El 2011, gairebé deu anys després d'"Els nens perduts del franquisme" –el documental que per primera vegada posava al descobert l'existència del robatori de nens per raons polítiques durant el franquisme–, "Sense ficció" estrenava "Torneu-me el fill!", de Montse Armengou i Ricard Belis.  

En aquesta ocasió les mares denunciaven com se'ls va arrabassar el seu fill per raons morals. L'Espanya franquista dels anys 60 i 70 va aplicar la seva implacable moral sobre les mares solteres i dones de procedència humil, trobant així una nova "font de subministrament" de nens. Els robatoris es van estendre durant els anys 80 i fins i tot en trobem algun cas als 90. El robatori de nens, que va començar com un instrument de repressió política contra las mares republicanes condemnades a les presons franquistes, va continuar després com un instrument de repressió moral i, finalment, es va convertir en un gran negoci. En totes les etapes  els protagonistes eren els mateixos: un establishment franquista que tenia impunitat i immunitat –i en continua tenint–, i per l'altra banda, unes víctimes que mai han rebut una reparació.  La sentència absolutòria pel doctor Vela, que tot i reconèixer els fets els considera prescrits, deixa un regust agredolç als afectats. Només un plantejament de delictes de lesa humanitat –que no prescriuen– podria haver condemnat Vela i tants altres presumptes involucrats en el robatori de nadons.

Vam conèixer el doctor Vela mentre preparàvem el documental. Tot i que sempre ens va negar els fets –alguns mitjans ja el començaven a acusar i estava en alerta–, se li escapaven detalls que demostraven el seu profund coneixement d'un engranatge en què estaven implicats metges, estaments de l'Església catòlica i fins i tot militars.