"De què es queixen les dones?": un mirall que ens qüestiona

El 8 de març de l'any passat, milers de persones van sortir massivament al carrer per denunciar les discriminacions, l'assetjament i la violència contra les dones. Però, ha canviat alguna cosa? Què està passant amb la meitat de la població? Vivim ja en una igualtat real o és una utopia?

Per respondre a aquestes preguntes, amb la Mireia Pigrau i el Josep Maria Porta, hem volgut posar la lupa en el món de l'esport, les cúpules directives, el món judicial, la cultura, l'estètica, l'educació, hem entrat dins de les cases i ens hem qüestionat com vivim.

I ho hem volgut fer parlant amb dones. Ho dic perquè una pregunta recurrent que ens han fet durant la preparació del documental és si hi sortirien homes. Doncs no, no n'hi surten. No n'hi surt cap ni un. I per què? Doncs perquè creiem que han de ser les dones les que ens expliquin com se senten i què els passa en el seu dia a dia només pel fet de ser-ho. I que d'expertes dones també n'hi ha. I és indispensable que les veiem.

I és per això que vàrem anar fins al Puerto de Santa María, a Cadis, on s'entrena la windsurfista Blanca Manchón, campiona del món sis vegades. Perquè ens expliqués què va passar quan un dia va decidir quedar-se embarassada i tots els patrocinadors (entre els quals hi havia una coneguda marca de roba esportiva que continua fent anuncis donant suport a l'esport femení) van fugir corrent. Sense donar explicacions.

També hem anat a parlar amb les jugadores del primer equip de l'Espanyol sobre la diferència radical de sous amb els seus homòlegs masculins i hem entrat en un supermercat per comprovar si encara existeix la "taxa rosa", és a dir, el fet que algunes marques facin pagar més per alguns productes d'higiene, només pel fet d'estar dirigits al "sector femení". O el que és el mateix, que et facin pagar més, només perquè estan pintats de rosa.

Ha estat com córrer una marató. Volíem explicar molts casos, molts temes, per poder visualitzar que la desigualtat no només és una cosa que pateixen "algunes" o en "alguns àmbits" sinó que ens afecta, en major o menor mesura, a totes.

Hem corregut literalment darrere la Conchi, a les 4 de la matinada pels carrers de Bellvitge, per veure quines prevencions pren quan surt de casa per anar a la feina. I també darrera de la Milena, una mare de 4 fills que ha reduït la jornada laboral per poder fer-se'n càrrec.

Ens hem preguntat on són les dones a la justícia, a les cúpules directives, als governs, a les cartelleres dels teatres públics de Catalunya, als museus, als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i als llibres de text. Com reben la pressió estètica sobre els seus cossos les adolescents, o aquelles que no compleixen els cànons de la talla 38. També hem volgut veure a partir de quina edat els nens i les nenes ja tenen clara la pressió social cap a la diferència de gènere.

I totes i cada una d'elles ens ha qüestionat, ens ha fet emmirallar i replantejar-nos com hem viscut fins ara i com volem seguir vivint. I ho hem volgut fer amb un somriure, amb una mirada irònica, amb una mica de sal. Perquè creiem que la realitat ja és prou crua i que es pot explicar amb una mica d'humor sense restar-li força.

Puc dir que fent aquest documental m'he emocionat, indignat, rigut, enfadat i après. Ha estat un qüestionament constant. Perquè una cosa és saber-se la teoria, saber que la igualtat no és real, i l'altra veure-ho en la pràctica del dia a dia, en els ulls de les dones que t'ho expliquen en primera persona i en les dades que et demostren que no són elles soles, que això els passa a moltes dones. Que, de fet, ens passa a totes. Cada dia. En ple segle XXI.

De què es queixen les dones? De què ens queixem? Vegem-ho.