Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Com s'ha fet "Àngel Casas tal com raja"?

Història d'un rodatge al límit: l'experiència d'entrevistar l'Àngel Casas

Entrevistar Àngel Casas en els pitjors moments de la seva vida no havia de ser fàcil, però l'extrema professionalitat i qualitat humana del periodista i presentador van convertir el rodatge d'"Àngel Casas tal com raja" en una contínua lliçó de vida. Josep Rovira, el director del documental, recorda aquí els bons i mals moments, les rialles, les converses i les circumstàncies que han envoltat, darrere les càmeres, l'elaboració d'una peça imprescindible per conéixer a fons la feina i la persona del nostre gran animal televisiu

El 25 de novembre de l'any passat, el dia que anàvem a fer la primera videotrucada amb l'Àngel Casas, recordo que en Jordi Campàs, el productor del documental, i jo mateix no les teníem totes. Sabíem que un any abans l'Àngel s'havia acomiadat públicament de les xarxes anunciant que encarava unes complicacions de salut de pronòstic incert, que en aquell moment ja sabíem que no havien acabat gaire bé. Pel cap ens passaven tots els dubtes possibles sobre l'avinentesa de demanar-li si acceptaria que li dediquéssim un documental enmig dels embats de la seva mala salut de ferro. I sobretot com s'ho agafaria, tenint en compte que només feia quatre mesos, quan en plena pandèmia estava ingressat a l'hospital i sense poder veure la família, els metges van haver-li d'amputar una cama "in extremis" i aquell malson de dolor se li reproduïa ara de nou en l'altra extremitat. Diguem-ne que fàcil, no ho semblava i abans de començar ja ens faltaven les paraules.

Però vam confiar cegament en la possibilitat que algú que havia entrevistat centenars de milers de famosos de tota índole, gent de professions i amb humors i estats de salut ben diversos, segurament que entendria la nostra -per dir-ho amb una paraula neutra- gosadia. La conversa va ser fluida i, fins i tot, ens va fer algun comentari irònic sobre la seva nova realitat física que ens va deixar sorpresos, però no va objectar gaires coses i va acabar acceptant la proposta. O sigui que allà va començar tot, o gairebé tot, perquè la segona operació que li quedava pendent de fer en l'altra cama apareixia en el calendari com una nova cita carregada d'incerteses.

Com qui no vol la cosa, i fent servir arguments televisius adreçats a un professional i mestre en la matèria, li vam dir si li importava que improviséssim al cap de pocs dies una primera entrevista per anar agafant confiança i també hi va accedir. Hi estava d'acord sempre que el seu estat de salut no empitjorés i la vam acabar fent a casa seva, on vam trobar un Àngel disposat a parlar sense tabús de la malaltia, simpàtic i fins i tot carregat d'un sentit de l'humor que cada dos per tres ens deixava sense paraules. Mesos més tard, quan ja teníem el documental acabat, ens vam confessar mútuament que tant ell com nosaltres ens vam acomiadar desitjant que aquella entrevista no acabés sent l'última.

 

Àngel Casas en un rodatge del documental al port de Barcelona ("Àngel Casas tal com raja", de Josep Rovira)

 

I entre aquella primera conversa i cinc més que vam tenir posteriorment, que van concloure amb un rodatge dalt d'una golondrina del port de Barcelona navegant per les aigües del Mediterrani davant de la seva estimada ciutat, va néixer un documental intens, irònic, tendre en alguns moments i mordaç en d'altres, que pretenia fer justícia amb un dels pares i grans referents del periodisme televisiu català. La persona que va posar Catalunya, Barcelona i TV3 al mapa del món entrevistant déus de l'Olimp musical, astres del cinema de Hollywood i de l'europeu, famosos de la premsa del cor, grans noms de les lletres i del teatre català o ídols de l'esport local.

En totes les converses que manteníem, fossin amb càmeres o sense, l'Àngel s'hi abocava de tal manera que sorgien milers de temes i de records sense parar, per esglai de la Montserrat Bailac, del Departament de Documentació. La feina que va dirigir en Joan Torrents, el realitzador, i tot l'equip del programa, reconvertint una discoteca tancada per la pandèmia en un espectacular plató de televisió, hi va fer la resta. L'Àngel s'hi va sentir molt a gust rememorant els directes i ens va regalar hores i hores en les quals no semblava cansar-se mai.

Un parell de vegades el vam entrevistar a ell tot sol, i en altres va estar acompanyat d'amics de veritat com en Joan Manuel Serrat, amb qui va compartir alguns moments d'emoció recordant la malaltia, o amb els sempre irònics Xavier Sardà i Josep Maria Mainat, analitzant el passat i els primers stripteases, més alguns altres famosos que per videoconferència s'adreçaven a ell.

 

Rodatge de la trobada amb el seu amic Joan Manuel Serrat ("Àngel Casas tal com raja", de Josep Rovira)

 

Tots els rodatges començaven per una acurada sessió de maquillatge seguida de la col·locació del protagonista en situació. El posàvem ben assegut, aleshores els operadors d'imatge ajustaven el pla discretament de cintura cap amunt en un escenari estratègicament preparat per la gent d'attrezzo i els il·luminadors. Es provaven els micròfons i aleshores s'esdevenia el moment Àngel Casas. Com si viatgéssim anys enrere, preguntava quina era la seva càmera i se la mirava, consultava la col·locació de les altres i començava a parlar d'una tirada com si res, però sense deixar de controlar-ho tot.

I és que l'Àngel no deixarà de ser mai allò que, en termes no ofensius, se'n diu un animal de la televisió. S'hi ha mogut des de l'any 1977, quan va començar a fer de guionista a "Popgrama" i quan al cap de poc temps va dirigir el seu mític "Musical Express", tots dos a TVE. Però on realment es va bregar va ser en els directes que faria els dimarts durant cinc anys en l'acabada d'estrenar Televisió de Catalunya l'any 1984. L'"Àngel Casas Show" va ser una fita en la seva carrera i, per descomptat, en la de TV3, i va contribuir a fer-la popular i coneguda aquí i a fora del país. Ell ho diu sense vergonya al principi del documental:

 

"Jo soc un dels fundadors de TV3, no en el consell de direcció, però per a mi parlar de TV3 és com parlar de casa meva. Jo no sé si els de TV3 pensen que és casa meva, però jo sí que ho penso.", Àngel Casas

 

I potser per això va accedir a parlar davant de càmera de les coses bones, però també de les dolentes de la seva existència, amb un to irònic que descol·locava. Quan explicava, per exemple, les bromes que feia a les infermeres després de la primera amputació, practicada en plena revetlla de Sant Joan, els comentaris que fa ara sobre la seva alçada... Només un animal - i dit un cop més amb tot l'afecte- de la televisió és capaç de dir això davant les càmeres, de comentar que se li escapaven llàgrimes en les nits de solitud a l'hospital, de cantar una cançó nostàlgica "a cappella" amb en Joan Manuel Serrat o d'acabar llençant un missatge d'auxili dins d'una ampolla al mar amb una àcida crítica als polítics i a la societat actual.

 

Àngel Casas i la seva dona, Olga Marco, amb l'equip de rodatge ("Àngel Casas tal com raja", de Josep Rovira)

 

Un dels primers paradigmes que s'expliquen en les escoles de periodisme és que els professionals de la comunicació no han de ser mai protagonistes de les notícies. Però hi ha vegades en què es fa evident que la norma no serveix i el reconeixement és necessari. En aquest cas ho és no tan sols per recordar la feina d'un pioner dels anomenats talkshows i mestre de l'entrevista en televisió, sinó per entendre millor tot el que ens ha precedit i ha donat forma al que som ara. L'Àngel s'ho mereix!

NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
GALERIES RELACIONADES
Anar al contingut