Com se sobreviu a una violació de guerra contra l'oblit i la negació?
A l'entrada dels judicis del Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia (TPII) es manifestaven petits grups de dones que representaven víctimes del conflicte. Mai més havia pensat en aquest detall fins que vint-i-cinc anys després he tingut l'oportunitat de tornar a Bòsnia i conèixer personalment algunes d'aquelles supervivents.
Com se sobreviu a una violació de guerra contra l'oblit i la negació?
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
"Sense ficció": "Encara hi ha algú al bosc"

Com se sobreviu a una violació de guerra contra l'oblit i la negació?

A l'entrada dels judicis del Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia (TPII) es manifestaven petits grups de dones que representaven víctimes del conflicte. Mai més havia pensat en aquest detall fins que vint-i-cinc anys després he tingut l'oportunitat de tornar a Bòsnia i conèixer personalment algunes d'aquelles supervivents.

Enllaç a altres textos de l'autor

Codirectora del documental "Encara hi ha algú al bosc"

@tereturi

Entre 1991 i 1997 vaig seguir de prop, com a periodista, el conflicte dels Balcans. En plena eufòria dels Jocs Olímpics de Barcelona, des de la redacció de Catalunya Ràdio dubtàvem en més d'una ocasió de si calia obrir l'informatiu amb el recompte de medalles esportives o amb el degoteig de morts que s'estava produint a només dues hores d'avió de casa nostra

Més tard, com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Brussel·les, vaig informar del dia a dia de les converses de pau, la intervenció militar de l'OTAN i els primers judicis del Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia (TPII), amb seu a La Haia.

Encara no teníem telèfons intel·ligents ni existien les xarxes socials. Per entrar al Tribunal, la premsa havia de seguir un protocol estricte: una hora abans de l'inici del judici havíem de ser a la nostra tribuna, separats per un vidre de jutges i advocats. I fins que no se n'havia anat l'últim testimoni de la sala, no se'ns permetia moure'ns. Aleshores corríem a buscar una cabina de telèfon del carrer o un hotel amb l'espai idoni per poder escriure i enviar la crònica a la ràdio.

 

Duško Tadić en el Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia (TPII). Va ser condemnat el 1997 a vint anys de presó per crims de guerra i crims contra la humanitat.

 

De vegades, a l'entrada del Tribunal, es manifestaven petits grups de persones que representaven les víctimes. Però mai no hi havia temps per superar el cordó policial i anar a interrogar aquelles dones a qui no sabíem posar nom. En el millor dels casos, jo esmentava la seva presència en una línia al final de les meves cròniques. Normalment, el protagonisme se l'enduia el criminal de torn i, si a l'informatiu d'aquell dia anaven malament de temps, la crònica acabava escapçada per la cua.

 

Mai més havia pensat en aquest detall fins que vint-i-cinc anys després he tingut l'oportunitat de tornar a Bòsnia i conèixer personalment algunes d'aquelles supervivents. Durant les moltes hores de conversa davant i darrere les càmeres, quan em miraven als ulls, m'agafaven les mans, em somreien o s'indignaven per la manca de justícia, m'anaven tornant a la memòria, una rere l'altra com si d'un bumerang es tractés, totes aquelles "cues escapçades" en què les víctimes eren una xifra freda i impersonal.

Vint-i-cinc anys després d'assistir al seu judici, també he tingut l'oportunitat de parlar amb Duško Tadić, el primer condemnat de la història específicament per violació com a crim de guerra. Ara, després d'haver complert 20 anys de condemna, viu en llibertat, a Sèrbia, i continua negant qualsevol responsabilitat sobre les agressions denunciades per prop de 200 testimonis.

 

Duško Tadić durant l'entrevista per 'Encara hi ha algú al bosc'.

 

Amb l'Erol Ileri, l'altre director d'"Encara hi ha algú al bosc", vam dubtar de si tenia sentit incloure'l, ja que el documental vol donar veu a les supervivents de les violacions i als seus fills. Però finalment vam considerar necessari mostrar l'alt grau de negacionisme que encara hi ha i que entorpeix els intents de la generació més jove de recuperar la memòria històrica i alhora avançar cap a un reconeixement mutu del mal que es va fer, per poder viure en pau. Des de l'equip de Cultura i Conflicte i Bonobo Films ens hem preguntat també quin paper tenien les nostres preguntes i les nostres càmeres, gairebé tres dècades després que la inacció de la comunitat internacional, i especialment d'Europa, permetés la barbàrie. La nostra resposta -a través del documental, d'una instal·lació fotogràfica i d'una obra de teatre que es pot veure al TNC del 14/01 al 07/02 de 2021- és la de donar veu a la memòria i reconèixer la determinació de les supervivents contra l'oblit. 

 

Rodatge del documental 'Encara hi ha algú al bosc'. Fotografia d'Oriol Casanovas / Cultura i Conflicte.

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut