Irlanda del Nord: del procés de pau al turisme de la memòria

La dèria de veure Van Morrison on fos, ja que no s'acosta a Barcelona, em va portar a comprar entrades per veure el "lleó de Belfast" a la seva ciutat natal el passat Divendres Sant. No va ser fins al cap d'un temps que me'n vaig adonar: la data del concert coincidia amb el dia exacte del 25 aniversari dels Acords de Pau de Belfast o de Stormond, segons el bàndol. En alguns barris conflictius de Belfast perviu la segregació, com simbolitzen els murs, més nombrosos i més alts que mai (Montse Armengou, Jordi Quera) Així, doncs, aquesta Setmana Santa la meva parella i jo vam canviar els plans de muntanya pels de turisme històric i polític. Coneixíem l'illa, però no Irlanda del Nord. Belfast, l'IRA, Londonderry (perquè així és com la televisió única del franquisme es referia a Derry), la vaga de fam de Bobby Sands i la inflexible Margaret Thatcher, les bombes i els atemptats que seguia a les notícies, des que de ben petita volia ser periodista, es barrejaven al meu cap amb la lectura recent de l'imprescindible, "No diguis res" de Patrick Radden Keefe. Turisme de la memòria El que més em va impressionar és com el turisme s'apodera de tot, fins i tot de la memòria. Taxistes que et fan el tour pels murals que recorden les víctimes de catòlics i protestants, agències de viatges que et garanteixen visites amb testimonis "autèntics" dels dos bàndols... Fins i tot els souvenirs a la botiga del Sinn Féin, on llibres amb terribles fotografies que documenten els "troubles" (el conflicte) conviuen amb imants per a la nevera de Bobby Sands al costat de "Titanic" o de "Joc de trons". Les tres dècades de conflicte actiu a Irlanda del Nord s'han convertit en atractius turístics (Montse Armengou, Jordi Quera) A Belfast, a Derry, entre ramats de turistes com nosaltres, uns i altres recorden, documenten i homenatgen alguns dels 3.500 morts del conflicte. Ho fan en ciutats on ja no hi ha bombes ni trets, però sí barris encara irreconciliables, separats per alts murs, filats i checkpoints, que tanquen de nit. Malgrat les contradiccions, una evidència s'imposava: a l'estat espanyol la memòria continua sent un tema ingestionable. Ens imaginem aquí, a sobre de l'estora de l'entrada de casa una placa que recordés un "lluitador assassinat per les tortures de la policia" o "un policia cosit a trets pels terroristes"? Creuant un dels checkpoints de Belfast que divideixen els barris unionistes lleialistes i els nacionalistes o republicans, on es reivindica una Irlanda reunificada (Jordi Quera) Irlanda del Nord, el procés imperfecte Poc després dels acords de pau, començava el Projecte Belfast, View this post on Instagram A post shared by Sense ficció (@senseficciotv3) ">una iniciativa liderada pel periodista Ed Moloney i que durant anys va entrevistar combatents dels dos bàndols. El tracte era que parlessin amb sinceritat de la seva experiència amb la promesa de no ser publicat fins a la seva mort. La por de les represàlies i de ser acusats de traïdors era ben viva encara tant entre republicans com entre lleialistes. El més interessant d'aquest projecte va ser entendre que en els acords de pau, els polítics parlaven del futur, però no contemplaven mecanismes de veritat i reconciliació. En canvi, el projecte Belfast va tenir la intel·ligència d'abordar el passat, va ser una experiència catàrtica on alguns assassins ploraven com nens, en el reconeixement que va morir gent per a no res. Un dels murals més visitats a Belfast és el de Bobby Sand, líder de l'IRA mort durant una vaga de fam, amb 9 companys més, per sol·licitar l'estatus de presos polítics (Montse Armengou, Jordi Quera) Mural a Derry de Bernadette Devlin McAliskey, política republicana i activista icònica de la lluita pels drets civils a Irlanda del Nord (Montse Armengou, Jordi Quera) El d'Irlanda del Nord sembla un procés imperfecte però és el risc que tenen els processos, que potser t'equivoques. Però encara t'equivoques més si ni ho intentes.