Plantes medicinals: tradició i ciència

Els humans hem après per assaig i error quines plantes ens podien alimentar, quines guarir o, fins i tot, les que els podien matar. Hi ha la creença que allò natural no pot ser perillós. Experts en plantes medicinals ens parlen dels seus beneficis però també alerten dels perills que en pot tenir el mal ús. Fra Valentí Serra, ha dedicat mitja vida a compilar receptes d'antics manuals de botànica i receptaris de plantes medicinals. Els monestirs i convents han sigut durant segles els llocs on el coneixement popular sobre plantes medicinals i remeis naturals s'han guardat i transmès curosament. La dra. Anna Escalé, del CAP de Navàs, fa servir el seu coneixement en fitoteràpia per evitar les possibles interaccions que les plantes medicinals poden tenir amb els medicaments de síntesi. Recorda que és molt important avisar al metge de capçalera si estem prenent plantes per evitar problemes i incompatibilitats. Aromes a la cuina A la cuina de la Iolanda Bustos, no hi falten les herbes aromàtiques, però tampoc les flors. El seu lloc de treball sembla un jardí i és que la Iolanda fa servir el coneixement popular que li ha arribat a través de la mare i l'àvia per aconseguir gustos de sempre, sabors nous i treure'n tot el suc de les propietats d'aquests vegetals. L'etnobotànica certifica l'ús terapèutic d'algunes plantes a partir de l'ús popular continuat que se n'ha fet. La relació dels humans amb les plantes és molt antiga. La farmacologia estudia les propietats químiques de les plantes. Un dels problemes que hi ha a l'hora de produir medicaments a partir de plantes és que les seves propietats varien contínuament. Les plantes són ésser vius i molt variables i les substàncies que s'hi poden trobar també ho són, per això és important controlar el màxim de variables en el cultiu i tractament de les plantes, igual que en el procés de fabricació dels seus derivats. En l'ús medicinal de les plantes és important tenir un bon prescriptor. Algú amb un coneixement profund que prescrigui la correcta administració i dosificació de les plantes medicinals i els seus derivats. L'Artemisia Annua, proporciona el remei més eficaç per combatre el plasmodi que causa la malària. Al Centre de Recerca en Agrigenòmica, situat al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, s'ha aconseguit multiplicar fins a 10 vegades la quantitat d'artemisinina que produeix cada planta. El descobriment podria ser un gran avenç en la reducció dels costos de producció d'aquest fàrmac tan necessari. Cal tenir present que el 90% de casos de malària i el 92% de morts causades per aquesta malaltia es donen a l'Àfrica subsahariana. L'artemisinina, una arma secreta Un mosquit pot fer més mal que un bombarder B52. El 1967, la guerra del Vietnam estava en un punt àlgid, els bombardejos nord-americans causaven moltes víctimes entre els soldats comunistes del Vietnam del nord. Però, a banda de l'aviació, hi havia un perill mortífer que també venia per l'aire: el paludisme o malària, que transmeten els mosquits. El líder comunista del nord, Ho Xi Minh, va demanar suport a la Xina de Mao per lluitar contra la malària. I es va posar en marxa un projecte científic secret, el 523, que tenia diferents línies de recerca. A la jove farmacèutica Tu Youyou, li van encarregar que mirés de trobar remeis antipalúdics en la medecina tradicional xinesa. Tu Youyou i el seu equip van treballar sobre més de 2.000 preparacions d'herbes xineses, van identificar i aïllar més de 600 compostos actius i en van provar 200 en ratolins. Sense resultats eficients contra el plasmodi, el paràsit que causa la malària. La cosa va canviar quan, en examinar un llibre de l'any 400, que es deia "Manual de receptes per a emergències", hi apareixia una planta com a recurs eficaç per a les febres intermitents, una definició que podia associar-se a la malària. La planta es diu artemísia annua. Es van proveir d'una bona quantitat d'artemísia seca i van fer-ne l'extracte d'herbes, seguint les mateixes pautes que amb la resta d'herbes que havien examinat, per decocció o infusió. Però no se'n sortien. Fins que es van prendre seriosament i literalment la recepta: agafa'n un grapat i posa-la a remullar en 2 "sheng" (2 litres) d'aigua, l'esprems bé i et beus tot el preparat". La preparació s'havia de fer amb herba fresca i en fred! (Ara ja hi ha altres procediments). Efectivament, el compost actiu provinent de l'artemísia, que es desconeixia encara quin era, és sensible a la calor. Amb extractes en fred d'artemísia, va obtenir bons resultats amb ratolins i micos. Però... i si era tòxic en humans? Tu Youyou i el seu equip van decidir d'assumir el risc i ho van provar en persona. Van veure que tenia certa toxicitat, però van ajustar-ne les dosis i, en malalts, va funcionar molt bé. El camí des d'una infusió fins a la producció farmacèutica d'un medicament dispensable no va ser fàcil. El 1972, van aïllar i purificar el principi actiu, l'artemisinina . El 1975 va acabar la guerra i el 1977 es van publicar les primeres conclusions del descobriment, però de manera anònima. El reconeixement internacional no li va arribar fins al 2011, i el 2015 Tu Youyou va ser condecorada amb el Nobel de Medicina. Les propietats del julivert Probablement, l'herba aromàtica més freqüent a la cuina és el julivert, el Petroselinum crispum. Des d'antic és a moltes receptes però potser ens podríem preguntar si la vam incorporar pel seu gust o bé per les seves propietats medicinals, ara poc conegudes. I és que l'humil julivert és: Diürètic (fa orinar); Digestiu (facilita la digestió); Espasmolític (o antiespasmòdic, que relaxa la musculatura llisa); Emmenagog (que afavoreix la menstruació); Vasoprotector (que protegeix el sistema vascular); Antianèmic (que "fa sang", combat l'anèmia); Antipirètic (fa abaixar la febre); Carminatiu (que ajuda a expulsar gasos); Vermífug (que combat els cucs intestinals) i encara unes quantes coses més. Del salze a l'aspirina Fa milers d'anys, se sabia que les amargants infusions d'escorça de salze eren un bon analgèsic, però, d'entre totes les substàncies que contenia ¿quina devia ser-ne la més eficaç? Això no es va saber fins al 1828, quan, a la Universitat de Munic, s'aconsegueix identificar-ne i aïllar-ne el principi actiu: i l'anomenen salicina, de salze. Però era molt inestable. Deu anys més tard, al 1838, a la Universitat de París, n'obtenen un compost més estable. L'àcid salicílic. L'àcid salicílic va resultar eficaç contra el dolor i la febre, però tenia inconvenients importants, perjudicava l'estómac, l'oïda i el cor. Tot i els efectes secundaris, comença la cursa per cercar alternatives al salze, cada cop més escàs, i, d'una planta força abundant que es diu Spiraea ulmaria, s'obté una substància que es comporta com l'àcid salicílic i que bategen com a àcid espíric. (En realitat, era el mateix, però no ho van saber fins més tard). El 1853, un francès, Gerhardt, aconsegueix acetilar l'àcid salicílic natural, però no es va arribar a saber que d'aquesta manera el producte era menys agressiu, perquè el compost era molt inestable i no es va provar clínicament. Es va continuar amb àcid salicílic, però com que amb les plantes no es podia cobrir la demanda -penseu que contra el dolor hi havia l'opi i poca cosa més- es treballa per sintetitzar el compost, cosa que s'aconsegueix a Alemanya, el 1859. Amb tot això que un apotecari es confon en una preparació contra paràsits de la panxa i usa, sense ni saber com, un producte per a tints. No treu els cucs, però baixa la febre. Això desperta la intuïció del fabricant de tints Bayer. Decidits a sintetitzar fàrmacs, creen un laboratori de recerca amb dotzenes de químics treballant-hi a temps complet. Un d'ells era Felix Hoffman. El seu pare patia reumatisme tractat amb àcid salicíc i tenia l'estomac destrossat. Hoffman va acceptar amb motivació el repte de reduir els efectes secundaris de l'àcid salicílic. Va trobar els treballs de Gerhardt i va aconseguir un nou procediment de síntesi i fabricació de l'àcid acetilsalicílic, que el feia estable, pur i poc agressiu. Per batejar-lo, s'inspiren en la Spiraea Ulmària, la de l'àcid espíric, i anomena el compost ASPIRINA. Però encara faltava arribar a l'èxit. El director de seguretat farmacològica de Bayer, Dreser, pensava que, igual que l'àcid salicílic, l'aspirina també tindria greus efectes secundaris, i no va autoritzar-ne el producte. Però els alemanys no són tan disciplinats com sembla. El director d'investigació de Bayer, Eichengrün, i el propi Hoffman, la van provar en ells mateixos i, en veure'n els resultats, la comencen a repartir pel seu compte i risc entre els metges. Un metge, entusiasmat per l'eficàcia de l'aspirina, escriu als directius de Bayer que forcen Dreser a autoritzar-ne, a contracor, la comercialització el 1899. Havia nascut un dels medicaments més consumits al món. 40 mil tones a l'any o el que es el mateix, 120mil milions de pastilles que posades una al costat de l'altre farien 24 voltes a la Terra. Els experts Hi intervenen: Fra Valentí Serra de Manresa, compilador d'antics manuals de botànica i receptaris de plantes medicinals. Joan Vallès, catedràtic de Botànica UB. La dra. Anna Escalé, autora d'una guia d'ús terapèutic de les plantes medicinals del Berguedà. Salvador Cañigueral, professor de farmacognòsia i fitoteràpia UB; Luis Matías, investigador principal de Sequentia Biotech; Iolanda Bustos, cuinera, i l'herbolari Carles Farran. Director i presentador del programa: Jaume Vilalta Un reportatge de Manu Alonso i Joan Carles Calvera