Beti aurrera! (Sempre endavant!)

Ironies repressives del destí, va ser un any i un dia després dels fets d'Altsasu quan amb en Jordi Sànchez ingressàvem a Soto del Real. En aquesta presó han convergit dos casos flagrants de la repressió de l'estat espanyol, que ve d'enrere i que avui continua. El cruel règim FIES que van aplicar als joves d'Altsasu, sumat a l'aïllament que busca la presó, ens va impedir qualsevol contacte entre els murs. Ha hagut de ser quatre anys més tard, a 700 quilòmetres de Soto i gràcies al "Sense ficció", quan finalment he pogut conèixer l'Adur i el Jokin, dos nois carregats d'esperances a qui van voler estroncar deliberadament el futur. I amb el seu, el de milers de joves. Perquè, de fet, cal deixar de parlar de la presó individual per seguir denunciant la repressió col·lectiva. Amb Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, Jokin i Adur parlen sobre l'experiència de la presó ("Presumptes culpables. Els altres Altsasu") El Judici a la Democràcia per l'1 d'Octubre i el cas d'Altsasu poden semblar molt diferents. Però, no. I no només per l'abús de la presó preventiva com a eina política, per l'herència franquista que arrossega l'Audiència Nacional, el relat fictici i la vulneració d'un judici just, o per l'arrogància de la impunitat policial; sobretot, per l'escarment a la societat civil que persegueixen, avui com ahir, els poders de l'Estat. En cap cas estem parlant de casos individuals o aïllats: és la punta de l'iceberg contra la dissidència, el mirall d'un "demà pots ser tu" permanent. El recorregut de Jokin i Adur recorda la repressió del Primer d'Octubre ("Presumptes culpables. Els altres Altsasu") Els poders de l'Estat fan el que calgui per protegir la sagrada unitat d'Espanya i el règim del 78; fins i tot perseguir drets humans, com ens recorden els represaliats per defensar l'autodeterminació, la presó de Pablo Hasél o la lliure circulació per Europa dels exiliats catalans i les victòries judicials d'en Valtònyc. O també fer el joc sense manies a l'extrema dreta; des de les acusacions populars fins als tribunals, o amb les pròrrogues per entrar a presó dels assaltants de Blanquerna. Dos dels joves d'Altsasu es troben amb els represaliats de l'operació Judes ("Presumptes culpables. Els altres Altsasu") De la repressió contra l'independentisme al cas Altsasu, passant per la llei mordassa: l'únic que es democratitza és la repressió. Qualsevol persona pot veure els seus drets vulnerats. Amenaçar la dissidència és propi de règims totalitaris. És molt difícil trobar democràcies on els dissidents se sentin perseguits, o condemnes del Consell d'Europa a països de la Unió Europea per tenir presos polítics. Amb una notable excepció: l'estat espanyol. Però, si el que busca la repressió és la por, als Països Catalans, a Euskal Herria i arreu s'ha trobat amb llibertat, consciències i determinació. Com Sèneca va dir a Neró, "si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder", i la resposta al chilling effect, a l'avís per a navegants, van ser carrers desbordant solidaritat. I són 3.500 represaliats, exiliats inclosos. Dones i homes lliures que davant del xantatge persisteixen, ho tornen a fer i ens lleguen a tots un futur més digne. Que des de la situació personal de cada moment, mantenen un compromís permanent de lluita.

Beti aurrera! (Sempre endavant!)

Jordi Cuixart reflexiona sobre la repressió a la dissidència política a partir dels casos que explica el documental de "Sense ficció" "Presumptes culpables. Els altres Altsasu"