El documental --res a veure amb els que hàgiu vist fins ara-- és una festa organitzada des dels suburbis miserables i polsegosos d'on va escapar --però mai del tot-- el Déu d'una església única, amb creients que hi deixarien literalment la vida. Lluny de les fredes cerimònies de la Pilota d'Or, "Estimant Maradona" és un asado compartit amb la família, els amics de sempre i els més fanàtics dels fanàtics en un solar inhòspit de Villa Fiorito, ple de música, cervesa i ves a saber què més.

Un recorregut per les barriades argentines i cubanes, les platges brasileres i els carrerons de Nàpols on es va gestar el culte al mite Maradona a mans de personatges hiperrealistes o inversemblants que no dubten a reconèixer que se l'estimen més que a la pròpia família.

L'homenatjat, que es menja la càmera i l'esquitxa sovint de llàgrimes, és alhora la mà de Déu i el pibe de família pobra --ara en diríem vulnerable-- que no ha perdut ni un segon la memòria dels seus orígens.

Vaig trigar molts anys a descobrir el motiu dels mals de panxa que patia ma mare. Vols saber quin?
Que ella no menjava perquè n'hi hagués prou per a nosaltres. I jo penso en aquells mals de panxa i encara em fan mal a mi, encara avui.

A alguns dels seus amics aquesta fam encara els dura, com és el cas de Goyo --el seu company de partits infantils--,  a la barraca on viu amb els seus vuit fills. Però no busqueu entre els seus enveja ni ressentiment. Només una lleialtat fèrria. Maradona continua sent l'esperança dels pobres.

"Tots em deien 'aquest nano el salvarà a vostè', i sempre tinc aquestes paraules al cap", diu el pare, que quan sortia de la fàbrica Tritimol acompanyava Dieguito als entrenaments i de pur cansament s'adormia dret a l'autobús.

Maradona jugava a un equip anomenat Estrella Roja de Tres Banderas, en un camp d'extraradi on es feien apostes i sovintejaven els trets i les amenaces de mort. El primer entrenador professional que el va veure no hi donava crèdit:

Diego no era normal, feia coses fora del normal. No es pot explicar, s'havia de veure.

I ho vèiem, incrèduls, des de les primeres imatges d'un Maradona adolescent.

 Les seves quatre germanes grans es colaven al tren per guardar-li les monedes amb què podia arribar als entrenaments. Pels germans petits, és "un fenomen, el millor germà; com a futbolista és un marcià, no es pot discutir". A casa dels pares hi ha les grans copes guanyades, al costat de les quals s'amuntega la família per mirar els grans partits.

La família, una de les grans passions d'aquest indomable rock star, com el defineix el músic Charly Garcia. La política, una altra: du tatuats el Che Guevara...

Ell és el meu heroi i no el general San Martín; San Martín va creuar els Andes però el Che, encara mort, diu coses que són vàlides de veritat.

...i Fidel Castro:

De tots els líders del món, segur que és el que dorm més tranquil, perquè els altres són més bruts que una tassa de vàter.