Aquells quatre dies
Josep Miralles va ser una de les víctimes de la tragèdia del Balandrau, el 30 de desembre del 2000. Era un grup de tres muntanyencs, no en va sobreviure cap, i van ser els últims cossos a ser rescatats. La seva filla, Anna Miralles, recorda aquells dies amb motiu de l'estrena del documental "Balandrau, infern glaçat"
Aquells quatre dies
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Recordant el pare, mort en la tragèdia més greu de la història al Pirineu

Aquells quatre dies

Josep Miralles va ser una de les víctimes de la tragèdia del Balandrau, el 30 de desembre del 2000. Era un grup de tres muntanyencs, no en va sobreviure cap, i van ser els últims cossos a ser rescatats. La seva filla, Anna Miralles, recorda aquells dies amb motiu de l'estrena del documental "Balandrau, infern glaçat"

Dia 31 de desembre de 2000,

"Mama, ha trucat el papa?"

"No"

"Mama, que estrany que encara no hagi dit a quina hora ens recull"

"Tranquil·la, ja trucarà"

Així començava el matí del dia 31 de desembre a casa. No en sabíem res, no m'agafava el telèfon... Havia d'anar a sopar a casa el papa i no, no m'havia trucat, que estrany tot plegat.

Sona el telèfon, no és ell. És la Rosa Maria, la dona d'en Pep Marí, després en Carles, el seu millor amic... El telèfon comença a sonar sense parar.

Allà va canviar tot!!

Riing... Color cotxe, matrícula.... Sip! Han localitzat el cotxe del papa a Tragurà.

És dia 31 a la tarda, tinc 18 anys acabats de fer... Tinc l'esperança que siguin al petit refugi que coneixen bé... Surto de festa!

 

La nit del 30 de desembre, un grup de rescat va buscar supervivents fins a les cinc de la matinada. Van travessar el coll del Coma de l'Orri amb vents de 100 km/h que aixecaven neu sense descans.

 

Dia 1 de gener de 2001,

Al matí, quan arribo a casa, em diuen que em dutxi que marxem cap a Camprodon.

Semblava que hagués anat a viure a l'infern. No podia ser, no m'ho podia creure. Què dius? Impossible? Com? Marxem!

El camí es fa etern, no arribem mai. Quan arribem al camp de futbol de Camprodon... trobem els nostres amics. Una de les pitjors notícies em cau a sobre, han trobat sense vida en Pep Marí. No pot ser, em quedo sense paraules i penso i començo a ser conscient que, si han trobat així el Pep, trobaran igual el papa i l'Àngels.

Periodistes egoistes amb micròfons i càmeres en mà per captar la seva millor foto, bombers i guàrdies civils esgotats i congelats de buscar per la neu. Imatges ben oposades que no em crec que estigui vivint en primera persona. Quin caos.

Mirant-me la situació incrèdula, espantada, trista, destrossada, mil emocions que soc incapaç d'escriure. Ens avisen per anar a la roda de premsa... Les notícies no són gens esperançadores, no m'assabento de gaire per no dir res però començo a interioritzar que el papa no és en Superman.

Marxem destrossats cap a casa.

 

Dia 2 de gener de 2001,

Ben aviat al matí agafem el cotxe i cap amunt.

Quins superamics que té el papa! L'Alfons ha pujat l'autocaravana al costat del camp de futbol perquè puguem estar tranquils i no dins la comissaria de la Guàrdia Civil com ahir. Altres amics arriben per fer-nos costat i per ajudar en les tasques de rescat.

No em sé estar quieta, tampoc tinc gana, sobrevisc gràcies als cacaolats calents, vaig amunt i avall pel bar del camp de futbol, que és on entren i surten els bombers, els mossos, la Guàrdia Civil... i intento escoltar les converses i les emissores per assabentar-me d'alguna cosa. Les hores es fan eternes.

He sortit sense permís a la portada d'un diari abraçada al meu tiet. Grrr... Hi ha alguns que no pensen en res, altres són persones molt humanes.

Roda de premsa i destrossats cap a casa.

 

Dia 3 de gener de 2001,

Ben aviat al matí agafem el cotxe i cap amunt.

Sembla que cada dia ens posin Camprodon més lluny, hi arribem i tot segueix igual, helicòpters amunt i avall, bombers esgotats donant-ho tot per intentar trobar-los, periodistes que segueixen intentant captar les exclusives... Sort que els amics no ens deixen sols, hem posat una portaveu perquè així no ens posin els micros a la boca quan sortim o entrem de l'autocaravana o del bar...

Les hores no passen mai... Quan cau el dia, roda de premsa i destrossats cap a casa.

 

Dia 4 de gener 2001,

Ben aviat al matí agafem el cotxe i cap amunt.

Cada dia el viatge es fa més llarg però avui és etern.

L'autocaravana segueix allà, els amics ens esperen com cada dia. El Carles, l'Elisenda, el Jaume, la mama... es mereixen un monument. Si no fos per ells no sé què hauria fet.

Només canvia que cada dia hi ha més helicòpters i més periodistes. Per la resta sembla un dia com els altres.

Segueixo escapolint-me entre emissores per intentar assabentar-me d'alguna cosa. De sobte.... "Mama, un helicòpter que baixa carregat"... Obren la porta, treuen la llitera... "Mama, és el papa, són les seves botes i els seus pantalons"... El silenci s'apodera de mi. Una emoció de ràbia, pena, impotència...

D'una banda, el malson sembla que ha acabat, comença una etapa molt i molt complicada. Dolor, pena, no entendre res, pensar en el que hauria pogut o volgut dir-li per acomiadar-me d'ell. El meu cos i el meu cap es consumeixen durant molt de temps.

Gràcies a tota la gent que em van fer costat, em van ajudar a suportar aquells quatre dies i a tirar endavant.

Gràcies a totes les persones que van participar, ajudar... en el rescat.

Gràcies.

 

Mai s'havia organitzat un dispositiu de recerca tan gran al Pirineu. S'estenia 80 km quadrats i incloïa diferents efectius, entre bombers GRAE, bombers GERA de Madrid, policia d'Andorra i França, un Guàrdia Civil i nombrosos voluntaris.

 

 

 

 

 

 

 

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut