En els últims anys s'ha anat popularitzant el concepte de poliamor, un terme paraigua on acabem incloent pràctiques bastant diverses que trenquen amb la concepció hegemònica de la parella. Hi ha persones que s'allunyen de la monogàmia multiplicant el nombre de parelles, d'altres que ho experimenten des d'una part més lúdica en una relació oberta principal, o hi ha els que ho vivim com una opció política en què no volem posar en el centre de la nostra vida la figura de la parella ni jerarquitzar certs tipus d'afectes o de formes d'intimitat. Resten molts exemples per explicar, perquè hi ha tantes maneres d'estimar i de vincular-nos com persones, encara que ens repetisquen constantment que la forma correcta només n'és una: monògama, heterosexual i amb l'objectiu de formar una família.

Se sol dir que el poliamor és tindre diverses relacions romàntiques i/o sexoafectives alhora, de manera transparent, consensuada, ètica i consentida. No obstant, no cal tindre parella (ni una, ni moltes) per enfocar així les relacions, de la mateixa manera que a una persona monògama ningú li qüestiona que haja deixat de ser-ho quan està soltera. A més, com comentava anteriorment, no totes posem el focus a multiplicar la parella, sinó més aviat a dissoldre-la d'alguna manera i, amb això, poder dedicar més espai i cures a vincles que valorem especialment, com les amistats.

Quin valor tenen els relats personals que no tinguen les teories sobre les no monogàmies? Vulnerabilitat, dubtes, dificultats, alegries, incoherències, petons, abraçades i molta humanitat. Les persones que trenquem amb la monogàmia gestionem les nostres relacions com bonament podem i volem i, òbviament, hi ha qui pot millor que d'altres. Perquè vivim en una societat que oprimeix especialment certes vivències, identitats, cossos, capacitats o colors de pell. Aquesta intersecció és quelcom que no es pot obviar, sinó que hem de posar al centre per poder qüestionar i combatre les opressions que fan que això d'estimar lliurement siga més factible per a determinades persones.

És, el poliamor, una forma més avançada d'estimar? No. De la mateixa manera que no és menys compromesa que la monogàmia ni deriva d'un amor descafeïnat. A més, en tots aquests debats no estem parlant de pràctiques individuals, sinó d'estructures de poder. Moltes entenem la monogàmia en el sentit descrit per l'activista Brigitte Vasallo a tot el seu discurs: com un sistema que desenvolupa tota una sèrie de mecanismes per privilegiar la parella per sobre de qualsevol altre vincle. Vivim en una societat en què ens organitzem socialment "per amor".  Ens casem, ens hipotequem i tenim descendència amb la nostra parella. L'arquitectura, els plans d'oci, l'economia o les lleis es fonamenten en la monogàmia. Si jo estiguera casada, per exemple, podria demanar un permís en cas que la meua parella tinguera una malaltia greu i necessitara la meua ajuda. En canvi, com m'ho faig si qui emmalalteix és una bona amiga? Quina visibilitat i suport tenen les relacions que no passen per la família de sang o la parella?

A les persones no monògames se'ns comença a veure, però encara som eixa rara avis que dona per fer documentals com aquests o notícies "de color" en dies en què tothom celebra l'amor romàntic. I ací estem algunes, disposades a mostrar-nos per poder visibilitzar altres realitats, per construir imaginaris on càpiguen més persones, per combatre opressions injustes i per fer la nostra pròpia revolució amb una cosa tan grapejada com l'amor. Només demanem que se'ns deixe de qüestionar i violentar constantment amb el discurs normatiu, que la vida és més rica i variada que això.

Malauradament, no tothom té la mateixa capacitat –ni tampoc voluntat- d'exposar-se públicament. Els armaris són tristos i foscos, però protegeixen de certes violències. Així que espere que aquest documental puga ajudar a estovar certs prejudicis i acollir altres realitats amb tendresa i comprensió, per molt estranyes o mundanes que pareguen. Ampliar la mirada sobre l'amor i els vincles interpersonals no suposa qüestionar les pràctiques individuals més hegemòniques –de res serveix qüestionar una norma amb d'altres-, sinó posar el focus en el sistema que les privilegia perquè puguem viure tot això d'una manera més autogestionada, diversa i joiosa.