"La balena solitària" és la crònica d'un viatge científic alimentat per l'eterna fascinació dels humans pels grans cetacis -que ens costa tan poc d'humanitzar- i per la compassió que ens desvela la solitud aliena. Pocs animals ens desperten tanta curiositat, tanta por i també tanta tendresa, paradoxalment, com aquests poderosos mamífers marins. Els humans ens hem alimentat de balenes, ens hem escalfat amb el seu greix, les hem caçat, perseguit i estudiat, n'hem escrit meravelles com Moby Dick i les hem convertit en protagonistes d'històries fascinants.

La història de la balena més solitària del món, la protagonista d'aquest documental de Joshua Zeman, ens fascina i ens trenca el cor alhora: si està sola no es pot relacionar -socials com són- ni reproduir-se. Com viu un animal tan intel·ligent, dotat d'un llenguatge complex i delicat, tant o més longeu que els humans, una llarga vida de solitud?

En diuen "la balena més solitària del món", és un mascle i viu al Pacífic Nord. Podria ser una balena blava o un rorqual comú, les dues espècies més grosses de mamífers marins. D'aquesta, la misteriosa balena 52-hertz, fa més de trenta anys que en tenim notícia. Fins i tot l'han poguda seguir, molt de temps, gràcies als micròfons submarins desplegats pels Estats Units durant la guerra freda per detectar submarins soviètics. Les profunditats marines no són tan silencioses com ens imaginem.

Al final dels vuitanta, quan l'amenaça de la guerra freda s'havia anat esvaint, el Pentàgon va obrir el dispositiu d'escolta submarina als científics, d'entre els quals William Watkins, pioner en la identificació i el seguiment de cetacis a partir dels sons que emeten. Va ser ell qui va identificar un crit que destacava dels altres, un gemec de tan baixa freqüència que les altres balenes -que vocalitzen entre 15 i 30 hertzs- no poden reconèixer. El seu descobriment va aixecar una onada inesperada d'atenció popular: se'n van fer poemes, cançons, articles i milers d'intervencions a les xarxes.

L'autor del documental va decidir explicar-ne la història i organitzar una expedició a la recerca de la balena:

"Una tasca tan difícil com trobar una agulla en un paller."

Més encara si, com sembla, el cetaci solitari es desplaça pel Pacífic entrant en zones de tant de trànsit navilier que el brogit dels grans vaixells de transport ofega qualsevol altre soroll. De sobte, els seus crits desapareixen dels detectors. Podria ser que aquesta contaminació acústica estigui emmudint no només la nostra balena, sinó moltes altres? Se sap que -com els ocells- alguns cetacis han après a augmentar el volum i la freqüència dels seus cants per fer-se sentir enmig del terrabastall; d'altres potser han esdevingut, com la protagonista, balenes solitàries. La contaminació acústica als oceans, propiciada pel transport marítim, també estressa i pertorba la vida dels grans cetacis.

I quan ja s'havia perdut l'esperança de trobar la balena solitària, una troballa inesperada ens fa contenir la respiració... Cal veure-la, perquè aquesta història no tolera espòilers.

"La balena solitària" ens acompanya en la recerca de la balena, fixant-se tant en els investigadors obsessionats per la bèstia com en el mateix cetaci. Una història emocionant, que arriba al cor, amb un rerefons científic que fa pensar.

Una producció d'Appian Way Productions

Direcció, guió i producció: Joshua Zeman

Producció executiva: Leonardo DiCaprio i Adrian Grenier

Música: Alex Lasarenko i David Little