. Concretament, era un camp de detenció de presoners croats en un poble serbi i és important fer-les, però després vaig decidir no publicar-les. Això passa molt sovint". En aquest sentit, protegir les persones que apareixen en les fotografies de la repressió franquista podria ser un motiu de pes per amagar tot aquest material, com ens explica Teresa Ferré i Panisello, professora d'Història de la Comunicació (UAB): "L'ús de la fotografia com a eina de repressió ja té uns quants segles. En el cas de la Guerra Civil, a mi, per exemple, em va sorprendre molt quan vaig anar a Salamanca, a l'arxiu (Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola), fa molts anys, a buscar fotografies i vaig veure uns àlbums que eren retalls de fotografies de les quals s'havia retallat la cara de la persona i a sota hi havia el seu nom i el sindicat al qual pertanyien. Acabada la guerra es va fer un ús de la fotografia totalment repressiu. El gener de 1939, quan els serveis de propaganda franquista fan una crida pública a través dels diaris a tots els fotògrafs professionals i amateurs perquè entreguin les seves còpies i negatius des del 1936, hi havia una necessitat de fer un arxiu de la "dominación roja", es a dir, un arxiu per identificar persones i exercir la repressió per part del règim". Teresa Ferré i Panisello, professora d'Història de la Comunicació (UAB). Si aquesta era la raó, per què Campañà no va treure a la llum el seu treball un cop acabada la dictadura franquista? Podria haver donat a conèixer les fotografies entre 1975 i 1989, any en què va morir, però les va mantenir guardades en secret en el garatge de casa seva a Sant Cugat del Vallès. Fins i tot va refusar fer-ho en diverses ocasions quan se li demanaven per exposar. Així ho recorda Marta Gili, directora de l'École Nationale Supérieure de la Photographie, (ENSP, Arles, França) qui va descobrir la seva obra als anys 80 del segle XX, quan treballava com a documentalista en l'exposició sobre avantguardes fotogràfiques "Idas &amp; Caos" del Ministeri de Cultura, comissariada per Joan Fontcuberta: "Aleshores, quan li vaig preguntar sobre les fotos de la guerra, em va dir: D'això no en parlem. D'això no en parlem. Això no ho ensenyo i s'ha acabat'. (...) Em va dir que ell no les volia ensenyar i que allò no era un objectiu d'exposició, que les tenia guardades i que no les volia ensenyar". "En aquella època per ell era un tema tabú. (...) No feia tant temps que la dictadura havia acabat. Penso que en el moment en què certes imatges es silencien hi pot haver moltes raons. (...) Hi ha les raons subjectives del mateix fotògraf, del mateix Campañà. (...) I també és cert que ell pertanyia a un grup de fotògrafs en el qual també molts d'ells silenciaven moltes coses. No solament fotògrafs, tothom silenciava coses, sobretot els que havien viscut la Guerra Civil, cosa que jo no havia viscut i em resultava difícil en aquella època entendre-ho. Jo penso que, amb el temps, evidentment, aprens que les imatges que callen diuen, a vegades, moltes més coses que les imatges que es mostren." Marta Gili, directora de l'École Nationale Supérieure de la Photographie, (ENSP, Arles, França). El psiquiatre Ramon Riera, autor del llibre "L'herència emocional", ens dona una explicació en clau psicològica: "És molt curiós en Campañà, que sabem que, en els últims anys de la seva vida, algú li va demanar que mostrés les fotos de la guerra, i ell s'hi va negar. Jo, la meva intuïció basada en la meva experiència, és que Campañà en aquestes situacions en què algú li demanava que tragués les fotos que, en certa manera, era com treure els records, Campañà devia sentir el que moltes vegades senten els nostres pacients, que és que ens expressen que no volen parlar de certs records, no els volen evocar, no volen que aquests records els hi disparin una crisi d'ansietat. Llavors, nosaltres, els professionals, hem sempre de respectar el ritme que els pacients ens posen a l'hora d'evocar els seus records. En aquest cas, en aquesta anècdota que expliquem, clarament, Campañà va dir: "No em faci evocar records que són massa terribles i que no em veig amb cor de poder suportar". Els records de la Guerra Civil i de la postguerra van deixar una petjada incurable en el cor de l'Antoni Campañà. Una ferida doble, explica el seu net, el periodista Toni Monné, al documental "La capsa vermella": "El fill petit va morir. Només tenia 5 anys. Jo crec que a la família Campañà la Guerra Civil s'associava a la mort del fill. Era un tema del qual no es volia parlar. (...) Jo només havia vist una fotografia seva emmarcada al rebedor i era el nen que es va morir'. Ara he descobert que hi havia centenars de fotos del nen que havia fet el meu avi. Però eren com una altra capsa vermella familiar. Estaven amagades en un calaix, i la meva àvia no les volia veure, perquè, quan les veia, es posava a plorar". Toni Monné, net d'Antoni Campañà i periodista. Ha codirigit el documental 'La capsa vermella. La guerra infinita d'Antoni Campañà' amb el reporter Plàcid Garcia-Planas i l'historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta. Dues situacions traumàtiques que Campañà va gestionar construint un mur de silenci, segons interpreta Ramon Riera: "Hem de pensar que, de fet, a Campañà se li van ajuntar dues situacions extremadament traumàtiques. D'una banda la situació de la guerra, però d'altra banda la mort del seu fill petit, del seu fill Antoni, que es deia igual com ell. Per tant, Campañà tenia dos horrors, dos records terrorífics a oblidar, a no pensar-hi, a no parlar-ne, a no explicar-los; tot el que tenia a veure amb la guerra i tot el que tenia a veure amb la pèrdua d'un fill. Es diu que la pèrdua d'un fill és, probablement, la situació psicològica més dolorosa que pot existir i, efectivament, és una situació enormement traumàtica. De nou, ens tornem a trobar aquesta estratègia, aquesta primera manera d'intentar regular les seqüeles posttraumàtiques que és oblidar, no pensar-hi, no parlar-ne". Ramon Riera, psiquiatre i autor del llibre 'L'herència emocional autor del llibre 'L'herència emocional. Per Ramon Riera, han de passar dues generacions en la família per afrontar el trauma d'una manera radicalment oposada: "L'interès que ha despertat la història d'aquestes fotografies de Campañà sobre la guerra, òbviament, és un interès que està molt relacionat amb l'interès intrínsec i documental que tenen aquestes fotografies. Però, segons la meva opinió, hi ha un altre aspecte també molt rellevant que és la història d'aquesta capsa vermella, és a dir, la història d'un avi que, per una banda, vol conservar aquestes fotografies, no vol que la censura els hi destrueixi, no vol que siguin prohibides, que siguin eliminades, però que, al mateix temps, vol amagar-les, perquè vol desconnectar dels records tan dolorosos que li evoquen. És una història, la capsa vermella, que té tota l'estona aquesta tensió entre Vull conservar aquest testimoni, vull conservar aquesta memòria, però, al mateix temps, no vull que em fereixi, no vull que em faci mal, no vull que em desbordi, l'amago, la deixo en algun lloc on, al final, passi desapercebuda'. I, llavors, jo crec que l'altre ganxo que té aquesta història és que això passava dues generacions abans. Dues generacions després, el seu net, el Toni Monné, es troba ja amb una situació diferent, amb un context diferent i pot fer servir una estratègia contrària per afrontar la situació traumàtica, que és donar-ho a conèixer, compartir-ho, fer exposicions de fotos, fer un llibre, fer un documental, buscar que altres es commoguin amb el que li va passar al seu avi, amb el que els hi va passar als nostres avis. És una estratègia de processament de l'experiència traumàtica totalment oposada, només amb dues generacions de diferència". Encara avui, les ferides que va deixar la Guerra Civil no s'han tancat, com evidencia Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) on s'exposa fins al 18 de juliol "La guerra infinita. Antoni Campañà": Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). "En el nostre cas, ens interessa molt l'art i el conflicte, com el patrimoni el pateix, com Catalunya va ser capaç de rescatar-lo i ser molt pionera en l'àmbit europeu en rescatar això i com els artistes reaccionen a aquesta guerra, alguns amb l'obra pictòrica, Picasso, Miró o companyia, d'altres fugen, altres s'exilien i, els fotògrafs, jo crec que van ser molt conscients que havien de testimoniar tot això que estava passant i ho van fer captant imatges molt fortes. Jo ara crec que encara és molt a prop el fet i encara ens costa entendre'l. Tenim, per exemple, centenars o milers d'enterrats encara a les cunetes. Això és una cosa una mica estranya, és un país que encara no ha fet la neteja que hauria de fer, fins i tot de del punt de vista de reparació d'aquestes víctimes. Crec que encara hi ha comptes pendents que són evidents".