Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
"Sense ficció": "Comandant Arian"

Alba Sotorra: "A primera línia del front contra Estat Islàmic vaig veure coses increïbles"

La directora del documental "Comandant Arian" va acompanyar un batalló de les YPJ, unitats de defensa formades exclusivament per dones, que van ajudar a expulsar Estat Islàmic de grans poblacions com Kobane a la guerra de Síria

TEMA:
Síria

Després de ser guardonada amb el Premi Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català a la millor pel·lícula documental per "Game over" (2015), la directora reusenca es va embarcar en un projecte al qual va dedicar tres anys de la seva vida i que la va portar fins al front de la guerra de Síria, "Comandant Arian". Ara, Alba Sotorra està a punt d'estrenar el seu tercer i últim llargmetratge, "El retorn: la vida després de l'ISIS" ("The Return: Life After ISIS"), en l'SXSW Film Festival, als Estats Units, on competeix en la categoria de llargmetratge documental.

En aquesta entrevista explica l'experiència més dura de la seva vida, fer "Comandant Arian".

 

Què et va motivar a fer aquest documental?

Quan va esclatar la guerra de Síria, les dones kurdes van agafar les armes contra Daesh (ISIS) i van formar les YPJ, les Unitats de Defensa de les Dones. Havia seguit les notícies sobre les atrocitats que Daesh cometia en aquella regió, especialment contra les dones, i em va semblar increïble que la força més combativa que havia sorgit per respondre aquests monstres fos precisament una força formada per dones. A finals del 2014, Daesh va atacar Kobane, ciutat kurda al nord de Síria. Les YPJ van estar al capdavant d'una defensa èpica de la ciutat, de la qual va estar pendent durant mesos la comunitat internacional. El gener del 2015 van aconseguir expulsar els fonamentalistes islàmics de Kobane, que així i tot van continuar assetjant la ciutat. Va ser aleshores quan vaig decidir anar-hi per conèixer les dones que havien estat al capdavant d'aquella batalla. Volia compartir la seva lluita feminista i, com a dona i cineasta, sentia la necessitat de documentar-ho. Vaig conèixer la comandant Arian poc després d'arribar-hi i de seguida ens vam entendre molt bé. Ella personificava l'esperit d'aquelles combatents i vaig decidir contar la seva història. El que no podia imaginar-me és que, un any més tard, l'Arian rebés cinc trets durant una ofensiva de Daesh.

 

Alba Sotorra

 

La teva idea original del documental era molt diferent del resultat final?

Sí, absolutament. Quan vaig començar a gravar vaig decidir que relataria l'alliberament de Kobane. Durant mesos, em vaig convertir en l'ombra de l'Arian i al seu costat vaig participar en l'operació que va posar fi al setge. A primera línia del front, vaig veure coses increïbles i encara que va ser una experiència molt dura i hi vaig passar por, em vaig sentir privilegiada d'haver tingut l'oportunitat de compartir un bocí de la vida d'aquesta dona: la seva força i la seva saviesa em feien sentir segura i em van fer créixer, durant la primavera i l'estiu del 2015. Uns quants mesos més tard, quan gairebé tenia muntada la pel·lícula, vaig rebre una trucada d'una amiga que teníem en comú i em va contar que l'Arian havia estat ferida de gravetat i que es pensaven que no sobreviuria. Vaig agafar el primer avió que vaig poder i la vaig anar a veure. Quan vaig aconseguir contactar-hi, portava setmanes de convalescència i estava molt feble. Quan em va veure va fer un esforç per incorporar-se i va somriure. Jo vaig contenir les llàgrimes. L'havien destrossat. Vaig decidir quedar-me amb ella per cuidar-la i durat dos mesos la vaig netejar i pentinar i vaig tenir cura de les seves ferides. L'Arian es despertava plorant a la nit i jo li feia massatges i intentava calmar-li els dolors. Quan s'adormia, la que plorava era jo, de ràbia i de frustració. Però la seva fortalesa, una vegada més, va ser una lliçó de vida: no es donaria per vençuda perquè només els que es rendeixen perden. Vaig decidir seguir gravant i el documental es va convertir en una història molt més íntima i personal sobre la necessitat de no donar-se mai per vençuda.

 

Alba Sotorra i la comandant Arian

 

Entrar per Síria era difícil i la ciutat estava assetjada per Daesh. Com hi arribes, a Kobane?

Va ser tota una aventura. No tenia ni idea d'on em ficava. De vegades penso que si hagués estat conscient de totes les coses per les quals passaria, no hauria tingut el valor de fer-ho, però beneïda sigui la ignorància. La primera vegada hi vaig entrar per Turquia. Havia contactat amb un grup de la resistència kurda per organitzar el viatge i m'esperaven a Suruç, una ciutat del Kurdistan turc. Vaig arribar-hi com una turista, amb una maleta rosa bastant grossa amb rodes. Quan vaig baixar de l'autobús, un home se'm va acostar i em va portar a casa seva. Havíem d'esperar que es fes de nit per travessar la frontera, perquè era il·legal. Vam prendre té amb altres homes i quan va arribar el moment de partir van començar a discutir i em vaig adonar que es queixaven de la mida de la meva maleta. Em van dir que era massa pesada. Els vaig preguntar per què, em vam mirar perplexos i em van dir: "Ens passarem tota la nit corrent". Així que la vaig obrir i, en veure tot el que havia agafat per anar a una guerra, em vaig sentir ridícula. Vaig agafar la càmera i el trípode i vaig entaforar totes les calces i les samarretes que vaig poder en la funda del trípode i vam partir.

 

Alba Sotorra, directora de 'Comandant Arian'

 

Com va ser el trajecte?

Bastant accidentat. Portava una faldilla llarga i unes sabates que no estaven fetes per córrer de nit camp a través. No veia res, ensopegava i vaig caure diverses vegades. Però no en guardo un mal record, em sembla una mica còmic. A més, el grup de militants kurds que em guiaven em feien sentir segura. Hi havia alguna cosa en la seva personalitat, en la seva manera de somriure i de parlar que em transmetia confiança. Els militars turcs patrullaven la frontera i ens havíem d'amagar perquè hi passaven a prop. Al cap de sis hores vam arribar a Kobane, encara era de nit i a la ciutat no hi havia electricitat. No es veia res. Quan es va fer de dia vaig quedar al·lucinada: la ciutat estava completament destrossada. Aquella visió em va commocionar. És una de les sensacions més fortes que recordo i defineix molt bé què és una guerra.

 

 

 

Com vas conèixer l'Arian?

Vaig visitar el quarter general de les YPJ a Kobane i vaig explicar el meu projecte de documental a la comandant Ranguin, que aleshores n'era la responsable de comunicació. Ella em va presentar l'Arian i em va organitzar un viatge per passar un temps amb els grups de dones de les YPJ en diferents campaments militars al front. M'hi vaig estar dos mesos, gravant amb una càmera petita, i quan vaig tornar a Berlín, on vivia aleshores, vaig fer un petit muntatge i vaig començar a veure les possibles formes d'abordar el projecte. Vaig tornar a Kobane al maig, vaig visitar la comandant Ranguin per mostrar-li el muntatge. El vam veure amb més noies de les YPJ. Era un muntatge molt observacional, ple d'imatges boniques de les combatents en un campament militar vora el riu Eufrates, rentant-se el cabell, estenent la roba i fent el dinar. Quan va acabar, Ranguin va preguntar a les noies si els havia agradat i van respondre que no i em vam retreure que les mostrés en una actitud relaxada en comptes de combatent. Els vaig respondre que només podia captar allò que havia vist i que tot i que estava segura que eren combatents molt aguerrides no les havia vist en acció. La comandant va quedar en silenci i, després d'una bona estona, em va portar al seu despatx i em va dir que acompanyaria l'Arian al front oriental. Era el front més actiu, on continuava la batalla contra Daesh. Em va explicar que era un lloc perillós i que només m'hi podria quedar tres dies. M'hi vaig estar cinc setmanes, les setmanes més bèsties de la meva vida.

 

 

 

Com és la vida al front?

Hi vaig arribar igual que vaig entrar a Síria, sense saber on m'estava ficant. Quan vaig arribar-hi, em van donar un uniforme i vaig passar a formar part de la unitat que dirigia l'Arian, un grup de dones d'entre 18 i 30 anys. Dormíem en un campament a tres quilòmetres de les línies enemigues i durant el dia visitàvem les bases de les nostres companyes, a uns 500 metres de la posició de Daesh. Ser tan a prop d'aquella gent que compartia a internet vídeos de decapitacions era molt intens. És estrany descriure les sensacions que es tenen al front, hi ha una calma tensa. La major part del temps el passes esperant. Després, de cop, es produeix un atac i tot passa tan de pressa que no tens temps ni d'adonar-te del risc en què vius; tota la teva energia se centra a fer la teva feina el millor possible i a assegurar-te que no ets a tir. L'espera era divertida: xerràvem, preníem te, menjàvem pipes, fumàvem... No paràvem de fumar! De vegades hi havia sessions de debat sobre feminisme i teníem reunions gairebé diàries per parlar de com ens sentíem. Aquestes reunions eren molt importants, perquè hi afloraven els petits conflictes abans de fer-se més grans i els podíem resoldre entre nosaltres. El meu coneixement de kurd és molt bàsic i gairebé no hi intervenia, les gaudia com a espectadora. Tinc molts bons records d'aquells dies i, per insòlit que sembli, recordo com una estranya pau interior. La veritat és que aleshores la meva vida era molt estressant i havia tingut insomni alguns mesos. Quan vaig arribar al front, els meus problemes personals es tornaren trivials. Malgrat que dormia a terra, a camp obert i al front, amb soroll d'avions militars, trets i explosions, dormia profundament. Crec que la vida comunal té molt a veure amb aquesta sensació de pau: ho fèiem tot juntes, dormíem juntes, menjàvem del mateix plat, ho compartíem tot. Compartir es el millor remei contra l'ansietat.

 

 

 

Pel que fa a la por, recordes algun moment en particular?

Sí, la primera vegada que vaig viure una ofensiva. Em va despertar una explosió. Se sentien crits distorsionats pels walkie-talkies i trets llunyans. Estaven atacant el campament veí i l'Arian i altres noies es van despertar i van baixar les escales corrents, amb els kalàixnikovs a la mà. Les vaig seguir amb la càmera. Vaig preguntar a l'Arian si podia anar amb elles i em va dir que no. Vaig posar el trípode davant de la porta i vaig enquadrar la camioneta per gravar com se'n anava. Es va sentir una altra explosió i més trets. Les noies van sortir i van pujar a la camioneta. El vehicle es va posar en marxa, va avançar uns metres i, encara dins del plànol, a través del visor vaig veure com l'Arian baixava la finestreta i em feia gestos amb la mà perquè hi pugés. Les següents imatges són de dins la furgoneta. Era de nit, tenia activada la visió nocturna i ho veia tot verd. I així és com ho recordo: tot verd. Ens apropàvem a la zona de combat i l'estrèpit dels trets se sentia cada vegada més fort. En aquell moment vaig pensar en la meva mare i em vaig sentir culpable.

 

Com ho portaven la família i els amics que fossis al front?

Estaven preocupats, no era fàcil per a ells, però sempre em van recolzar. Recordo el que em va dir la meva mare abans del segon viatge: "Pensa't-ho bé, hi ha viatges que no tenen marxa enrere". Ella ha viscut vint anys a Guatemala treballant en un projecte de cooperació. Ara sé què volia dir i estic contenta d'haver fet aquell viatge. Quan ho van passar pitjor va ser la penúltima vegada que hi vaig anar. Vaig desaparèixer vint-i-un dies i no els vaig poder avisar. Quan vaig tornar a Barcelona, el meu pare em va fer una abraçada tan forta que em va emocionar moltíssim, sobretot perquè ell no fa mai abraçades.

 

 

Alba Sotorra, directora, guionista i productora

Cineasta i productora independent, fundadora de la productora Alba Sotorra, S. L. Ha treballat en diferents llocs del món com Síria, l'Afganistan, Corea, Bòsnia, Cuba, els Estats Units, Guatemala, el Regne Unit, l'Iran, el Pakistan, Puerto Rico i Qatar, i ha viscut llargs períodes a l'Orient Mitjà.

El seu treball "Game over" (2015) va rebre el Premi Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català a la millor pel·lícula documental.

"Comandant Arian" (2018), el seu segon llargmetratge documental, va estar nominat als Premis Gaudí en la categoria de millor pel·lícula documental el 2019.

La première mundial del seu tercer i últim llargmetratge documental, "El retorn: la vida després de l'ISIS" ("The return: life after ISIS"), tindrà lloc en la 28a edició de l'SXSW Film Festival (South by Southwest, als Estats Units), que se celebrarà en format online (SXSW Online) del 16 al 20 de març.

ARXIVAT A:
Síria Som dones

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut