Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Un documental on parlen els supervivents

"Anar a la guerra", l'experiència de la guerra en primera persona

Com et converteixes en un guerrer? Com és anar a la guerra, viure el combat, matar enemics, veure morir els companys? I la tornada a casa? És la mateixa, la persona que torna que la que va marxar? Al documental "Anar a la guerra" són els mateixos soldats -marines americans- qui responen aquestes preguntes

Homes i dones que formen o han format part del Cos de Marines dels Estats Units i han combatut en diversos conflictes bèl·lics a l'estranger -el Vietnam, Bòsnia, l'Iraq, l'Afganistan- parlen en aquest documental sobre com els ha transformat l'experiència de la guerra i del combat. La vida en aquest món paral·lel regit per la disciplina, l'obediència, la camaraderia i la lleialtat a unes normes que poc tenen a veure amb les de la vida civil. "Anar a la guerra" explora els canvis interns, irreversibles, que provoca l'entrada en aquest món paral·lel, desconegut en la vida civil, i recull els dubtes, les reflexions i les pors dels qui l'han viscut.

"Ens agrada pensar que la guerra és una aberració, però amb prou feines trobem una cultura o una època on no hi hagi hagut guerra. És universal . Quan parlem de guerra parlem del que significa ser humà.",  Sebastian Junger

Són paraules d'un dels testimonis del documental. És així, realment? És cert, que l'experiència d'un guerrer homèric, la d'un soldat de Napoleó o la d'un marine d'Oklahoma tenen molt més en comú del que ens pensem?

 

"L'experiència d'un soldat francès de l'exèrcit de Napoleó no és diferent de l'experiència d'un marine d'avui. El terror i l'excitació que els soldats senten en combat formen part de la guerra des dels primers humans", Karl Marlantes (Documental "Anar a la guerra")

 

La guerra que ens retrata aquest documental comença als camps d'entrenament militar, uns camps que deixen allò que Stanley Kubrick retratava a "La jaqueta metàl·lica" com un joc de criatures. Veiem com hi arriben els futurs marines, nois gairebé adolescents, a qui des del primer moment els instructors criden, insulten i humilien a consciència fins a reduir-los a una massa obedient, amb prou feines capaç de contestar "Sí, senyor!" o "No, senyor!". Proves duríssimes que busquen anul·lar la individualitat i eliminar els més febles del procés de selecció. "No pensava a ser patriota o a defensar el meu país, només si seria capaç de sortir-me'n", diu un dels aspirants. 

 

"Bàsicament intenten que abandonis, intenten desfer-se dels febles. Et destrossen físicament i anímicament", Dennis Mosley (Documental "Anar a la guerra")

 

"Ens van tractar com a gossos, ens van recloure i ens van prendre la nostra identitat. Ens van convertir en un ésser col·lectiu", explica un altre. I, efectivament, uns i altres responen, en aquest documental, com si fossin un de sol. Les respostes són sovint intercanviables. L'experiència de la vida militar i la guerra els ha tocat de manera similar, sent molt diferents: la dona que va deixar marit i fills per allistar-se, el veterà del Vietnam que no pot oblidar els ulls del guerriller del Viet Cong a qui va abatre, el periodista que va voler tastar la guerra per entendre-la. De la majoria, però, no sabem per què es van allistar ni què deixaven enrere.

Ens expliquen, amb detall, el procés de despersonalització que els converteix en màquines de matar, i que, despullant-los dels seus principis previs, els capgira com un mitjó. "T'han d'ensenyar a anar contra els teus valors, ja no pots pensar com un civil". "No pots pensar en tu mateix, tan bon punt pensis en la supervivència, tot se n'anirà en orris". A les vuit setmanes d'entrenament, expliquen, ja hauran après a marcar el pas, amb tanta perfecció que els instructors no els han de vigilar. Si un d'ells comet un error, la resta seran castigats. La instrucció és, per un dels veterans, com el més atàvic ritual de pas, "la iniciació a quelcom més profund del que eren abans", i només s'hi pot arribar així, anul·lant allò que havien estat.

El documental agrupa les experiències dels marines en els diferents estadis de la seva experiència comuna: el camp d'entrenament, la instrucció específica per a la guerra, la vida sobre el terreny, el combat, les baixes, la pèrdua i la tornada a casa. Un dels moments més pertorbadors, expliquen, és l'arribada a la zona de conflicte, allà on s'enfrontaran a la guerra real.

 

Ni tot l'entrenament, res em podria haver preparat pel que vam viure a la guerra, en combat. No tenia ni idea d'on m'estava ficant, ni idea", Robin Eckstein (Documental "Anar a la guerra")

 

"Res em podia haver preparat pel que vaig trobar a l'arribada", diu una dels testimonis, "on coi m'havia ficat?". És igual de quina guerra parlin. El moment en què un nou contingent de soldats arriba a substituir els que tornen a casa és profundament trasbalsador. "Vaig buscar els que ja hi eren, perquè m'expliquessin com anava allò. Però cap tenia ganes de parlar-ne". Els que tornaven dels combats semblaven zombis, diu: apàtics, amb la mirada perduda, alienats. "Jo estaré així, d'aquí un any?".

A la zona de combat la idea de la mort és omnipresent, perquè ja se sap que alguns no en tornaran. "Érem, clarament, com condemnats a mort", diu un d'ells. "Jo només pensava: si sento l'explosió és que soc viu;  tota l'estona tens aquesta terrible crisi existencial". A les missions sobre el terreny tot està fora de control, hi ha una sensació d'irrealitat, "només pots esperar i suportar-ho". L'olor de pell cremada impregna l'aire.

 

"Jo només pensava: si sento l'explosió és que soc viu, tens un segon per pensar-ho. Tota l'estona tens aquesta terrible crisi existencial", Sebastian Junger (Documental "Anar a la guerra")

 

I, tanmateix, la majoria dels entrevistats parlen d'una excitació animal, d'una mena d'eufòria: "no he estat mai tan engrescat i ple de vida com quan entrava en combat, era un estat d'ànim molt primari". La por desapareix i apareix un estat d'alerta i atenció insòlit. "Les bales em passaven al costat de les orelles, i ara em dic "beneita, per què no t'ajupies?", diu una artillera.

En combat, coincideixen, no pots aturar-te a pensar que l'enemic és humà: "eren ells o els meus companys, als enemics que els bombin". Un dels entrevistats va matar un guerriller vietnamita a curta distància. "No llencis la bomba i no premeré el gallet, li vaig dir, va fer un gruny i la va llençar, vaig pensar ell o jo…I no va ser fins anys més tard que vaig entendre que havia matat un altre ésser humà". La guerra, reconeixen, també és enormement trista.

El primer del món, "més que qualsevol amic, que la família", són els companys. Aquesta camaraderia real que fa la convivència en la proximitat de la mort, i el fet que del que un faci en depèn la vida dels altres crea un vincle que, per a la majoria d'entrevistats, és invencible i per sempre. "Abandonar els companys és pitjor que qualsevol mort", insisteixen, "un company de batalla l'estimes com un germà".

 

"Hi ha un destí pitjor que la mort: entrar en combat i abandonar els companys que han confiat en tu…Abandonar-los és pitjor que qualsevol mort que pugui imaginar", Dennis Mosley (Documental "Anar a la guerra")

 

Eufòria salvatge, venjança, por i, a posteriori, estupefacció pel que s'ha vist, pel que s'ha fet o s'ha estat a punt de fer:

"El que em va preocupar després era el que havia aprés sobre mi mateix: que coses que pensava que no era capaç de fer, sí que en soc tan capaç com qualsevol. I la consciència que Déu m'ha donat no m'impediria fer aquelles coses. Llavors vaig saber que havia de parar.", Brian Castner

La tornada a casa, tal com mil vegades han mostrat reportatges, pel·lícules i sèries de ficció, posa al descobert la transformació profunda que han experimentat. Anhelaven el retorn, però alguna cosa molt profunda d'ells s'ha quedat a la guerra. "La meva mare em deia trobo a faltar el Ronny d'abans. Jo li vaig dir mare, has de saber ara mateix que aquell Ronny el van matar al Vietnam i no tornarà". Records que són presents constantment i maten les memòries felices d'abans de la guerra, o que s'intenta arraconar i sempre acaben tornant, sovint en forma de trastorn d'estrès posttraumàtic. Molts veterans el pateixen.

"Quan ens agraeixen el servei és un moment molt incòmode", coincideixen. "Una senyora em va venir a donar les gràcies, i em va fer sentir malament, perquè jo sabia com era per dins, i que el que havia fet ho havia fet amb odi. Senyora, si sabés el monstre que hi havia dins meu no voldria ni ser ara al meu costat". I, no obstant això, molts dels entrevistats enyoren el temps passat a l'exèrcit. "Odio la vida civil, sona fatal però és així. No tornaria a l'exèrcit per res del món, però mai tens la mateixa germanor ni la mateixa companyia, ni la mateixa motivació, que vaig tenir allà".

La societat no entén la guerra, es queixen. Els envia a lluitar lluny, a fer coses que els civils no farien ni volen saber que s'han fet, i després els oblida. I ells en tornen il·lesos, o almenys vius, però mai indemnes. Els i les marines entrevistats han aprofitat aquest documental per a parlar-ne sense ser jutjats: "per a mi és important que escoltin la meva història, els veterans només volem que ens escoltin". Al seu interior hi ha molts fantasmes que, sospiten, només marxaran compartint les seves experiències i sentint-se escoltats: "Els fantasmes dirigeixen les nostres vides per totes les coses que hem fet. Però no podem permetre que ens empaitin, perquè no en podríem fugir mai".

 

Podeu veure el tràiler d'"Anar a la guerra" aquí.

"Anar a la guerra" ("Going to war", 2018), un documental dirigit per  Sebastian Junger i Karl Marlantes, amb producció de Twin Cities PBS i Vulcan Productions, Inc. en associació amb PBS.

VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut