Àlex Gorina va fer el servei militar obligatori destinat a Melilla
Abusos i maltractaments durant el servei militar

Àlex Gorina: "La meva mili a Melilla, un any d'horror que no he explicat mai"

El crític cinematogràfic Àlex Gorina va fer la "mili" a Melilla entre el 1976 i el 1977, un any d'infern en què va ser víctima d'abusos i maltractaments, forçat a fer contraban i, com tots els seus companys, sotmès a un règim disciplinari absurd i criminal que es va cobrar vides

Enllaç a altres textos de l'autor

Àlex Gorina

Crític de cinema i director de "La finestra indiscreta", de Catalunya Ràdio

És una història que no havia explicat mai, a ningú, fins ara. No per vergonya, ni per cap mena de trauma insuperable, ni per por, ni per una necessitat de negar-la al meu interior. Senzillament la vaig deixar aparcada, perquè formava part d'un període i d'una circumstància concrets que vaig superar ràpidament a partir del moment que vaig tornar de Melilla a Barcelona, un cop acabada la mili.

Tot va ser el 1976-1977. Havia deixat la universitat i els estudis de Filosofia i Lletres a la mítica Universitat Autònoma del Monestir de Sant Cugat, ara, de Bellaterra. I abans de redefinir el meu futur (destinat a ser "l'hereu" d'un negoci familiar de tèxtils que no m'agradava) i viure amb qui era la meva promesa i futura mare dels meus fills, "tocava" fer el servei militar, sense cap mena d'ajuda per millorar-ne la destinació, que va ser la pitjor imaginable. Vaig anar a fer el campament a Almeria, al mateix desert dels rodatges dels spaghetti westerns de l'època,  amb destinació final a Melilla. Si el campament va ser un infern, Melilla havia de ser molt pitjor.

 

La Llei General del Servei Militar es va aprovar el 1968. Àlex Gorina el va fer els anys 1976-1977 (Fotografia cedida per Àlex Gorina)

 

Feia molt poc de la mort de Franco, i la Marxa Verda mantenia la ciutat encara en tensió. Els atemptats ens amenaçaven (no feia gaire d'una explosió en una cafeteria cèntrica on havien mort molts civils i reclutes) i existia un perill real d'enverinament a l'aigua de les casernes que obligava a reforçar les guàrdies nit rere nit. Em va tocar, sense cap mena d'explicació prèvia, d'anar a parar a cavalleria (els altres destins: regulars, artilleria i ja no diguem la legió, podien ser molt pitjors per la proximitat amb la frontera. La caserna era al límit est de la ciutat, a tocar de la platja, i consistia en una gran plaça encerclada pels edificis on dormien les companyies, a més dels magatzems i aparcaments dels vehicles cuirassats. Allà hi vaig viure un any sencer, sense dret a cap permís, formant part d'una comunitat de joves desesperats i avorrits, i els comandaments encara més avorrits i desesperats. Més enllà dels capitans, tinents, alferes, sergents i caporals… els alts comandaments eren invisibles i la nostra vida estava sotmesa a la dictadura inflexible de la resta que superaven, ben malament, la seva frustració abusant despietadament de tots nosaltres. Els càstigs i amenaces eren constants.

 

Viure a Melilla era l'horror. Encerclada pel mar i les fronteres, sense espai no urbà, amb els barris musulmans convertits en guetos prohibits, la vida consistia a rodar d'una banda a l'altra amb un clima infernal. Els bars i restaurants eren molt cutres; els cinemes, antiquíssims, només programaven espanyolades; et senties observat per tot arreu, una claustrofòbia total. Jo només trobava una mica d'intimitat al Parador Nacional, on el menjar era mínimament decent i hi podia llegir amb un cert confort en solitud (no hi veies mai cap soldat), i en un piset amb pati interior que tres o quatre vam aconseguir llogar malgrat l'estricta prohibició de fer-ho, on hi escoltàvem música, cuinàvem, jugàvem a cartes i podíem xerrar lliurement.

L'altre amagatall era el "meu" TOA.  Un TOA era un "transporte oruga acorazado", és a dir, una mena de tanc sense canó, amfibi, amb una gran panxa per transportar soldats protegits. No sé per què em van assignar un any a ser-ne conductor i encarregar-me de la neteja i les reparacions, que feia obsessivament per estalviar-me molts encàrrecs improvisats i fugir de mirades perilloses. Amagat i tancat a dins, em passava les hores llegint o escrivint a la família i amics. Hi insisteixo, no vaig trepitjar la península pràcticament mai i només una vegada em van poder visitar dos dies, en dotze mesos, els meus germans i la meva parella. El TOA era el meu amagatall. També una condemna. De tant en tant, molt sovint, ens despertaven de nit per sortir disparats a la frontera, i mai podíem saber si era un exercici o anava de debò. Eren moments de pànic, amb la tropa dins del meu vehicle, a qui sentia plorar molt sovint. Una vegada ens van fer treure els protectors de les metralladores i tot… Et pensaves que d'un moment a l'altre sonarien les armes!

 

Aquest vehicle, el TOA, era una amagatall per a l'Àlex Gorina durant el servei militar (Fotografia cedida per Àlex Gorina)

 

Més d'una vegada, per manca d'espai a Melilla, ens van fer tornar a Almeria per poder fer maniobres a camp obert. La nit abans d'embarcar-nos, els sergents i els caps em despertaven, em feien obrir el motor del vehicle i hi amagaven paquets de maria, de grifa i altres substàncies, que em feien transportar a la península amb l'ordre terminant que era sota la meva responsabilitat si em descobrien (poc probable, perquè els grans desplaçaments militars no passaven cap mena de control). Un cop arribats a destí, me les havia d'empescar per buidar l'"equipatge" i portar-lo al lloc indicat de nit, dins del meu farcell.

Per una raó o altra, dormir a la caserna no era fàcil. O feies guàrdies, o sorties de maniobres o "traficaves" amb substàncies. De tant en tant, un dels soldats se suïcidava. En recordo un cas concret, el d'un xaval vulnerable i molt limitat que es va penjar després de dos dies alteradíssim, segons ens van dir, després d'una experiència horrible a la sala d'armes. La meva també va ser allà. La sala d'armes era el magatzem de tot el material bèl·lic d'ús individual (cetmes, granades, uniformes de recanvi, botes, etc.!!! Les banderes!!!), on passaven les hores mortes els comandaments secundaris. Sempre algú hi feia guàrdia, i sempre hi havia un sergent o caporal a l'interior. Ningú més no hi podia accedir sense permís.

Una nit em va despertar un sergent sense explicacions i no em va permetre vestir-me (dormíem sense roba, per poder-nos uniformar més ràpid en cas d'alarma, i també per la temperatura). No calia, em va dir. Em va portar a la sala d'armes i m'hi vaig trobar dos sergents més, borratxos i descontrolats. Al soldat de guàrdia l'havien fet marxar. Mentre un d'ells  vigilava fora, els altres dos em van atonyinar, amenaçar, em van tapar la boca amb un drap i em van violar. Després va venir el tercer. No entraré en detalls excepte per la violència extrema, els insults i els riures, i que un d'ells seia damunt de la meva esquena mentre els altres actuaven.

Després em van amenaçar i em van fer marxar tot sol al llit.

Ho resumiré dient que no em van permetre canviar la rutina l'endemà, i que vaig haver de curar-me les ferides sense tenir-ne coneixements ni accés a la farmaciola, acollonit per si tornarien a "usar-me" cap altra nit. La panxa del TOA va ser, una vegada més, la meva salvació.

Quan em trobava aquells sergents, cada dia, a qualsevol moment, em feia fonedís, però ells aprofitaven per fer-me senyals amb el dit a la boca i gestos explícits al coll. No van tornar-ho a intentar.

Era una gent repugnant: comandaments de segona putejats, alcohòlics, barroers, bruts, masclistes, racistes, incultes, estúpids i patriotes a més no poder. Tot Melilla era un residu de postguerra. Un món de militars i famílies de militars, franquistes exagerats i cridaners, amb un odi evident contra els que érem de Catalunya o València, violents, despòtics, fanfarrons i més "mascles" que ningú. Era insuportable. Aquell clima fatxa em va encerclar mesos, mesos i mesos, fins al vòmit. Odiava els uniformes, les marxes, les misses obligades al pati, les prohibicions de tota mena i, molt especialment, aquells crits característics: marica, nenaza, sarasa!, que repartien a tort i a dret amb gestos obscens poc dissimulats que els feien petar de riure i que em van dir, bavejant-me a l'orella, quan m'estaven violant.

 Allò era Melilla, allò era l'Espanya d'abans de la Transició, allò era (em sembla) una realitat soldadesca, conservadora, falsament religiosa, ultra, enquistada, hipòcrita, corrupta, violenta i orgullosa de la seva ignorància que no dubto que encara sobreviu sota capes i capes no tan dissimulades de poder "demòcrata", i els sistemes de supervivència i autoprotecció interrelacionats entre militars, justícia i poders fàctics de tota mena.

Per què no ho vaig denunciar? A qui? On? Com? A Melilla mateix, on havia de passar mesos i mesos encara? Als meus companys? A Espanya? A quin metge (militar), a quin policia, a quin jutge, a quin dels habitants d'aquella ciutat?

Allò es va quedar dins meu, però no com una experiència que transformaria o trastornaria la meva vida. No com una victòria de l'abús de poder i una salvatjada probablement multiplicada contra molts altres soldats. No. Allò formava part d'un context, d'un país, d'una forma de vida i pensament, d'aquella Espanya repugnant de la dictadura que sobreviu avui dia, de la ignorància, del masclisme, de la impunitat. La violació era un més dels inferns d'un any a Melilla. Ni més ni menys. I res era més greu ni menys greu. Tot era el mateix.

 

El 1977, en acabar el servei militar obligatori, l'Àlex Gorina va tornar a Barcelona (Fotografia cedida per Àlex Gorina)

 

Quan vaig tornar a Barcelona la ciutat bullia amb les primeres llibertats. La llibertat d'expressió, de creació, de pensament, sexual… escampaven una alegria inèdita. El món del teatre, del periodisme, de les arts plàstiques, del cinema, del còmic... descobrien una alegria i creativitat inèdites. De tot Espanya n'arribaven persones que fugien d'ambients encara molt repressius i porucs. Era la Barcelona enyorada, la Catalunya d'Ocaña, de Pablo López, d'Antaviana, de la Nova Cançó explosiva, de l'orgia i el Canet Rock, d'El Jueves i el Nuevo Fotogramas, del Círculo A i Bocaccio, de l'Escola de Barcelona i Colita, de Terenci Moix i el Teatre Lliure… un "momentum" inoblidable que va arrossegar-ho tot, en el qual em vaig endinsar i del qual vaig sorgir feliç, net, convençut que mai res no tornaria a ser com havia estat (innocent, jo!!!), i que tots nosaltres mai no ens deixaríem robar els drets, la il·lusió i els ideals.

I és ara, tot d'una, quan els abusos sexuals al si de l'Església han conscienciat i desvelat la realitat amagada de la corrupció moral a les organitzacions religioses que, inesperadament i imprevisiblement, he deixat anar aquests records per posar en evidència que altres organismes masculins, patriòtics i falsament modèlics tenen encara la capsa dels trons per obrir. Toca posar en evidència facetes del militarisme, el franquisme i el patriotisme de què encara no s'ha parlat prou, ni gens.

 Melilla va quedar sepultada i vençuda. Melilla, la mili i la violació no les he oblidades, però sí derrotades, perquè, tal com sempre em dic, "no podran amb mi perquè no em deixo, no ho vull, i tinc el control".

 Soc un supervivent per convicció.

 

 

 

NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut