"Història d'un assaig", un documental en confinament

L'Oriol Mitjà ens va donar permís per fer el documental sobre l'estudi clínic que està realitzant juntament amb Bonaventura Clotet, però va marcar una condició: "Sigueu totalment autònoms i gens invasius"

Noemí Cuní Sans

Codirectora del documental "Història d'un assaig"

@Noemcu
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
imatge

La confiança que ens tenim fa que l'Oriol Mitjà ens digui les coses tal com ragen: "Anem molt atabalats, no tenim temps per estar per vosaltres, les càmeres... i a més hi ha mesures de protecció i distància que hauríem de prendre.  D'acord, podeu fer-nos seguiment per al documental amb una condició: que sigueu totalment autònoms i gens invasius. No tinc temps d'estar per vosaltres, fer entrevistes molt llargues ni acompanyar-vos" .

Aquestes van ser les condicions del Dr. Oriol Mitjà per deixar-nos fer el documental "Història d'un assaig". I aquí van sorgir les nostres preguntes: com podem ser no invasius si un documental vol dir convertir-te en l'ombra d'algú, enganxar-se tant als protagonistes que desapareguin les barreres, les vergonyes i arribem a l'essència? Com mostrarem un grup de metges i infermeres treballant si no podem "integrar-nos-hi"? I nosaltres, l'equip del reportatge, com ho farem si estem confinats, tenim nens petits a casa i no podem treballar de manera normal?

Open Arms visita una clínica dins de l'estudi clínic liderat per Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet
Open Arms visita una clínica dins de l'estudi clínic liderat per Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet

Així va néixer aquest projecte. Arrencant amb moltes preguntes i grans incerteses, però amb moltes ganes d'anar-les resolent. Això sí, sobre la marxa. Hi havia 4 dificultats molt clares: el temps, millor dit, les presses; el confinament; la conciliació; i la protecció dels membres de l'equip que sortissin a rodar. Moltes hores de telèfon, moltes reunions telemàtiques, moltes gravacions en remot, i poquíssimes –però molt ben definides– jornades de rodatge "in situ". I així arrenca "Història d'un assaig". 

Investigar en plena pandèmia
La pandèmia del coronavirus ens ha portat a viure circumstàncies extraordinàries i contradictòries. Des d'estar confinats fins a sortir per trams horaris, a perdre milers de lloc de treball, a trobar noves maneres de treballar els qui poden fer-ho, a no tenir contacte físic, a comptabilitzar el nombre d'infectats i morts cada dia, a plorar els familiars morts sense poder-los acomiadar, a conviure amb la por... i alhora a agafar-nos amb força a l'esperança col·lectiva que ens en sortirem. I enmig de tot això, hem vist aflorar epidemiòlegs, viròlegs, investigadors i especialistes en malalties infeccioses i els hem sentit a totes hores als mitjans de comunicació opinant, explicant, divulgant. Ells, els "experts" a qui els polítics apel·len i mencionen a cada discurs, s'han convertit en els nostres referents, aquells de qui volem sentir que ja han trobat la manera d'aturar aquesta crisi sanitària, i que han aconseguit la vacuna que ens protegirà a tots. 

En condicions normals, la investigació mèdica i els assaigs clínics requereixen molt de temps. Tenir una tesi, fer proves al laboratori, obtenir-ne uns resultats, testar en animals primer i en humans després, analitzar les dades, creuar-les  o arribar a unes conclusions que –auditades i avalades per autoritats sanitàries diverses– es comparteixen amb la comunitat científica i la societat en general. Això són anys. 
 
Però és possible escurçar aquests temps? Es poden fer estudis i assaigs clínics acotats en el temps i amb la pressió mediàtica i social de voler  uns resultats immediats? Es pot aconseguir fer aquest tipus de recerca "en directe" enmig d'una pandèmia que avança sense control i en uns temps en què tot es retransmet a les xarxes i als mitjans? Això no va en contra del que representa fer recerca i tenir el temps de prova-error que tot això requereix? La calma d'analitzar, corregir, canviar... fins a tenir unes conclusions sòlides i troballes que millorin el món en què vivim? Totes aquestes reflexions ens les fèiem mentre ens plantejàvem i demanàvem a l'Oriol Mitjà que ens deixés seguir de prop l'assaig clínic que dirigeix. 

Estudi clínic de voluntaris en una caravana
Estudi clínic de voluntaris en una caravana

"On acaben els camins" ens vam conèixer 

Coneixíem el Dr. Mitjà de quan vam acompanyar-lo a Papua Nova Guinea per fer el documental "On acaben els camins", que mostrava la seva recerca per acabar erradicant una malaltia minoritària, el pian, que afecta els nens d'entre 5 i 15 anys dels països més pobres del planeta. 
Allà vam conèixer un Dr. Mitjà fent recerca bastant sol, amb un equip reduït, però amb una passió, una força, una capacitat de treball i una tenacitat admirables. Una mena de Quixot que lluitava, des d'una illa petitíssima enmig del Pacífic, contra els molins de vent que són les grans institucions burocratitzades del sector sanitari i les indústries farmacèutiques. Això sí, amb temps i empirisme sòlid. 
Aquest temps aquí no hi és. Tenim pressa per aturar el virus que està matant els nostres avis i que està alterant el món com fins ara l'havíem conegut. 

I així neix i pateix aquest assaig clínic: 150 voluntaris entre metges i infermeres, investigadors i voluntaris. Un mes per trobar 600 casos positius de coronavirus i 2.400 contactes seus, un total de 3.000 persones per participar en aquest estudi i comprovar si un medicament que ja existeix per combatre la malària, la hidroxicloroquina, funciona per frenar la transmissió de la Covid-19. Dues setmanes més per analitzar les dades i presentar uns resultats. I uns polítics, uns mitjans de comunicació i uns ciutadans comptant les setmanes i els dies que falten per saber-ne les conclusions.

"Història d'un assaig" plasma el repte científic, la il·lusió i entrega d'un equip mèdic, la complexitat logística, les dificultats de la manca de recursos, de suport, de la burocràcia, dels imprevistos... però sobretot de la gestió de la pressió externa per accelerar els tempos. 
Un documental plural en què nosaltres hem intentat ser simples testimonis i mostrar a l'espectador com es viu i com es fa un assaig clínic d'aquestes característiques en condicions d'excepcionalitat.  

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut