Avui mateix he vist un vídeo sobre un estudi que demostrava que naixem amb una ànima altruista. Per mi té tot el sentit. Però també veig com és de fàcil pervertir-la, fins a transformar-la en un antagònic absolut de la natura, de l'harmonia, de l'amor. Em sento molt afortunat per la vida que he tingut fins ara, i potser per això em costa imaginar-me persones esclavitzades.

Encara em costa entendre per què algú venia, comprava, torturava o matava un altre ésser humà… I més em costa entendre que encara avui hi hagi indrets on això continuï passant. Sembla que era i és per diners. Em sembla que no ho entendré mai. Igual que costa assimilar que aquesta part de la història ens afecti i ens esquitxi encara avui, de múltiples i invisibles maneres, en siguem conscients o no, vulguem admetre-ho o no. I sí, jutjar des de la perspectiva actual és relativament fàcil.

Per tant, la pregunta és: i ara què? Canviar la mirada del món que m'envolta, per fer-me més crític, més reivindicatiu, més activista, i alhora més comprensiu, més tolerant, més autocrític… és una utopia? He llegit algú que deia que els negrers devien ser un percentatge molt baix de la societat… No puc evitar pensar que deu ser lògicament cert. Un percentatge tan baix com el que representa l'odi dels que continuen destruint la vida i la llibertat. Però llavors em pregunto: per què, si la resta som una gran majoria, no comencem a construir d'una vegada el món que ens mereixem?

Diuen que cal conèixer el passat per entendre el present i poder construir un futur millor. Un futur que, sincerament, encara sento llunyà. De moment, però, m'entretinc a conèixer i reconèixer una part de la història dels que hi havia aquí i dels que hi havia allà, amb l'esperança de reunir el valor suficient per avançar amb determinació cap al nostre ideal i honrar les víctimes d'aquest patiment. Som-hi.