"Dir-ho m'ha fet sentir menys sola i més empoderada"

Amb 22 anys vaig sofrir una agressió sexual digna de pel·lícula de terror. I m'ho vaig callar. No només no vaig denunciar, per totes les raons que es mostren al documental, sinó que no ho vaig dir absolutament a ningú. Tenia por, entre moltes altres coses, de que si la gent del meu voltant ho sabia em veurien dèbil i em tractarien com una víctima, i alhora tot es tornaria més real. Vaig pensar que si no en parlava potser podria arribar a oblidar-ho. Però no. I així van passar 8 anys. Durant aquests 8 anys va créixer dins meu el desig de denunciar públicament aquestes injustícies que patim moltes dones, de fer una obra de teatre que reivindiqués l'empoderament femení i la sororitat entre nosaltres, per a que altres dones que es sentissin com jo es sentissin menys soles. I així va néixer "ELLES #cosasdechicas", que havia de ser una comèdia femenina sense més, però ha acabat sent un referent de feminisme. Durant el procés les actrius implicades ja veiem que allò anava a més i un bon dia van sortir les dades: Una de cada tres dones ha sofert abusos sexuals. Una de les actrius va flipar amb la notícia: "Una de cada tres?" - va dir- "però això és moltíssim, és impossible. Jo no conec a ningú!" I allà va començar tot per mi. "Us he de dir una cosa." Va ser la primera vegada, vuit anys després de que passés i en la mateixa ciutat que havia passat, que ho compartia amb algú. Vaig utilitzar l'expressió "abús sexual" perquè encara se'm feia una muntanya dir agressió o directament violació (Van haver de passar tres anys més per a poder posar-li el nom que li toca: Violació.) Però de cop, encara que em vaig posar a tremolar, el pes que duia des de feia 8 anys al pit es va fer una mica més lleuger. Aquell mateix dia vam començar a composar la cançó final de l'espectacle "BRUJAS" on vam dir tot el que ens venia de gust cridar als quatre vents: "Nos queremos vivas, libres y felices", "No quiero volver a casa sujetando fuerte las llaves". Vam decidir també que abans de cantar la cançó final diríem un text amb les dades actuals d'Espanya: el número feminicidis actualitzats, que es denuncien quatre violacions per dia i que una de cada tres dones ha sofert violència sexual. Nosaltres som tres actrius. I en tenim una. Jo soc una supervivent. Així que estava clar. Vaig decidir que alçaria el braç a cada funció, per fer notable que efectivament som una de cada tres (que sapiguem) i el públic ho vegués d'una manera molt directa. El que no m'esperava és el que em passaria a mi. Espectacle "ELLES #cosasdechicas"(Mireia Casado) En aquests cinc anys que portem fent "ELLES" m'he fet forta, valenta, poderosa. Tot el contrari del que jo pensava que passaria quan fes pública la meva desgràcia. Alçant la mà, a cada actuació, sento que alço la mà per mi i per tantes dones que tampoc s'atreveixen a dir-ho en veu alta. Sento la força de totes les supervivents que tirem endavant. I des de que ho he dit ne veu alta m'han passat coses precioses: Molts cops se m'han apropat dones, al finalitzar una funció, per abraçar-me, per donar-me les gràcies, per dir-me a cau d'orella que elles també, que no estem soles. Persones que no coneixia de res abans de l'espectacle i que per un moment creem un vincle preciós. Mireia Casado, a l'esquerra, en un moment de l'actuació a "ELLES #cosasdechicas" (Documental "Jo sí que et crec") També van aparèixer les companyes de Fora de Quadre, que en veure l'espectacle em van contactar per a participar en el documental. I aquest documental, juntament amb l'espectacle, crec que és una de les coses més sanadores que he fet a la vida (i mira que he gastat anys i diners en teràpia, eh!). Estic infinitament agraïda a la Norma i la Núria pel tracte, per l'acompanyament, i sobretot per la preciosa feina que han fet amb aquest documental. Cada cop que el veig ploro, però ploro feliç. Perquè ja no em sento sola, ni dèbil. El meu agressor s'ha fet petit, petit, petit, i ha perdut tot el poder que tenia sobre mi. Ja no em fa por, ja no em defineix, ja no em persegueix en malsons. Perquè ara tot aquest espai l'ocupen les persones que m'han escoltat, m'han acompanyat i m'han ajudat a créixer després de sobreviure. I són moltes. I així mateix jo he participat en aquest documental "Jo sí que et crec" i he fet l'espectacle "ELLES" (i el següent que s'està gestant al forn de La Melancòmica: "Camp de naps"), per a que tantes i tantes dones arreu del territori se sentin com jo: menys soles i molt més empoderades. Germanes, jo sí us crec. La Mireia Casado va participar en l'última manifestació del 8M a Barcelona, el del Dia Internacional de les Dones (Mireia Casado ) &#128242; #ViolènciaSexualTV3

"Dir-ho m'ha fet sentir menys sola i més empoderada"

La Mireia Casado és una de les protagonistes de "Jo sí que et crec": va ser violada i va callar durant vuit anys, per por de ser tractada com una víctima, per oblidar-ho. Quan per fi es va decidir a explicar-ho, les seves pors van desaparèixer: compartir-ho l'ha feta més forta