
El fundador de TV3 que no sortia als papers
Àngel Casas, un showman brillant, un gran entrevistador i un periodista completíssim, amb la ironia i la cultura necessàries per foragitar sempre l'avorriment. A ell també li agrada reivindicar-se com "un dels fundadors de TV3... dels que no surten als papers". El seu currículum va molt més enllà del periodisme musical
Si bé és cert que l'Àngel Casas va començar la seva carrera especialitzant-se en la música, no va oblidar mai la faceta d'analista del que passava a l'Espanya i la Catalunya dels anys setanta. De fet, va començar fent ràdio (a Ràdio Joventut i a Ràdio Barcelona) en la dècada dels setanta, però va ser dels primers a saltar l'any 1977 a la televisió quan aquest mitjà abandonava l'encarcarament dels inicis.
De seguida va destacar com a bon coneixedor dels escenaris musicals, però també com a entrevistador de categoria, explotant tots els recursos tècnics del nou mitjà televisiu. Tot combinant la música amb el millor del periodisme, va crear "Musical express", a TVE, el programa que el va catapultar a la fama.
I poc més tard va saltar al català, i a TV3, l'any 1984, amb un talk show en horari nocturn, l'"Àngel Casas Show", amb què va triomfar amb totes les seves arts i un gran domini de l'escena, a la qual afegia un estudiat rol d'entrevistador desvergonyit i una agenda "à la page" del que passava per la geografia peninsular.
No es pot oblidar que, amb la seva aportació, Àngel Casas va fer dues coses socialment importantíssimes vistes des del moment actual. La primera, recuperar el català amb una contribució comparable a la que va fer Joaquim Maria Puyal en l'esfera esportiva, i la segona, consolidar l'èxit de TV3 com a plataforma televisiva de primera categoria oberta a tots els públics i altament competitiva amb la fins aleshores omnipresent TVE.
Totes aquestes fites i les que va seguir fent després de retorn a TVE 1 i La 2 i després dirigint BTV, la cadena televisiva de l'Ajuntament de Barcelona, l'han convertit en un personatge clau dels anys del postfranquisme, la democràcia, l'aperturisme polític i els dels costums, incloent-hi el "destape", la música, i el boom de les olimpíades, fenòmens que van acabar constituint les millors dècades de la societat espanyola i catalana dels últims segles.
