Silenci i evasives

El silenci i les evasives han estat les respostes més recurrents de molts homes en la preparació del documental sobre masculinitats "On són els homes?".  Fora de càmera, a molts se'ls escalfa fàcilment la boca. Però quan demanes d'enregistrar el testimoni, la negativa és rotunda. Només una minoria de valents convençuts i molt motivats es presten a l'exposició pública, sabedors que corren el risc de linxament a les xarxes socials. Per sorprenent que pugui semblar, ha estat més difícil parlar de masculinitats i feminisme amb molts homes que no pas entrevistar víctimes d'una guerra o assassins confessos. Per què aquest silenci? De què tenim por els homes? De ser assenyalats, culpabilitzats i apartats, i perdre poder?

Educats per fingir ser superherois

De ben petits hem sentit una vegada i una altra: "Sigues fort, no ploris; plorar és de nenes." La socialització de molts homes ha passat per una repressió de les emocions. Les hem amagat, dissimulat o, directament, negat. La masculinitat s'aprèn, es practica i es perfecciona. Tots els experts hi coincideixen. Ser un home es basa en una "triple negació". S'ha de demostrar que no s'és un nen, una dona o un homosexual. En Teo Pardo, que és un home trans, ho ha viscut en primera persona. I ho veu cada dia a l'institut on fa classes de sexualitat. Conscientment o inconscientment, acabem representant un paper i el perpetuem. El guió l'aprenem a tot arreu: a casa, a les pel·lícules, en llibres, en sèries, en la pressió de grup. Segons Teo Pardo, professor d'institut: 
 

"Per ser reconegut com a tio, i per no rebre violència d'altres tios, has de demostrar la teva masculinitat tota l'estona. Si no, ets acusat de mitja merda o de maricon."

El preu de dir no al masclisme

L'Eduard assisteix regularment a diversos espais per "deconstruir" la seva masculinitat. Reconèixer el masclisme propi és molt dolorós, i no ser còmplice del masclisme aliè l'ha portat a perdre amistats. Les violències masclistes només s'entenen per la presència del grup. "Són impossibles si un home està sol", explica Teo Pardo. Trencar les complicitats masclistes "costa molt", reconeixen obertament un grup de joves estudiants de la UVic. Pesa més la por a perdre amistats. L'Eduard, assistent a tallers de masculinitats, diu:
 

"Abans era el primer a fer acudits masclistes. Ara, als meus amics ja no els permeto fer-ne davant meu. Això ha comportat distanciament d'amistats de tota la vida i certs dolors. Però s'ha d'afrontar."

Por a vessar-la

En el documental, un altre "home en deconstrucció", el Toni, confessa amb cert sentit de l'humor: "Jo vull fer les coses bé perquè soc un home contemporani, feminista i superguai del Paraguai." Però què vol dir "fer-ho bé"? La mirada dels altres homes condiciona, però també la de les dones. La por a dir alguna cosa inconvenient paralitza. Molts homes acaben repetint el que explica l'Albert a la sessió de Fil a l'Agulla: 
 

"No fas res. Interacciones una miqueta... i somrius."

Com si es tractés d'amagar el cap sota l'ala, esperar que passi la tempesta i tornar als hàbits de sempre. A la resta d'homes del grup se'ls escapa el riure. Neus Andreu intenta treure'ls del bucle. Paralitzar-se per no equivocar-se no ajuda i perpetua les desigualtats:
 

"La vida és un jardí. Us heu de ficar al jardí; equivocar-vos i demanar perdó si el que heu fet no ha agradat. No hi ha una resposta correcta. No hi ha dues persones iguals."

La clau és responsabilitzar-se del que un fa i aprendre'n per a la pròxima vegada. Per no tenir por a equivocar-se és fonamental saber què s'ha de fer quan passa. Aquestes són les coses que discuteixen en les sessions de treball de Fil a l'Agulla. Volen anar més enllà de la teràpia personal. En altres paraules: han de venir plorats de casa. Ja hi ha altres espais perquè els homes treguin els seus traumes amagats (pares absents, autoritaris...) i es llepin les ferides.

Tots tenim motius per avergonyir-nos

Si una cosa hem après fent aquest documental és que si tots els homes analitzem de manera sincera els nostres actes, trobarem episodis que ens faran enrojolar. Tots tenim motius per avergonyir-nos. No necessàriament per episodis de violència física, però sí d'abusos de poder, actituds de control o micromasclismes, o per fer ús dels nostres privilegis socials pel fet de ser homes. Segurament no n'hem sigut conscients en el moment, però amb perspectiva... I no val a dir: "Jo no soc masclista." No som nosaltres qui ha de fer de termòmetre del nostre propi masclisme. Neus Andreu, coordinadora de Fil a l'Agulla explica:
 

"Que (el masclisme) no sigui evident no vol dir que no passi. Has de tenir converses honestes amb el teu entorn, especialment amb el teu entorn femení."

Posar-se davant del mirall pot fer mal, i per això sovint dissimulem o ens justifiquem: érem joves, era un ambient festiu, la beguda..., no érem conscients que tal i tal cosa es pogués percebre com una agressió, no era la meva intenció ferir amb tal comentari, es va malinterpretar, "tothom" feia el mateix... Callant, perpetuem les violències. Només prenent consciència i dient prou, potser començarem a fer moure alguna cosa si realment creiem en la igualtat. Ho explica l'Eduard, assistent a tallers de masculinitats:
 

"Adonar-me de totes les violències que havia comès al llarg de la meva vida de les quals no havia sigut conscient em va rebentar per dins. Vaig estar una setmana zombi pel món. Molt descol·locat. Veia violència per tot arreu."

Pioners que neden a contracorrent

Tímidament hi comença a haver homes que estan reflexionant "de manera genuïna" sobre noves maneres d'estar en aquest món sense basar-se en els valors de generacions passades, explica Gerard Coll-Planas, director del Centre d'Estudis Interdisciplinaris de Gènere de la UVic. Ho fan, generalment, moguts per les seves parelles o per activisme.

La demanda de formacions sobre "noves masculinitats" ha augmentat molt els últims anys, confirmen Dani Rius i Cesc Laporta, fundadors d'El Taller: Masculinitats Diverses. Però el concepte és equívoc, perquè també hi ha "noves masculinitats" misògines, precisa Paco Abril, sociòleg i professor a la UdG i membre de l'associació Homes Igualitaris: 

"No és correcte parlar de noves masculinitats. També estan emergent noves masculinitats que són misògines. Per exemple, a les xarxes socials amb influencers amb discursos absolutament antifeministes."

Les dones no ens faran la feina que hem de fer els homes. Però als que se sentin realment interpel·lats pel feminisme, Neus Andreu els anima a deixar-se ajudar i que adoptin l'actitud d'un aprenent i que "callin i escoltin". Prendre consciència "et canvia la vida", afirma amb rotunditat l'Eduard. Aprendre a ser un home igualitari és un procés que no s'acaba mai. L'Òscar, participant en grups d'homes, manifesta:

"Ens morirem deconstruint-nos i no haurem acabat."

Els aliats autèntics ni en fan bandera, ni se senten herois, ni volen erigir-se com a tals. Són homes a l'ombra que estan obrint camí. Salvant molt les distàncies, hi ha qui els podria comparar amb els antifumadors dels anys 80. Van passar de ser els rarets i pesats a ser la majoria. Passarà el mateix amb els homes igualitaris? Segons Paco Abril, sociòleg i professor de la UdG:

"Els homes ens hem de rebel·lar. No ens hem de resistir. No hem de tenir por d'aquest canvi."

Val la pena preguntar-se si d'aquí uns anys ens semblaran tan fora de lloc segons quins comportaments masclistes com ho és avui que una persona adulta encengui un cigarret, un puro o una pipa en un àpat familiar o dins d'un cotxe amb criatures al seient del darrere. Potser ens farem creus de coses que avui tenim plenament normalitzades. Jo, el primer.