Ferran Latorre: "Si el propòsit de la meva filla és tan perillós com el meu, això fa patir una mica"
Entrevista a Ferran Latorre, el primer català que ha aconseguit fer els 14 cims de 8.000 metres que hi ha al planeta. Protagonista de l'estrena de "Sense ficció" dimarts 24 de novembre, a les 22.05: "Ferran Latorre. Més enllà dels 8.000"
Ferran Latorre: "Si el propòsit de la meva filla és tan perillós com el meu, això fa patir una mica"
Entrevista

Ferran Latorre: "Si el propòsit de la meva filla és tan perillós com el meu, això fa patir una mica"

Entrevista a Ferran Latorre, el primer català que ha aconseguit fer els 14 cims de 8.000 metres que hi ha al planeta. Protagonista de l'estrena de "Sense ficció" dimarts 24 de novembre, a les 22.05: "Ferran Latorre. Més enllà dels 8.000"

Joan Marí de la Fuente
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

Ferran Latorre és el primer català que ha aconseguit fer els 14 cims de 8.000 metres que hi ha al planeta. Com a càmera professional, va treballar catorze anys al programa de TVE "Al filo de lo impossible" i és el protagonista de l'estrena de "Sense ficció"  "Ferran Latorre. Més enllà dels 8.000".

Avui, quan finalment deixes testimoni del que has fet, en el documental "Ferran Latorre. Més enllà dels 8.000", què és el que t'exigeix més valentia a la vida?

És una pregunta difícil. En general, penso que el més difícil a la vida és ser capaç de defensar aquells valors i ideals que saps que són els bons, encara que siguin contraposats als teus interessos, cosa que passa sovint. De vegades, tenim uns principis i els teus interessos són contraris al que realment hauries de defensar en aquell moment, i s'ha de tenir valentia. Això de ser plenament conseqüent amb aquella idea del bé i dels valors ètics que tenim, serveix per a multitud d'exemples. I en això és en el que s'ha de ser més valent, tant a nivell polític com professional, econòmic...

 

Has fet tretze vuitmils sense oxigen i l'Everest, l'últim, amb oxigen. Tornaràs a intentar-ho sense oxigen?

Em queden molts coses pendents, com a alpinista. La carrera d'un alpinista sempre és imperfecta, sempre queden coses per fer. Costa molt trobar l'alpinista total, que ho hagi fet tot; no crec que existeixi en la història de l'alpinisme. Tinc moltes coses pendents que m'agradaria fer i és cert que una d'aquestes coses és intentar l'Everest altre cop sense oxigen, però hi ha també el Cerro Torre, la cara nord de l'Eiger... Sí que, idealment, com un desig una mica utòpic, m'agradaria tornar-ho a provar i ara queda pendent el de sempre, que és tenir la convicció de fer-ho, posar-hi els cinc sentits. Que no és gens fàcil, perquè són projectes molt grans, que requereixen molt d'esforç en molts sentits.

"Tinc moltes coses pendents que m'agradaria fer i és cert que una d'aquestes coses és intentar l'Everest altre cop sense oxigen", Ferran Latorre

 

Des d'aquella pujada a Punta Alta, als 13 anys, fins al cim de l'Everest després de sis intents, als 46 anys, passen més de 30 anys, 34 expedicions, 14 anys com a càmera d'altura al programa "Al filo de lo imposible" i de ben segur que moltes bogeries... Allà dalt, què pesa més, que puguis perdre la vida o que els teus et perdin a tu?

Evidentment, la primera intuïció és l'angoixa i la por de perdre la teva pròpia vida. Estem programats per defensar la nostra pròpia vida, però, per damunt d'això, hi ha la por de què serà d'aquells que estan a prop nostre, sobretot, pensant en la meva filla. La por de dir: "Ostres, es farà gran, tindrà fills, podré ser al seu costat en els moments més difícils o més importants de la seva vida? Si no hi soc..." Aquest sentiment, que la teva filla no podrà estar amb tu, et provoca una angoixa molt gran i això està bastant més per sobre que l'angoixa de perdre la teva pròpia vida.

Quan has tancat un cercle vital tan immens com el teu, quan has sentit el que vas sentir al cim de l'Everest, quina és la principal por que afrontes?

Quan s'acaba un projecte com escalar els catorze vuitmils, hi ha la por de no trobar cap altre projecte que t'estimuli, que impulsi la teva vida. És molt més fàcil viure si tens un propòsit, un objectiu. Per tant, sí que quan s'acaba això tens una certa por, de dir: "Fins ara he tingut aquest propòsit, l'he aconseguit; seré capaç de trobar-ne un altre que em motivi tant com l'anterior?" Aquesta és, segurament, la principal por.

"Quan s'acaba un projecte com escalar els catorze vuitmils, hi ha la por de no trobar cap altre projecte que t'estimuli, que impulsi la teva vida", Ferran Latorre

 

En què es diferencien el Ferran Latorre que fa un vuitmil i el Ferran Latorre que s'alça cada dia a casa i diu "Bon dia" a la seva filla?

No crec que siguin tan diferents l'un de l'altre. Sí que és veritat que quan estàs d'expedició intentes aïllar-te una mica d'aquestes enyorances i dependències sentimentals; intentes blindar-te perquè, d'alguna manera, tens la sensació que et tornes molt feble si penses en els teus constantment i si t'envaeix la por que et passi alguna cosa i no tornar-los a veure. En aquest sentit, poses com una cuirassa al teu voltant i, òbviament, quan ets a casa, aquesta cuirassa la trenques totalment i et deixes anar.

Als 50 anys, un aventurer pur, optimista i tenaç, acostumat a sobreviure en condicions extremes, es torna conservador davant de les passions d'una filla adolescent?

Bé, el que un espera d'un fill és que sigui feliç. I he entès que, per ser feliç, és important tenir alguna cosa que t'apassioni, algun propòsit a perseguir i, en aquest sentit, no tinc por que la meva filla s'equivoqui mentre persegueixi allò que realment vol fer. El que no vull és que visqui la vida sense més i, si té un propòsit, és fantàstic i és el que desitjo per a ella. Ara, també és veritat que si el seu propòsit és tan perillós com el del seu pare, això sí que, sincerament, fa patir una mica. Ja sé que sembla una contradicció, però és inevitable pensar-ho. La meva filla no es dedica a la muntanya ni a l'alpinisme, només escala una mica amb mi de tant en tant. L'apassiona molt l'hípica, fa competicions, a més de raids, i té un cert perill. La veritat és que pateixo una mica, sincerament... Ara, estic encantat que ho faci i ho començo a entendre, veig molt la relació entre ella i els cavalls i entre ella i la natura i és superbonic que tingui una passió tan gran com aquesta, que la faci gaudir, bàsicament, de la vida.

 

 

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut