Ferran Latorre, un alpinista il·lustrat
És probable que Ferran Latorre sigui el més exquisit i selecte dels meus amics alpinistes
Ferran Latorre, un alpinista il·lustrat
Càmera del programa "Al filo de lo impossible"

Ferran Latorre, un alpinista il·lustrat

És probable que Ferran Latorre sigui el més exquisit i selecte dels meus amics alpinistes

Enllaç a altres textos de l'autor

Director del programa de TVE "Al filo de la imposible" (1982-2009)

@sebas_alvaro
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

Un bon vivant, un sibarita il·lustrat capaç de qualsevol cosa per gaudir d'una bona obra de teatre, d'un concert o d'una òpera amb la millor companyia femenina. El Ferran és un amic amb qui sempre puc parlar de tot fins a altes hores de la matinada i fins i tot portar-lo a una recepció amb el president del govern sense por que em faci quedar malament apareixent com si acabés de treure's els grampons. M'encanta conversar amb ell de gairebé tot, excepte de política, tenint en compte que soc més aviat internacionalista i jacobí.

 

En una d'aquestes xerrades amenes, més en broma que seriosament, em va arribar a resumir les raons del caràcter majoritàriament basc de l'equip d'himalaians d'"Al filo de lo impossible": "Sebas, a aquests els portem per fer la feina dura d'obrir petja, però el caràcter il·lustrat el posem nosaltres, perquè, per molt que ho intenti, jo no veig Juanito [Oiarzabal] recitant Shakespeare com feia Mallory..." Després de riure una bona estona, vaig estar pensant que aquella obra de teatre de Shakespeare, "La tempesta", que portàvem a l'Everest perquè el Ferran la deixés al cim era una metàfora de la vida: el record d'allò que sap qualsevol alpinista que ha sentit la solitud de la pèrdua de tants amics, aquelles absències que et deixen l'ànima foradada i el cor amb una cota de malles contra les desgràcies. Són absències que, com els desamors, no s'obliden i amb les quals hem hagut d'aprendre a conviure.

 

Equip del programa de TVE 'Al filo de lo imposible'

 

He compartit amb el Ferran moltes expedicions, viatges i filmacions, però si hagués d'escollir-ne una, em quedo amb la de la primavera del 2000 a l'Everest. Teníem el doble repte de filmar la seva escalada sense bombones d'oxigen i alhora reconstruir l'expedició britànica del 1924, en què van desaparèixer George Mallory i Andrew Irvine. Li vaig oferir al Ferran l'oportunitat d'encarnar el paper de Howard Somervell, un dels alpinistes més destacats d'aquelles expedicions a l'Everest, a banda d'escriptor i amant de la música. Aquell vessant intel·lectual i artístic, que també comparteix el Ferran, em va fer pensar que podria sentir-se còmode encarnant el seu paper. Somervell havia estat cirurgià durant la Primera Guerra Mundial, una experiència personalment devastadora, però digna d'admiració i elogi en una persona de profundes creences religioses a qui l'experiència traumàtica de les trinxeres havia endurit.

 

Sebastián Álvaro i Ferran Latorre

 

En aquelles dues expedicions a l'Everest, com abans en altres muntanyes, el Ferran va ser l'encarregat de filmar algunes de les millors seqüències de la nostra pel·lícula a la part superior de l'escalada. La importància dels càmeres és imprescindible quan necessites realitzar un bon documental, com aquell de la primavera del 2000, en què al Ferran li va tocar manegar una càmera de cinema Arriflex SR Súper 16, de gairebé 25 quilos de pes, i un trípode de característiques similars. Aquell trípode i aquella càmera van pujar per damunt dels 8.000 metres, i van permetre filmar en blanc i negre la reconstrucció del drama viscut el 1924. Deixar al cim de l'Everest la pàgina final de "La tempesta" condensava, per a nosaltres, l'esperit il·lustrat i romàntic de Mallory i els seus companys, que nosaltres compartim.

 

Ferran Latorre

 

Perquè la millor generació d'alpinistes romàntics no només escalava muntanyes. Encara que els apassionés escalar muntanyes, van fer molt més que escalar. La muntanya era una faceta més de com entenien la vida; exploraven i cartografiaven alhora que dibuixaven, escrivien o recitaven poemes de Shakespeare, Alfred Tennyson o Robert Browning, i ho feien amb un coratge, una moral i un estil típicament britànics. No confonien l'alpinisme amb l'atletisme, i per això aquella activitat depassava de molt l'esport.

Malgrat l'esforç descomunal del Ferran i de dues expedicions seguides, aquella pàgina de Shakespeare no va arribar dalt de l'Everest. Encara va haver d'esperar setze anys abans d'arribar al cim del món, el 26 de maig del 2017. Aquell dia, el Ferran es va convertir en el primer català que tancava la corona dels catorze vuit mils, encara que fos, contra el que sempre havia desitjat, utilitzant bombones d'oxigen a partir dels 8.200 metres. El cert és que el Ferran, amb un historial magnífic i cinc intents previs molt durs -per rutes diferents i superant sempre els vuit mil metres d'altitud-, s'havia guanyat el dret d'arribar a aquell cim netament. Però moltes vegades la vida ens ensenya que és necessàriament justa.

 

Ferran Latorre al cim de l'Everest

Amb tot, aquella pàgina de "La tempesta" que ens mostra que "som de la mateixa substància dels somnis" havia pujat finalment al cim de l'Everest, encara que feia tant de fred que el Ferran no va poder aturar-se a treure-se-la de la butxaca de la jaqueta per deixar-la allà, com havíem parlat. I s'acomplia també aquell poema "Ulysses" d'Alfred Tennyson que tant m'agrada i que ens recorda les nostres febleses i l'inexorable pas del temps, però també la indestructible voluntat de "lluitar, buscar, trobar i no rendir-se mai", malgrat tot.

Aquest documental presentat pel Ferran no només mostra la personalitat d'un tipus que ha anat més enllà dels vuit mil metres, sinó que compleix el mandat de "conteu el que vam ser" d'aquells aventurers esforçats que ho van donar tot per res, a canvi d'un somni tan esforçat com inútil i tan bell com pugui ser una simfonia, un quadre, un poema... o una escalada.    

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut