Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
"Náufragos, al "Sense ficció"

Els supervivents dels Andes t'ho expliquen mirant-te als ulls

El divendres 13 d'octubre del 1972, un avió uruguaià amb quaranta-cinc persones a bord es va estavellar en un punt gairebé inaccessible de la serralada dels Andes. "Náufragos" és la història dels 16 supervivents i de com van resistir durant 72 dies les tempestes de neu, la gana, la desesperança i el dolor de veure morir familiars i amics

Dos anys després, el best-seller "Viven!", escrit per Piers Paul Read, escampava arreu del món l'epopeia dels nois de l'Old Christians Club, l'equip de rugbi que viatjava aquell dia a Santiago de Xile, amb familiars i amics, per jugar un dels seus primers partits internacionals. De la tragèdia que van viure al cor dels Andes, el que més va impactar el gran públic va ser una dada macabra: el que havia permès sobreviure els setze joves de l'èlit uruguaiana va ser el canibalisme. Durant 72 dies s'havien alimentat dels cadàvers dels morts en l'accident, superant un tabú universal que fascina i esgarrifa la humanitat des del principi dels temps.

 

L'equip al complet de l'Old Christians Club, l'equip de rugbi nascut en una de les escoles privades cristianes on estudiava l'elit de la societat uruguaiana del moment (Documental "Náufragos")

 

"Náufragos. Vengo de un avión que cayó en las montañas", el documental que Gonzalo Arijón en va fer el 2007, explora el que va passar aquells 72 dies enmig de la neu, explicat en primera persona pels supervivents en el mateix lloc on va succeir l'accident. Un relat certament esgarrifós, terrible i subjugador, però estranyament reconfortant pel que té d'humà, serè i reflexionat, profundament sincer. Escoltar-los és posar-se immediatament al seu lloc, en una situació inimaginable, on s'activen els resorts més profunds de l'ànima humana.

 

"Vaig obrir els ulls . A vint centímetres de la meva mà, un cos. Li toco la jugular i veig que és morta. I per avançar vaig haver de trepitjar-li el pit. Ja m'havia transformat en un ésser primitiu, ja era en una altra cultura, en un altre lloc.", Gustavo Zerbino

 

Què va passar aquells dies, al cor dels Andes, enmig de la neu? Només els supervivents poden explicar-ho. Un documental on parlen mirant la càmera als ulls, units com ho estaven en el pitjor moment de les seves vides (Documental "Náufragos")

 

I així veiem com des dels primers moments després de l'accident -quan el balanç de pèrdues esdevé aclaparador- s'activen els mecanismes de supervivència amb tota la seva força inesperada.

 

"Estar viu de bon matí va ser una alegria tan grossa, enmig de tot el que es veia horrorós, i fent el relleu de tots els amics que faltaven, era espantós... però l'alegria d'estar viu supera qualsevol altre patiment", José Luis Inciarte

 

Ignoraven si les restes de l'avió serien el seu refugi o la seva tomba. 72 dies veient morir familiars i companys, sense menjar ni amb prou feines abric (Documental "Náufragos")

 

De les 45 persones que viatjaven a l'avió, 29 van sobreviure a l'accident, 24 dels quals en relativament bon estat. Mentre els equips de recerca i rescat es desplegaven per la ruta prevista, amb la desesperació dels familiars sense notícies, els supervivents començaven a organitzar una nova normalitat marcada pel fred, el racionament, la por i l'esperança. I també el diàleg amb la muntanya, que "ens demostrava que estava ben viva, no era inert, era ben viva" (Adolfo Strauch), però absolutament indiferent.

De sobte, tot el que es dona per descomptat desapareix, i un nou marc d'interpretació del món se'ls fa evident.

 

"... Havíem de prendre camins que mai havíem pensat que hauríem d'escollir. I començar a desenvolupar una societat on els diners eren paper, on calia crear l'aigua, on el cos d'un mort pot ser el menjar que necessito", Roberto Canessa

"Entre tots en aquell col·loqui dins de l'avió vam començar a dialogar i a veure primer els tabús mentals, culturals, religiosos", Gustavo Zerbino

 

La voluntat de sobreviure, per un mateix i pels que estaven esperant a casa, va convertir allò impensable dies abans en una opció clara per la vida, cada cop més reforçada a mesura que passaven els dies i no arribava el rescat. El catolicisme que la majoria professava va aportar, inesperadament, un nou argument.

 

"Va venir el Marcelo, me'n va portar un trosset i em va dir: ‘Javier, Crist va morir per nosaltres i ens va deixar la seva sang i el seu cos per salvar-nos, pren-t'ho com una comunió.'", Javier Methol

 

Es van fer moltes fotografies, fotos que no sabien si algú trobaria molts anys després al costat dels seus cadàvers. Ara són un document imprescindible per entendre com va ser la vida del grup quan tot penjava d'un fil (Documental "Náufragos")

 

Dels 24 supervivents de l'accident, 8 no superarien l'estada a la muntanya: les ferides prèvies, el fred, una mortífera allau que va sepultar les restes de l'avió on dormien, la desesperança. Els que quedaven oscil·laven entre la resignació i l'intent desesperat d'escapar de la seva gàbia glaçada.

 

"Jo demanava la possibilitat de tornar a casa, acomiadar-me del meu pare, de la meva mare i el meu germà, i tornar a la muntanya a morir-me tranquil. Aquesta sensació d'acomiadar-te, d'anar-te'n sense dir adeu, és una sensació molt dura i demanaves voler fer-los una abraçada i acabar amb tot.", Antonio Vizintin

"En quedar desemparats, vam començar a fer arrels al lloc on érem, i a desconnectar, perquè ja no ens servia de res tota la societat civilitzada, no importava gens. Fèiem una vida totalment primitiva, sense lleis.", Adolfo Strauch

 

Amb una prodigiosa capacitat d'interioritzar, reflexionar sobre el viscut i explicar-ho, aquests adults que van ser nàufrags enmig de la neu eviten qualsevol idealització barata.

 

"En primer lloc, aquella unió forta entre tots nosaltres que va ser aquella solidaritat que va sorgir, no perquè fóssim bons i solidaris naturalment, sinó perquè calia ser solidari per poder sobreviure. Aquell grup unit era necessari, si no, no ho podríem haver superat.", Adolfo Strauch

 

Els va salvar la unió i la solidaritat. "No perquè fóssim bons i solidaris naturalment", com diu Adolfo Strauch, "sinó perquè calia ser solidari per poder sobreviure" (Documental "Náufragos")

 

A punt de l'extenuació, com zombies ambulants, en un moment determinat van ser conscients que era ara o mai: o bé aprofitaven l'estiu per trobar una sortida, o moririen tots al costat de les restes de la nau. Tres d'ells -poc després un abandonaria- emprenen un camí incert cap a la civilització. Nou dies sense marxa enrere, amb el pes dels companys que els esperaven allà dalt.

 

"Vam travessar tot el que hi pot haver en una cadena de muntayes, des d'esquerdes, neu, gel, roca, precipicis, cascades. Percebies a l'aire que t'acostaves a alguna cosa, que estaves deixant enrere les muntanyes altes.", Fernando Parrado

 

Recreació de les expedicions a la recerca de la civilització (Documental "Náufragos")

 

El que va passar després, el novè dia de marxa, quan van veure un pare i un fill que que pasturaven vaques a l'altra banda d'un riu, a la plana, ja és història.

 

"Els vaig escriure un missatge molt simple que diu ‘vinc de l'avió que va caure a la muntanya, soc uruguaià, fa deu dies que caminem...'", Nando Parrado

El que ve després, potser els moments més emotius i complexos de la història, amb les imatges reals gravades en el moment, és difícil de veure-ho sense llàgrimes. Per a la resta del món, els 16 supervivents havien ressuscitat. Acollits per multituds, assetjats per la premsa, es van veure obligats a explicar el que difícilment  es pot entendre sense haver-ho viscut.

Aquest documental, narrat en primera persona pels mateixos protagonistes, impacta molt més encara que qualsevol "Viven!", sigui el film o el best-seller. Amic de la infància d'alguns dels supervivents, el cineasta Gonzalo Arijón aconsegueix retornar-los, en cos i esperit, al lloc de l'accident, i fer-los parlar -i que bé parlen- mirant-nos directament als ulls.

 

"Náufragos. Vengo de un avión que cayó en las montañas" (2007) és una coproducció de França, Uruguai, Espanya, Estats Units i Argentina, amb guió i direcció de Gonzalo Arijón, música de Florencia Di Concilio i fotografia de César Charlone.

 

📲 #SuperviventsAndesTV3

NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut