Agnetha Fältskog, Björn Ulvaeus, Benny Andersson i Anni-Frid Lyngstad, autors i intèrprets de la música del grup suec més famós de la història, ens acompanyen en aquest recorregut per la trajectòria d'Abba, dels inicis vacil·lants i l'eufòria de l'èxit absolut a l'esgotament, la distància i la nostàlgia, però mai l'oblit. Un viatge pels seus records, amanit amb moltíssima música, històries personals, moments emotius i l'anàlisi, mai feixuc, d'uns temes que formen part del llegat col·lectiu de diverses generacions.

I no obstant, el documental ens recorda que la carrera d'Abba no va ser una successió aclaparadora d'èxits, ni el producte -com s'ha dit sovint- d'una fórmula gairebé màgica o d'una fàbrica de cançons enganxoses i ben envasades. Arribar al triomf del 1974 a Eurovisió amb "Waterloo" no els va ser fàcil, venint com venien de Suècia, un país desconegut en el panorama musical internacional. Mantenir aquest èxit -fins i tot al seu país- va ser durant molt temps gairebé missió impossible.

🗨️"Abans del 1974, quan vam guanyar el Festival d'Eurovisió #Eurovision, al món anglosaxó ningú volia escoltar res que sortís d'aquell petit del nord. Quan enviàvem maquetes, les llençaven a la brossa", Björn Ulvaeus

📲#AbbaTV3 pic.twitter.com/FoKui2mnO7

— Sense ficció (@senseficcio) May 10, 2022

En uns anys socialment conflictius, quan es portaven els texans i la música amb consciència, el seu vestuari glam, tan estrafolari, i les seves lletres força prescindibles van generar a la mateixa Suècia una reacció contradictòria: la premsa els criticava i les ràdios no punxaven la seva música. Però moltíssima gent en comprava els discos, segurament perquè en Abba tot era divertit, exagerat, arrossegava a la pista i a l'alegria. Potser és que el món necessitava aquest esclat d'eufòria ballable, encara que les lletres -paradoxalment- parlessin de desamor i tristesa.

🗨️"Una de les raons per les quals en Björn i en Benny van tenir tant d'èxit com a compositors és que no vivien a Nova York ni a Londres i podien compondre les cançons ignorant completament les últimes tendències", Paul Gambaccini, presentador

📲#AbbaTV3 pic.twitter.com/Xvj12gENut

— Sense ficció (@senseficcio) May 10, 2022

Abba va demostrar aviat que no era un grup que es conformés amb guanyar un festival d'Eurovisió i desaparèixer. El seu era un pop intemporal, fora de modes i tendències, com els seus autors i intèrprets, que vivien allunyats de Londres i Nova York, en una illa sueca apartada del brogit. Una música amb influències "diferents" -europees- que els americans desconeixien i que els permetia la versatilitat d'una "Chiquitita", un "Fernando" o una "Dancing Queen" encara inclassificables però del tot irresistibles.

Quan les seves cançons van ser un boom inesperat a Austràlia -recordeu la pel·lícula "La boda de Muriel"-  les discogràfiques britàniques van parar l'orella seriosament a aquest grup integrat per dues parelles -Björn i Agnetha, Benny i Frida- que s'havien conegut a Estocolm uns anys abans. Músics tots ells, i tots vistosament presents a l'escenari, s'havien repartit els papers: ells componien i elles cantaven, sempre en anglès, amb unes veus increïbles. El 1976 l'èxit de "Dancing Queen", número 1 als Estats Units, amb onze milions de discos venuts, va rebentar totes les llistes i els va convertir en estrelles mundials de durada indefinida. El món s'havia rendit per fi a l'energia desbordant del grup.

"Era l'època del punk rock i Abba s'havia de decapitar, i segurament jo mateix hauria agafat la destral. No feien música per a nois, feien música per a noies, i només per això vam ignorar completament el que ha resultat ser un dels millors grups de pop de tots els temps. Crec que la música d'Abba és pura alegria, i això és el que els fa extraordinaris", Bono, cantant d'U2

🗨️"No feien música per nois, feien música per noies, i només per això vam ignorar completament el que va resultar ser un dels millors grups de pop de tots els temps. Crec que la música d'Abba és pura alegria, i això és el que els fa extraordinaris", Bono, líder d'U2

📲#AbbaTV3 pic.twitter.com/m5eM0VIYzB

— Sense ficció (@senseficcio) May 10, 2022

Encara van viure un temps, a l'illa de Vikso, entregats a la música i al pur plaer de la creació. "L'emoció que sents a l'estudi quan sents la mescla final és una moció que no trobes enlloc més, és el súmmum", deia Björn Ulvaeus. Però era inevitable que l'ambició musical i el verí de l'escenari acabessin fent forat a la solidesa del grup: la gira internacional de 1977 per Europa i Austràlia va ser un bany constant de multituds, que va començar a esquerdar-ne la consistència. Desplaçaments constants, concerts massius, la pressió de la premsa… mentre ells en disfrutaven cada segon; l'Agneta i la Frida patien la llunyania de casa i les imposicions d'un èxit aclaparador.

El divorci de l'Agnetha i el Björn el 1979 va ser molt dolorós, com el de la Frida i el Benny, poc després. Però Abba va continuar en marxa, com si no passés res.

Però sí que va passar: amb el canvi de vida personal, les lletres es van fer més complexes, molt millors. "Els nòrdics tenim una tristesa especial", diu en Benny. I la tristesa, aquesta vegada sentida i autèntica, va envair les seves últimes cançons junts, en què per primer cop expressaven les pròpies emocions. "The winner takes it all", un tema intensament lligat a la seva vida real, es va convertir així en una de les millors creacions -i interpretacions- de tota la seva carrera.

Després d'aquest tema commovedor, només alguns singles més, que no van ser un gran èxit, i tot es va acabar. El grup s'estava distanciant del seu públic. "Ja no ens sentíem bé", diu l'Agnetha, "la gent volia que continuéssim, però estàvem massa cansats". "Podríem haver continuat, però era com si ens faltés la motivació, sobretot a l'Agnetha i a mi", diu la Frida. Deu anys gravant junts, amb dinou èxits clamorosos, havien arribat al final.

El documental continua amb les vides personals i professionals dels quatre membres del grup després del trencament. El Björn i el Benny component musicals, amb una acollida espectacular als escenaris més importants del món. La Frida i l'Agnetha, amb carreres més irregulars, d'èxit moderat, fins a la retirada definitiva. Un final agredolç que el pas del temps es nega a tancar, perquè la música d'Abba continua viva i sense senyals d'esgotament.

L'èxit explossiu de l'obra "Mamma Mia" -pel·lícula i musical- reprodueix cada nit, en mil llocs diferents de la Terra, els èxits immortals del grup, mentre les seves cançons no paren de sonar allà on hi hagi algú amb ganes de festa i ball. I, sobretot, al cap i al cor de milions de persones, que les han lligat per sempre a la seva història personal. Les cançons d'Abba ja són patrimoni de diverses generacions. I aquest documental de nom llarguíssim,  "Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot", ens ajuda a entendre per què.

"Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot" ("Abba forever: the winner takes it all", 2019) és una  producció de Stanza Media dirigida per Chris Hunt.

I