Amy Winehouse va interpretar el seu tema "Rehab" en els MTV Movies Awards, 2007
Deu anys sense Amy Winehouse

Amy Winehouse i el Club dels 27

El documental "Amy: la noia darrere el nom" no només aporta context per entendre la complexitat del personatge d'Amy Winehouse, sinó que traça un recorregut vital de valor incalculable. L'Oscar al millor documental, el BAFTA de l'Acadèmia britànica i un Grammy a la millor pel·lícula musical, entre molts altres premis, avalen la seva indiscutible categoria

Enllaç a altres textos de l'autor Jacob Peña, realitzador del programa "Sense ficció" de TV3

Realitzador del programa "Sense ficció"

TEMA:
Música

Amy Winehouse no era un producte de disseny del màrqueting de cap companyia discogràfica. Musicalment era a anys llum -per davant- d'algunes de les seves companyes de generació que, a manca de grans virtuts musicals, sovint han basat la seva carrera en un desplegament escènic descomunal i unes coreografies elaboradíssimes, però més aviat puerils. Amb fonts d'inspiració tan sòlides com Sarah Vaughan o Tony Bennett, passant per Thelonious Monk, Amy no ha necessitat mai de cap artifici que no fos la seva pròpia veu per enlluernar des del minut zero de la seva aparició en escena. No oblidem que no tan sols tenia una veu prodigiosa, també era compositora de les seves cançons, lletra i música.

Sovint se l'ha comparat amb la irrepetible Billie Holiday, més per la seva capacitat abassegadora per moure sentiments, que no pas per les característiques tímbriques de la seva veu. Però no tan sovint s'ha parlat de la seva connexió amb una altra diva de vida tràgica. Pel tempo i la manera d'atacar la melodia, peces com "You know I'm no good" o "Love is a loosing game" l'emparenten directament amb Nina Simone.

 

El documental "Amy: la noia darrere el nom" estableix la cronologia d'una carrera gens convencional que permet seguir la seva evolució, tant artística com personal, amb un material sovint inèdit, fins i tot de quan era una nena de pocs anys.

Especialment impagable és la seqüència de la gravació del clàssic "Body & Soul" en un duet al costat de qui era el seu ídol, Tony Bennett. Una estranya barreja d'admiració i orgull omple el seu rostre.

 

El març del 2011, va gravar el clàssic 'Body & Soul' per al disc 'Duets II' de Tony Bennett. 'Era una de les cantants de jazz més autèntiques que he sentit. Per mi, se l'hauria de considerar com Ella Fitzgerald o Billie Holiday. Tenia un gran do.', Tony Bennett ('Amy: La noia darrere del nom', d'Asif Kapadia)

 

Hi ha també moments d'una intimitat gairebé obscena, en la seva proximitat, com si la càmera fos invisible als seus ulls. Com s'ha aconseguit gravar un pla en què ella és al seu apartament, encongida a terra en posició fetal i amb un got al costat? La càmera se li acosta en un subtil "travelling" mentre sentim testimonis de la seva progressiva decadència. El moviment de càmera, la il·luminació, tot és massa elaborat per ser un pla robat. Amy no està inconscient, té els ulls oberts i òbviament sap que l'estan gravant. La narració continua per descobrir-nos el motiu: el seu xicot l'acaba d'abandonar. Una relació tòxica, en el sentit literal de l'expressió: ell va ser qui la va iniciar en el consum d'heroïna.

 

Enguany es compleixen deu anys de la mort d'Amy Winehouse, el 23 de juliol del 2011 ('Amy: La noia darrere del nom', d'Asif Kapadia)

 

Sempre hi ha hagut un cert mite al voltant dels riscos que comporta el d'altra banda excitant ‘modus vivendi' de les ‘rock stars'. Primer va ser Brian Jones, soci fundador dels Rolling Stones. L'any següent, amb menys d'un mes de diferència, també van morir Jimi Hendrix, primer, i Janis Joplin, després. I el 1971, exactament el mateix dia de juliol que Brian Jones però dos anys més tard, es va trobar al seu apartament de París el cos sense vida de Jim Morrison. Semblava que es tancava, llavors, el cercle dels que havien decidit viure ràpid, morir joves i deixar un bonic cadàver; una frase que habitualment s'atribueix a James Dean però que en realitat havia pronunciat uns quants anys abans el personatge que interpretava Humphrey Bogart a "Truqueu a qualsevol porta".

Gairebé vint-i-tres anys després de la mort de Jim Morrison, el líder de Nirvana Kurt Cobain va deixar una nota de suïcidi abans de treure's la vida d'un tret al cap. I Amy Winehouse va deixar aquest món el juliol del 2011 després d'un episodi etílic no apte per a qualsevol fetge. Tots ells tenien un passat de flirteig amb les drogues i de tots podríem repetir l'obvietat que les seves vides van ser la crònica d'una mort anunciada. Però tenen un lligam molt més sòlid, formen part de l'anomenat Club dels 27, l'edat que tenien en el moment de la seva mort. De manera absolutament inconscient, el bluesman Robert Johnson havia inaugurat el club l'any 1938 i la mort d'Amy Winehouse va venir a confirmar que el Club dels 27 té massa membres il·lustres per considerar-lo una simple coincidència estadística.

 

Actuació d'Amy Winehouse en el talk-show britànic 'Parkinson', presentat durant vint-i-cinc anys pel periodista Michael Parkinson. Amy va cantar 'Tears dry on their own', de l'àlbum 'Back to Black', 16 de juny del 2007 ('Amy: La noia darrere del nom', d'Asif Kapadia)
ARXIVAT A:
Música

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut