Totes portem molt de temps buscant una solució, un camí i una meta per aconseguir acabar tant amb el racisme com amb el patriarcat islàmic a Catalunya que vivim les dones que procedim de contextos islàmics.
I la conclusió a què arribo sempre és que només ho aconseguirem per la via de l'educació.
Totes nosaltres (m'incloc) vam haver d'adquirir, soles, les eines que ens permeten esmicolar les opressions que ens travessen. En el meu cas va ser a través de la lectura.

Durant l'adolescència vaig descobrir autores feministes (d'aquí i d'allà) que, a la vegada que responien centenars de preguntes que s'acumulaven en el meu subconscient, en despertaven moltes més.
Aquestes preguntes les vaig anar resolent, algunes llegint més llibres i assajos feministes, altres me les va respondre la religió, i les que quedaven van ser respostes per la història i la visió eurocentrista i colonialista que tant cou i tant de mal fa a qualsevol fill immigrant.
Els meus dubtes van ser resolts amb coneixement i així vaig entendre que aquesta és l'única salvació que ens quedava a les immigrants i filles d'immigrants: l'educació.
Hem de conèixer les nostres arrels, buscar en la història d'aquells que ens van precedir i hem d'entendre la religió millor que els seus erudits per tenir les eines suficients i contextualitzar-ho tot com cal.

Però, sobretot, hem de tenir educació feminista des d'educació infantil.
Hem de proporcionar a les nostres filles una herència feminista, després de tants anys de lluita i formació.
No hauríem de permetre que, quan siguin adultes, hagin de buscar i refer el camí que ja van fer unes altres en el passat; no té cap sentit.
Créixer amb feminisme a l'escola i amb una consciència antiracista és necessari i no s'hauria de posar a debat, de la mateixa manera que no es fa amb els drets de la infància i l'adolescència.

Han de passar els cursos acadèmics amb consciència que els cognoms i el color de pell no poden condicionar quants drets tenim ni quin tracte ens mereixem.
Han de passar els cursos acadèmics formant-se amb consciència de classe.
Han d'arribar a la vida adulta amb les eines feministes ben sòlides i segures, per poder detectar qualsevol omissió o violació dels seus drets.

I, finalment, les institucions públiques, començant per educació i acabant pel personal d'hospitals i mossos d'esquadra, han de tenir accés a una formació sobre la base de la realitat per poder bregar amb les necessitats del nostre context des de la informació i, sobretot, amb mirada antiracista, creant ponts de comunicació amb els pares i la família.
No podem continuar ometent tantes víctimes supervivents mentre n'enterrem de noves.

L'esquerra no pot continuar mantenint aquesta posició que de neutralitat no en té res.
M'horroritza veure com simpatitzen amb la dreta radical dels nostres països d'origen.
I em dol que el laïcisme hagi quedat en l'oblit d'aquesta esquerra que no sap definir-se com a tal. Però encara ens queda esperança i voluntat per continuar lluitant i veure un canvi de sentit polític, humà i necessari.
Perquè no som poques.
Ens van fer creure que era així, que estàvem boges i que renegàvem de la nostra comunitat. Que la nostra denúncia no tenia sentit perquè era una realitat residual, que les nostres ferides eren càstigs terrenals i que després de la mort ens esperaria el càstig diví final.
Això ha de parar.

I per aquest motiu ens heu d'escoltar.