Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Un retrat íntim de la vida a la presó

"Breathe": les veus que ningú escolta

El documental és la història d'unes vides trencades ja molt abans d'arribar a la presó. Set internes de Brians 1 parlen sobre com és la seva vida entre reixes, les circumstàncies que els hi han portat i el que representa viure sense llibertat. El retrat íntim, escruixidor i respectuós d'unes dones a qui ningú escolta però que tenen molt a dir

L'Índia, la Thalita, la Pili, la Paula, la Safeta, la Maribel i l'Alba, les protagonistes del documental, han parlat durant dos anys amb Susanna Barranco, la directora del documental, des de la quotidianitat de la presó. En bons i mals moments, amb una confiança creixent que permet aprofundir més i més en el que han estat les seves vides. "Breathe" ens obre les portes no només de la presó física, que retrata amb una llibertat d'accés insòlita, sinó també les portes de les emocions, les vivències i els sentiments de les dones que hi viuen.

Algunes d'elles porten molts anys en captivitat, altres acaben d'arribar-hi. Tenen condemnes més o menys llargues i procedeixen d'entorns diferents.

Per què hi han arribat, un cop vist el documental, és gairebé irrellevant: les seves històries comencen molt abans. Infàncies desvalgudes, precarietat absoluta, relacions catastròfiques, maltractaments i abusos i, sobretot, droga. Molta droga com a via d'escapament, com a consumidores o traficants, la majoria ambdues coses. Quan agafen la paraula, però, és difícil que els prejudicis no trontollin.

 

L'Índia: "Em veig en una gàbia, tancada per uns barrots, com un ocell. Així se sent un ocell, i així em sento jo, perquè això no és vida" ("Breathe", de Susanna Barranco)

 

"Jo tenia 17 anys i vaig pensar que se'm menjarien, que ser a la presó seria el pitjor. Però què va passar? Que jo vinc de centres per a nenes orfes. I quan vaig arribar i vaig sortir al pati, vaig dir, ‘Joder, però si això és millor que el col·legi de nenes orfes', m'entens? Només he de fer el mateix que feia al col·legi: anar-me'n al llit a tal hora, fer el que em diuen els tutors… al cap i a la fi, el mateix.  No buscar-te problemes, entens? L'únic és que aquí hi ha droga, i allà no hi havia droga, perquè érem menors, però com que jo em faig respectar a base de força o de psicologia… El que faig és no acostar-me al pati, procuro no ser al pati, que és d'on venen tots els problemes.", Índia

 

Pili: "Què hi faig, al pati? Doncs fumar-me un porro. A mi les drogues m'agraden. És molt difícil controlar les drogues: la gent diu 'jo controlo', però això és quan tens vint anys" ("Breathe", de Susanna Barranco)

 

No totes viuen de la mateixa manera l'experiència de la presó. La presó, diu la Thalita, és "que et prenguin la teva voluntat, les teves decisions, que no puguis decidir per tu mateixa, que hagis d'abaixar el cap i dir que sí. Són les portes tancant-se cada dia a la teva cara". Per a l'Alba, "la presó ha estat un escarment a la meva vida, un punt  i apart per començar una vida nova i deixar enrere un passat que he tingut molt difícil". Per a ella, en certa manera, ha estat positiu: "És un càstig, un bon càstig, qui vol en pot aprendre per no tornar a cometre els mateixos errors". (Alba)

"La vida de la presó és una merda, en poques paraules", diu la Maribel. "És una merda ser aquí: et separa de tot, et canvia el xip, no tornes a ser la mateixa persona d'abans."

 

Només el 6% de la població reclusa a Catalunya són dones. El 70% no reincidiran després de la primera condemna ("Breathe", de Susanna Barranco)

 

Totes necessiten, física i psicològicament, aquest respir que dona títol al documental, "Breathe". Perquè no enyoren només la llibertat de moviments, la vida i la família que han quedat fora i l'aire lliure, sinó també la intimitat, que lliguen a la dignitat. Paraules sense filtres que reivindiquen el més bàsic. "Dignitat? Què va! Aquí no tens dignitat de res, tampoc tens intimitat de cap mena, si tens una companya de cel·la, quina intimitat tens? Si em vull fer una palla, quina intimitat tinc?" La Índia, mare de quatre fills de pares diferents, ha estat reiteradament abusada i maltractada al llarg de la seva vida.

Les històries del passat, enganxades al present, van aprofundint un relat que va in crescendo. Les paraules d'una servirien per a moltes de les altres. "En la meva vida he sentit terror amb el pare dels meus fills. Passava terror. Amb el pare dels meus fills. Per això vaig agafar i vaig marxar. Però abans hi vaig estar cinc anys, cinc anys vaig trigar a anar-me'n. Jo entenc les persones que no tenen la valentia, perquè cal ser molt valenta quan tens terror, que el terror et paralitza."

A la presó hi ha molt de temps per pensar, i a moltes, com a la Pili o la Paula, els ha servit per replantejar moltes coses. "Ja no em tornaran a tocar la cara, no em tornaran a pegar, sigui un home o una dona, en una relació d'amistat o de parella. Mai més. No em tornaràs a tocar, ja no. Ja no em toques més."

 

Paula: "Sabem que estem condemnades, que hem fet coses malament i que el que hem fet no ho podem desfer, però tothom té dret a recuperar-se, a reinserir-se, a l'opció de tenir una vida" ("Breathe", de Susanna Barranco)

 

Les preses de "Breathe", com la resta, tenen un patiment constant: els seus fills. I un agraïment immens a les seves mares. L'abans i el després de la presó el mesuren sovint en funció d'aquestes relacions, més poderoses que cap altra. Diu una d'elles: "Ara soc d'una altra manera. Abans era una persona egoista, ambiciosa. Només mirava per mi i pels meus fills, pels meus pares, i tota la resta m'era igual. Vaig ser una bona mare, una bona filla, però no una bona persona per a la resta del món. Ara soc una bona persona i una mala mare, perquè soc aquí i he deixat els meus fills abandonats, quan mai m'havia separat d'ells abans."

La majoria han trencat bona part de les relacions que tenien a l'exterior. Només la família, i no sempre, manté el vincle amb la vida anterior. Les mares, sempre: "El dia que vaig caure presa jo era amb el meu fill, no tenia amb qui deixar-lo. La meva mare ni el coneixia, el meu fill tenia dos anyets. Això és una cosa que li agrairé tota la vida, perquè si no hagués sigut per ella, no sé què hauria estat del meu fill."

Al llarg del documental veiem les set protagonistes a les seves cel·les, al pati i als tallers, a la consulta mèdica i a la sala d'actes, a classe de català, preparant obres de teatre, ballant, llegint, xerrant, plorant o cantant. En tots els estats d'ànim, esperançades i desesperades. Dos anys de convivència han permès a Susanna Barranco, la directora, trencar les urgències i entrar al fons de la qüestió, sempre des del respecte. S'haurien pogut evitar, els errors que les han dut a Brians 1? Quines oportunitats han tingut? Haurien pogut tenir una altra vida, en condicions diferents, en un món diferent? Hi descobrim, en la veu parlada i escrita de les internes, en la interpretació de petits monòlegs, en el cant o el dibuix, talents insospitats. Com en el llarg rap de la Thalita, ja a prop del final:

 

Ningú em pot dir el que és correcte i incorrecte,
Ja estic cansada, tres anys aquí tancada
Estic tan can-canviada, i això no para
Aixafada, dono la cara
Si em miro al mirall reflecteix els meus ulls vermells
La vida em dona un cop precís
I jo em torno a crear tot el dia
Ja que tot és passatger, per què no passa?
Déu, porta'm a casa meva.

 

Thalita: "La presó és que et prenguin la teva voluntat, les teves decisions, que no puguis decidir per tu mateixa, que hagis d'abaixar el cap i dir que sí. Són les portes que es tanquen cada dia a la teva cara" ("Breathe", de Susanna Barranco)

 

 

Les dades ens diuen que el 70% de les preses no reincideixen, i que només el 6% de la població reclusa a Catalunya són dones, doblement castigades en centres que tenen menys mitjans i suport que els centres d'homes, i que reben molta menys atenció mediàtica. "Breathe" ens fa reflexionar sobre la utilitat de la presó per redreçar unes vides de dones que ja venien destrossades abans d'arribar-hi, a les que caldrà molta ajuda -més que l'internament- per reinserir-se quan surtin. Mereixen una segona oportunitat? Escoltant-les, és difícil no matar el prejudici per identificar-se amb anhels, pors i sentiments universals. No és que no tinguessin veu: és que els faltava l'altaveu amb què "Breathe" trenca els murs de la presó. I val molt la pena parar l'orella al que diuen.

 

Fitxa tècnica
Direcció, realització i guió: Susanna Barranco
Producció: LaBarrancoFilms
Producció executiva TVC: Jordi Ambrós
Producció delegada TVC: Dani Barea
Muntatge: Juan Morales Calvo i Susanna Barranco
Operadors de càmera: Susanna Barranco i Christian Guiriguet
So: Peter Stoel
Música: Amat Mira
Producció executiva: LaBarrancoFilms
2020

"Breathe" és una producció de LaBarrancoFilms amb la col·laboració de Mousiké i de Televisió de Catalunya i el suport del Departament de Justícia.

 

📲 #DonesPresóTV3

NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut