Carles Porta, director de "Segon origen"
Quan vam comprar els drets de la novel·la "Mecanoscrit del segon origen", al desembre de 2007, no érem conscients del que realment significava. Els vam comprar perquè ens semblava obvi: era el llibre més llegit a Catalunya perquè des de 1974 era obligatori als instituts. Era el primer (o dels primers) llibres de ciència-ficció escrits en català i era recordat amb entusiasme per molts lectors. Llegit als 12 o 13 anys, suposava el descobriment de la sexualitat i, a més, els protagonistes estan sols al món. Impossible imaginar una aventura millor per a un lector adolescent.
Teníem clar que a la nostra "joventut" com a productora havia de sumar un gran nom com a director i allà va aparèixer Bigas Luna. A més, la mateixa filla de Pedrolo ens havia dit que el Bigas i Pepón Coromina havien intentat, 25 anys enrere, portar el llibre al cinema, però que, per diverses raons i sense raons, no va poder ser. Bigas va acceptar el projecte als quinze segons de conversa. "M'agrada", em va dir de seguida. Vaig anar veure'l a casa seva del Virgili, a prop de la costa de Tarragona, i crec que aquest mateix dia va néixer una gran amistat.
En aquella època estava de moda el 3D i al Bigas i a nosaltres ens va semblar bona idea plantejar el projecte en 3D. Bigas va proposar també ser coproductor i coguionista, i vam començar el viatge. El guió anava avançant mentre el 3D anava perdent força als cinemes.
Vaig estar tres anys viatjant de Lleida (on jo vivia) a casa de Bigas Luna. Tres visites setmanals, mínim, perquè vam canviar moltes vegades el guió en funció de mil coses que van apareixent mentre un projecte creix i perquè anàvem adaptant la pel·lícula al pressupost que podíem tenir, entre altres coses, renunciant al 3D.
Érem a mitjans de 2012, abans de l'estiu, i podíem dibuixar un calendari per rodar a finals d'any. Estàvem molt satisfets amb tot. I el Bigas estava molt il·lusionat perquè deia que seria "la primera pel·lícula" que veuria el meu nét, el fill que esperava Betty Bigas.
El 15 d'agost del 2012, el Bigas em va trucar: "He de donar-te una mala notícia. M'han detectat leucèmia i he d'estar sis mesos fora de joc."
El cop que vaig rebre va ser enorme. Em vaig sentir buit i impotent. I no sabia què dir-li al meu amic, coproductor i director del projecte que feia tres anys que hi treballàvem intensament.
Ell estava serè, però trist. Li vaig dir que l'important era la seva salut i que si havíem esperat tants anys, podíem esperar sis mesos perquè ell tornés a capitanejar la nau. L'endemà, a mig matí, em va trucar. Estava eufòric: "Sembla que no estic tan malament. M'han receptat quimioteràpia oral i no m'ingressen. Me'n vaig a casa, o sigui que demà, a les 10, et vull a casa meva. Hem de treballar."
Va ser impressionant veure les ganes i la tenacitat que el Bigas va posar en el projecte a partir d'aquell agost. Vam intensificar les reunions, vam iniciar la recerca de localitzacions, vam parlar amb l'equip i, al desembre, tot estava preparat per rodar. Per no entrar en el cru hivern lleidatà vam plantejar rodar a la primavera i vam concertar una primera lectura de guió al gener, mentre tancàvem el finançament amb els bancs i tancàvem els contractes amb belgues i anglesos.
Aquell Nadal, el Bigas em va donar una altra mala notícia; va voler que jo em quedés amb el seu 50% de coproducció i em va dir que havia d'ingressar, aquesta vegada sí, al Clínic, per rebre quimioteràpia. "Només seran un parell de setmanes, al febrer". No em va agradar. Però ell era el primer a dir sempre: "Tu tira, no paris, segueix endavant!" Vist amb el temps he donat molt més valor a les seves paraules i que, cada vegada que deixava casa seva i pujava al cotxe, em digués: "Tu podries dirigir, tens talent i fusta de director". No li donava importància. El Bigas era un mestre per a mi, m'ho prenia com un elogi després de cada reunió, de cada classe magistral.
Vam fer la lectura de guió a casa seva el 17 de gener de 2013. S'ho va passar francament bé. Tenia davant d'ell l'equip que ell volia, estava eufòric amb el projecte. Estava feliç. Al cap d'uns deu dies va ingressar a l'hospital i ja només en va sortir perquè va voler morir a casa seva.
No sé a qui l'hi vaig dir primer, però aquells dies no vaig parar de repetir que "el millor homenatge al Bigas és acabar la pel·lícula". I aquell mateix dissabte al matí, parlant amb l'Óscar Rodríguez, vam decidir que el director havia de ser jo. Ningú havia treballat tant amb el Bigas com jo, ningú coneixia el projecte com jo i ningú hi posaria més passió. A més, qui es jugava els diners també era jo, o sigui que
Però abans de prendre la decisió definitiva i fer-ho públic ens esperava un altre calvari i, pràcticament, començar de zero una altra vegada.
El Bigas era un dels grans noms del cinema espanyol. Jo no era ningú. Absolutament ningú. I havia que convèncer els coproductors i els dirigents de les cadenes de televisió que el nou director seria "un nouvingut amb molta il·lusió".
I vam rodar. Aquell dia, vaig tornar a plorar, però poc, perquè tenia molta feina. Dirigir era un repte apassionant i asfixiant. Jo, que vaig ser set vegades a la guerra com a corresponsal, que vaig fer tots els esports de risc que un es pugui imaginar, mai m'havia imaginat generant tanta adrenalina como dirigint una pel·lícula. Quina brutalitat! Segur que el Bigas es petava de riure veient-me.
Després, set mesos a Londres per a la postproducció (muntatge, efectes visuals, so, banda sonora). Al gener del 2015 vam projectar la pel·lícula a la viuda i a les filles del Bigas. "A veure què ha fet el Carles Porta". El dubte era més que lògic. I, sento repetir-me, vam tornar a plorar, però aquesta vegada d'alegria, emoció i satisfacció.