La Barcelona que desapareix a un ritme vertiginós

A finals del 2015 vaig decidir passar de la preocupació a l'acció. Va arribar un punt que vaig sentir que tant se valia amb qui parlava, fins i tot de què parlava, que la conversa sempre acabava portant al mateix lloc: Barcelona està infestada de turistes, els preus dels pisos estan pels núvols i cada cop es fa més difícil viure a la ciutat. A partir d'aquí, el tema solia derivar o bé cap a la impossibilitat de prendre una cervesa en una terrassa &#8213;perquè, és clar, només t'hi deixen seure si hi soparàs&#8213; o cap a alguna experiència dramàtica d'algú proper a qui han fet fora de casa seva. Aquella tardor vaig tenir una experiència que, tot i no ser dramàtica, em va fer adonar que no volia quedar-me de braços plegats. La meva amiga alemanya Marion va venir de visita, i vaig pensar que seria guai portar-la a un bar molt típic de la Barceloneta al qual feia un temps que no anava, però de què guardava un magnífic record pel menjar boníssim i el caliu de barri que tenia. Sabia que, allà, la meva amiga podria menjar tapes de veritat a bon preu, beure un bon vermut casolà i gaudir d'un ambient local i allunyat de les xancletes de velcro amb mitjons, les càmeres de fotos i les gerres de sangria amb canyes de colors. Però em vaig quedar de pedra quan vam entrar al bar. Sense tenir en compte els tres cambrers i la iaia que pelava patates en una cadira a la cantonada, jo era l'única autòctona en tot el local. Un racó més de la meva estimada Barcelona havia estat conquerit pels turistes. En aquell moment precís, vaig adonar-me que potser podia fer-hi alguna cosa. Vaig veure clar que la ciutat estava transformant-se a un ritme vertiginós i que l'administració no semblava tenir intenció de fer-hi res. Era necessari i urgent començar una campanya de sensibilització que impactés d'una manera que no deixés ningú indiferent, tampoc la classe política. I vaig decidir fer una cosa que no havia fet mai: una pel·lícula documental. De seguida vaig descobrir que la lluita contra la gentrificació a Barcelona tenia al darrere una xarxa de col·lectius veïnals molt potent. Vaig voler unir-m'hi. També vaig començar a escriure reportatges per a un diari català de molta tirada. I tot al mateix temps que m'amarava i documentava per poder enfocar el meu documental de la millor manera que pogués. Al cap de poc temps d'haver començat, vaig adonar-me que tothom estava ja molt acostumat als reportatges de factura clàssica, que agafen com a base narrativa el recurs de l'entrevista, i em va venir de gust experimentar, sortir de la meva pròpia zona de confort periodística i anar un pas més enllà. Volia fer un film documental humanista sobre la turistització de Barcelona i sobre la lluita veïnal, amb personatges reals que ens apropessin experiències commovedores. "City for sale" és la culminació d'un procés creatiu nascut de la preocupació ciutadana, de l'activisme, de l'esperança i de la passió per explicar històries i donar veu a aquelles persones a qui sovint no s'escolta. Aquests fonaments, juntament amb uns protagonistes excepcionals i un equip artístic amb veritable talent, han constituït una pel·lícula que, espero, ha ajudat a visibilitzar no només el gran problema que tenim a la ciutat amb el turisme de masses, sinó també la lluita veïnal ferma i determinada per la defensa del dret a l'habitatge i el dret a la ciutat.

La Barcelona que desapareix a un ritme vertiginós

La directora del documental "City for sale", Laura Álvarez, explica en aquest article quines son les motivacions que la van fer endinsar-se en un projecte audiovisual que havia de sensibilitzar sobre el problema de la gentrificació de Barcelona