Va ser una sorpresa i una autèntica casualitat. L'encàrrec per dirigir aquest documental em va arribar sense que els que em feien l'encàrrec, el Paco Escribano, l'Eva Mor i la gent de Minoria Absoluta, sabessin que jo tenia un vincle amb La Cubana. Per concretar: un lligam familiar amb els responsables de moltes de les seves escenografies, en Josep Castells i la Teresa Icart. Quan vam tenir la primera trobada amb en Jordi Milán, de seguida va veure la connexió: "Si és de la família Castells, és com si fos de la nostra família". Aquella anècdota resumeix molt bé els lligams entre els que han passat per La Cubana, que, com diu en Santi Millán, va "més enllà d'una companyia de teatre".

Explicar la història d'aquesta companyia de teatre ha sigut gairebé com escriure la biografia d'una única persona. No és habitual emocionar-se mentre fas una entrevista, i amb molts dels entrevistats ens ha passat. Hem plorat i hem rigut escoltant-los! I això només ho pot explicar la intensitat amb la qual ells i elles han viscut els espectacles i la vida dins la companyia. Transportar aquesta emoció ha sigut un dels nostres reptes. Malauradament, només alguns d'aquests moments apareixen al documental, però amb les mil i una anècdotes que ens han explicat es podria escriure un llibre d'aventures.

La Cubana ha trencat molts motllos. I això ho vas descobrint a mesura que t'endinses en el seu meravellós arxiu de fotografies i vídeos. Des de les primeres accions de carrer fins als grans espectacles que han omplert Coliseums i Tívolis. Al cap del seu director, en Jordi Milán, sempre hi ha hagut l'obsessió de sorprendre el públic. Entraves al teatre pensant que veuries una cosa i et trobaves amb una història que et desconcertava i et feia riure a parts iguals.

Sense saber-ho, molts dels que ens hem dedicat a la televisió hem begut de la manera de fer de La Cubana i de la seva forma de captar l'essència de la gent del carrer. Tornant a mirar aquell meravellós programa de Cap d'Any del 1991 te n'adones que allò era una petita revolució. Eren els primers de fer coses que no s'havien provat abans a la tele. Van retratar com ningú la gent que omple un vagó de metro: la seva forma de parlar, de cridar, de riure, de moure's… En un moment del documental (que no revelarem) hi apareixen unes senyores enriolades després de veure un espectacle de La Cubana. Com a espectador et preguntes si són actrius de la companyia o són gent real.

La pretensió de tot l'equip que hem treballat en aquest documental no ha estat altra que la de fer un viatge per aquests més de 40 anys de vida d'aquest col·lectiu teatral, des del seu petit local de Sitges fins als èxits més grans. Si aconseguim que els espectadors riguin i s'emocionin com hem fet nosaltres a la sala de muntatge, podrem dir que hem aconseguit l'objectiu.

📲 #LaCubanaTV3