El pare Jony ho va dir sense titubejos: li havien detectat un tumor maligne

De Joan Enric el que més em va sorprendre foren les mans. Primes, de pianista, amb uns dits impecablement proporcionats i les ungles sempre exquisitament tallades. Fredes. Un cop l'hi vaig prendre entre les meves. Fou un atreviment, tal volta -ara me n'adono-, una resposta instintiva per portar-li un deix de protecció i d'encoratjament quan em va dir que li havien detectat un tumor maligne. Ho va dir sense embussos ni titubejos. Va anar directe al gra, com li correspon a una persona valenta. Va confessar que estava esperant la notícia des de feia temps. La transmissió de la informació fou glacial, sense pauses ni barroquismes. Tumor maligne. Càncer. Efectivament, em va fer la sensació que feia temps que s'hi estava preparant. Les mans i la mirada. Una mirada granítica però aquosa, poderosíssima, penetrant i honesta, que no amollava mai la mirada de l'interlocutor, i aquell dia tampoc ho va fer. Quan li vaig soltar les mans, vaig recordar una cosa que un metge m'havia dit anys enrera. Un cos és el llibre d'una vida. El mapa dels camins que hem traçat al llarg de la nostra vida, el registre on queden inscrites totes i cadascuna de les nostres decisions. En el cas de Joan Enric, el patiment acumulat durant anys va decidir sortir per on més fàcil ho va tenir. La malaltia es va apoderar del racó més fluix del seu cos, una cicatriu oblidada a la cama fruit d'un accident. Càncer, un punt i seguit en la vida d'algú. Per aquells dies feia just un any que havíem decidit emprendre junts aquest viatge. Ha estat un itinerari llarg i no sempre plaent, que m'ha aportat molt més que cap altra experiència professional en la vida. Un viatge físic i sobretot mental, que m'ha ensenyat a ser pacient i generós, però també determinat i obstinat fins a la inconsciència. Abans pensava que volia fer documentals per "entendre" coses o facetes de la vida. Però en aquest cas no ha estat ben bé així. Vaig voler contar aquesta història no ben bé per curiositat, sinó per una necessitat personal d'origen ignot. Volia entendre què du una persona a voler ser com és, a entossudir-se en desplegar l'essència de la seva personalitat siguin quines siguin les conseqüències. Volia aprendre a mirar la vida de manera més panoràmica, a calibrar de manera diferent les victòries i les derrotes.

El pare Jony ho va dir sense titubejos: li havien detectat un tumor maligne

En el cas de Joan Enric, el patiment acumulat durant anys va decidir sortir per on més fàcil ho va tenir. El virus es va apoderar del racó més fluix del seu cos.