La batalla de l'Ebre (1ª emissió dissabte 16 Juliol pel matí a TV3)

El juliol del 1938 l'exèrcit republicà intenta aturar els feixistes a la batalla de l'Ebre. L'aviació i els tancs de Hitler i Mussolini al servei de Franco s'acabaran imposant: 25.000 morts i 60.000 ferits. Tecnologia per a la destrucció. La batalla de l'Ebre és l'últim gran esforç de la República per aturar els feixistes. La matinada de Sant Jaume del 1938, 80.000 homes creuen el riu per agafar per sorpresa les tropes franquistes. Durant 115 dies hi ha 500 baixes diàries, entre morts i ferits. En aquest reportatge ens posem en la pell dels soldats que van aguantar atrinxerats la represàlia dels nacionals, ajudats per feixistes italians i nazis. L'Emili Belda, un excaporal republicà de la 27a Divisió, ens narra aquells dies de por i sang. El Dr. Francesc Xavier Hernández Cardona, del grup de recerca de la UB Didàctica del Patrimoni i Museografia, un dels descobridors de l'esquelet de l'"últim soldat republicà" que va lluitar durant la Guerra Civil a la zona fortificada de la Fatarella, ens explica com era una línia defensiva. En aquella serra és on es va lliurar un dels combats més terribles en què les forces republicanes de la Brigada 15 Mixta van protegir la retirada dels seus companys. En aquell temps els que donaven la primera atenció al ferit encara no sabien com tractar bé una ferida. Amb la maqueta d'un tall, Jaume Vilalta descriu pas a pas la forma de netejar i desinfectar una ferida. En el reportatge d'aquest programa seguim el camí de la memòria de la batalla de l'Ebre. La reportera Georgina Pujol comença el viatge al passat creuant el riu amb una barca igual que ho van fer els soldats republicans la nit de sant Jaume del 1938 i al ritme de l'"Ai, Carmela", versionada de Quico el Célio, el noi i el Mut de Ferreries. Aquesta era una de les cançons que cantaven els republicans per aixecar els ànims. Un excombatent nonagenari del bàndol republicà ens explica que malgrat l'ímpetu inicial, perquè pensaven que aquella batalla els faria guanyar la guerra, poc després de creuar l'Ebre es van adonar de la superioritat del bàndol contrari. Emili Belda ens explica que van resistir amagats com conills als seus caus. De dia, les bombes dels italians i l'artilleria nazi no els deixava ni respirar. A la nit, atacaven els republicans. L'Emili Belda ens diu que el bastó que es ficaven a la boca no era per aguantar millor les detonacions, com sempre s'ha dit, sinó perquè els petaven les dents de por. En David Tormo, historiador i coordinador tècnic del Consorci Memorial Espais Batalla Ebre, ensenya a la reportera tot el territori on es va estendre la batalla i explica quins són els motius pels quals es va produir. Un cop els franquistes van enfonsar el front republicà d'Aragó i van aconseguir dividir la república en dos, van voler fer caure la capital valenciana a l'estiu del 1938 i escanyar Madrid, de retruc. La República necessitava salvar la capital de l'Estat i per això van decidir obrir un foc a un altre lloc com a maniobra de distracció. I la zona que van triar és l'Ebre. L'últim soldat La reportera visita el territori on es va produir l'últim combat de la Batalla de l'Ebre. El Dr. Francesc Xavier Hernández Cardona, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la UB, ens explica que les línies defensives republicanes tenien forma de ziga-zaga. A la serra de la Fatarella, les cotes de Raïmats, es van desplegar els soldats de la 15a Brigada Mixta, el que havia estat la mítica XV Brigada Internacional. Les forces republicanes van triar els homes més aptes per combatre perquè s'havia de resistir al màxim per donar temps a creuar el riu a tot l'exèrcit popular. I allà és on els feixistes van llançar l'atac final contra Raïmats. No hi va haver supervivents, i aquest és el motiu pel qual la batalla va quedar oblidada. Fins i tot els búnquers van ser dinamitats i ocultats fins que, al principi del segle XXI, l'Associació Lo Riu va aconseguir identificar-los. Aquí és on el grup de recerca de Didàctica de les Ciències Socials de la UB, juntament amb col·legues del CSIC i amb el suport de l'Associació Lo Riu, van descobrir les restes de l'últim soldat republicà de la batalla de l'Ebre, colgat en la mateixa trinxera en què va combatre fins a l'últim alè. Els investigadors el van batejar com a Charlie. Segons els investigadors calçava un 44 i feia, aproximadament, 1,80 m. Va morir pels efectes de la metralla, possiblement una granada que li va esclatar a prop, a la seva dreta. Probablement l'explosió li va arrencar la mà dreta i li va trencar el cúbit a l'alçada del canell. El soldat es va desplomar d'esquena damunt el sarró on portava estris d'afaitar, una ampolleta de vidre verd i altres objectes que no s'han pogut identificar. Amb el Dr. Hernández Cardona visitem el lloc on van trobar en Charlie i ens mostra aquests objectes que duia al sarró i tota la quantitat de bales que tenia al seu voltant. Això significa que el soldat va disparar frenèticament fins que els enemics el van abatre. Corbera, la Gernika catalana De la mà d'en Josep Freixa, un veí del poble vell de Corbera d'Ebre, visitem les restes de la Gernika catalana. Ens porta a la casa on vivia; tenia tres anys quan es van produir els tràgics atacs. L'aviació franquista, ajudada per l'alemanya i la italiana, va bombardejar-la sense pietat. L'artilleria franquista va acabar d'arrasar el poble. En Josep, indignat encara, es lamenta de la covardia dels nacionals que van atacar la població civil quan estava desprevinguda, a l'hora de dinar. Ens recorda que van ser despietats, hi havia morts que els remataven dues vegades. L'aviació legionària italiana va tenir un paper determinant. Van aportar-hi molt més material de guerra i personal que els alemanys. Un dels objectius era posar a prova les seves armes i la capacitat destructiva. De fet, ho van documentar tot. La batalla de l'Ebre va ser un camp d'experimentació per a la Segona Guerra Mundial. L'aviació legionària italiana que tenia una base en una població aragonesa és la que va bombardejar la Fatarella. Encara ara es reconeixen les cases que van destrossar... Ens en parlen dos avis que en aquell moment tenien catorze anys però guarden els records molt vius en la memòria. A un d'ells, una bomba li va matar al seu germà de 10 anys. Tots dos acaben l'entrevista amb el mateix prec: "Que no torni la guerra, que no torni". Hospital de campanya En aquest programa, el grup de recreació històrica Ejército del Ebro munta un hospital de campanya militar republicà i en Jordi Jara, cirurgià de l'Hospital Sant Joan de Reus i que també forma part d'aquest grup de recreació, ens mostra l'instrumental de què disposaven a l'època i quines eren les ferides més habituals. Les infeccions es tractaven seguint les instruccions del Dr. Trueta. Curar una ferida Moltes amputacions fetes durant la Guerra Civil van ser degudes als torniquets, no pas a la ferida. I és que en aquell temps els que donaven la primera atenció al ferit encara no sabien com tractar bé una ferida. Penseu que és tan important el que s'ha de fer com el que no s'ha de fer. Va ser el Dr. Trueta qui va definir les pautes correctes que encara s'usen a tot el món, tant en ferides complexes com en les senzilles, que són les que ara tractarem. Fer una ferida és trencar o tallar la pell i deixar indefensos els teixits que hi ha sota. És com rebentar la teulada d'una casa. Hi ha diversos tipus de ferida. Aquesta, la que expliquem ara, és la incisa, un tall força net, vaja. La pell té dues capes, si només s'erosiona l'epidermis no hi ha risc, però quan un tall, per petit que sigui, ha perforat també la dermis, ja és una ferida. Una porta oberta a la brutícia i als microbis, que es podran expandir per la sang, el greix o el teixit muscular. El més important és netejar la ferida al més aviat possible. I la millor manera de fer-ho és amb sabó i aigua a raig. I si no tenim sabó, aigua neta, el raig arrossegarà la porqueria. Després, mirarem de treure les brosses amb una gasa amarada, si pot ser, amb aigua sabonosa, mai cotó hidròfil, ja que pot deixar fibres. Netejarem amb moviments de dins cap enfora, sense refregar ni pressionar per no incrustar les partícules. Si no disposem d'aigua i sabó, també podem fer servir aigua oxigenada o sèrum fisiològic. I si apliquem el raig a pressió, prement l'ampolla, millor: així arrossegarem la porqueria cap a fora. Com desinfectar-la Hem netejat, però no hem desinfectat, encara. Pot ser que tot i que retirem les partícules hi quedin microbis patògens. Per desinfectar es pot utilitzar povidona iodada, que té un color característic... O bé productes a base de clorhexidina, que fan una pel·lícula transparent i que és un bon antisèptic. El mercurocrom desinfecta menys que els anteriors i emmascara l'evolució de les ferides. Si no tenim res més, es pot usar. L'alcohol... l'alcohol: no. No és gens recomanable perquè és agressiu per als teixits de la ferida, pot no matar els bacteris i, pitjor encara, fixar-los a la ferida i mantenir-los actius. Ara bé, si ets al desert, millor alcohol que res. I millor diluït al 70% que no directe al 96%. Això fa que s'evapori més lentament i mati més bacteris (els mata per deshidratació). Però diluït facilita que es quedin menys microbis "fixats" a la ferida. En qualsevol cas, no s'han de barrejar. Un cop ben neta i desinfectada, s'ha de mirar de reconstruir i tancar de la millor manera possible. Si la ferida té un tros de pell aixecada i l'aspecte i el color és com la pell normal del voltant, no s'ha de retirar, s'ha de col·locar bé. Una ferida sense pell triga més a curar-se i està més desprotegida a noves contaminacions. Si la ferida està sotmesa a tensions que fan que la pell quedi massa separada podem utilitzar "strips" per mantenir la pell ajuntada. Per posar "strips" s'ha d'enganxar primer per un costat i després tensar i enganxar l'altre. Sempre una en sentit contrari de l'altra. Si no tenim "strips", els podem fer nosaltres mateixos amb un tros d'esparadrap tallant-lo en forma de "llacet". S'hi dóna aquesta forma per tenir la màxima superfície d'adhesió i la mínima sobre la ferida. Per protegir la ferida dels fregaments, s'hi aplica un apòsit fet amb gases. Les tiretes, només per sortir del pas, no deixen respirar la ferida. Una gasa és millor. Atenció, però, amb les ferides punxants, com la que fa un clau o una canya, perquè poden dur moltes complicacions. Com que són difícils de netejar poden quedar racons en què proliferin els microbis de la gangrena o del tètanus. D'aquí la importància de mantenir les vacunes al dia. Bombes i cinemàtica Moltes vegades hem vist imatges on es veuen caure les bombes verticalment. Baixen realment en vertical? Si un avió va volant, a la velocitat que sigui, i les bombes es mantenen sota seu vol dir que les bombes viatgen horitzontalment a la mateixa velocitat del avió; més tard s'aniran frenant pel fregament de l'aire, però molt poc. Així doncs, per fer blanc sobre un objectiu no val esperar a estar en la seva vertical i deixar caure la bomba. Segur que no l'encertarem, ja que la bomba, a més de caure a la velocitat que determini la gravetat, viatjarà en la mateixa direcció, sentit i pràcticament a la mateixa velocitat que l'avió, i impactarà molt més endavant del punt on l'hem deixat caure. Si deixem caure una pedra tenint la mà quieta, la pedra cau verticalment; però si la deixem anar quan movem la mà en sentit horitzontal, la pedra sortirà cap endavant a la mateixa velocitat que la mà, però, a més, també anirà baixant..., i ho farà a la mateixa velocitat vertical que abans. Molt bé: ara sabem que cal tirar la bomba abans de sobrevolar l'objectiu, però quant abans? La bomba surt sense velocitat vertical, perquè no l'impulsem cap a baix. En conseqüència, el temps que trigui a arribar a terra dependrà només de l'alçada del nostre avió. La fórmula x=1/2 at2 ens diu que X, el desplaçament, és igual a la meitat de l'acceleració, multiplicada pel temps al quadrat. Si arrodonim l'acceleració de la gravetat a 10, en lloc de 9,8, el temps serà, aproximadament, l'arrel quadrada de l'alçada dividida per cinc. Un cop sabem el temps que la bomba està volant, podem saber, esbrinant la velocitat de l'avió, quant d'espai recorrerà horitzontalment. Per exemple, una bomba llançada a 1.000 metres d'alçada triga a caure poc més de 14 segons. Si l'avió està bombardejant a 50m/s, que són uns 180km/hora, i la bomba "vola" 14 segons, recorrerà horitzontalment 14 per 50, és a dir: 700 metres. Tot això, insistim, sense tenir present el fregament de l'aire. Serà just a aquesta distància quan haurem deixar caure la bomba. La realitat és que durant la Guerra Civil ningú feia aquests càlculs, anaven a ull. El grau de precisió era del 5%, o dit d'una altra manera, l'encertava una de cada 20 bombes. Els experts En aquest capítol hi han col·laborat: l'Emili Belda, un excaporal republicà de la 27a Divisió; en David Tormo, historiador i coordinador tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre; el Dr. Francesc Xavier Hernández Cardona, catedràtic i director del grup de recerca de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona; en Jordi Jara, cirurgià de l'Hospital universitari Sant Joan de Reus i membre del grup de recreació històrica Ejército del Ebro; en David Íñiguez, historiador del departament de Didàctica de les Ciències Socials de la UB; en Joan Sambró, president de l'Associació Lo Riu de la Fatarella. També hem comptat amb els preuats testimonis de Josep Freixa, Andreu Rius i Ramon Comellas. I la valuosa participació d'Arturo Gaya i la resta del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Director i presentador del programa: Jaume Vilalta Un reportatge de: Georgina Pujol i Cari Pardo