"Flix, la fi d'una amenaça?"

Sabó, lleixiu, PVC, insecticides i pinsos es fan amb el clor, la sosa i productes químics fets a Flix. Tones de tòxics han anat a l'Ebre i s'ha contaminat molt terreny. A més, s'hi processa fosforita, un mineral lleugerament radioactiu. La fàbrica de Flix té més d'un segle d'història. Al llarg dels anys, ha produït compostos organoclorats tòxics com ara el PCB que s'usaven com a aïllants i el DDT, un insecticida nociu i persistent. Aquests compostos químics juntament amb els metalls pesants que es fan servir per fabricar el clor, estaven presents en les 700.000 tones de llots contaminats que s'han extret del riu. Però les feines de descontaminació encara trigaran. Queda depurar l'aigua de l'embassament i els sòls industrials de la fàbrica. En aquest capítol, el "Quèquicom" parla amb els investigadors que fa 30 anys que n'estudien l'impacte en la salut i mediambiental, i entra a la fàbrica per veure com estan netejant els terrenys afectats. Tot plegat, en un moment en què els veïns de Flix miren amb preocupació el seu futur per l'imminent tancament de la planta de clor d'Ercros i pel llegat mediambiental que heretaran les pròximes generacions. A Flix també es fabrica un element indispensable per fer pinsos, el fosfat dicàlcic que aporta fòsfor i calci als animals. Es fan a partir de fosforita, un mineral procedent del Sàhara que ja de natural conté partícules de baixa radiació. Els residus també són lleugerament radioactius i s'acumulen de manera controlada en un abocador a cel obert. Què són les radiacions? En aquest capítol, la reportera del programa, Georgina Pujol, es desplaça a Flix; un municipi que ostenta el rècord mundial de més citacions en les revistes científiques especialitzades. Un estudi conjunt entre el Centre Superior d'Investigacions Científiques i el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental va detectar els nivells més alts d'hexaclorobenzè (HCB) mai descrits en éssers humans. El HCB és una substància organoclorada molt tòxica. En aquest estudi van detectar més incidència de càncer de tiroides entre els flixancos, en canvi, el total de casos de càncer en aquesta població no és més alt que el de la de la província de Tarragona. Es creu que aquest tipus de càncers rars estan estretament relacionats amb aquests compostos químics. El 2016, la fàbrica d'Ercros a Flix donava feina a 119 persones i produeix sosa càustica i clor, a partir dels quals produeix hipoclorit sòdic i àcid clorhídric. Els derivats del clor, per les seves propietats blanquejants i desinfectants, s'utilitzen principalment en la depuració d'aigües, desinfecció de la llar i blanqueig de paper i fibres. Però al llarg de cent anys, la factoria ha anat diversificant la producció de productes com ara derivats clorats com tricloroetilè o cloroform, bifenils policlorats (PCB) o diclorodifeniltricloroetà (DDT). La producció i l'ús massiu dels compostos organoclorats es va iniciar als anys 30 en processos industrials (com ara la producció d'aïllants), i agrícoles (com els pesticides). Avui en dia, molts d'aquests compostos estan prohibits però continuen presents en l'entorn perquè són persistents, és a dir, es biodegraden molt lentament. Tot i així, en els països en vies de desenvolupament es continuen utilitzant. Els beneficis d'aquests compostos com a insecticides sintètics eren innegables, però la preocupació pels possibles efectes adversos sobre la salut a llarg termini ha anat creixent en els últims anys. Aquests compostos tenen una vida mitjana de 10 anys o més, i, a causa de les seves propietats químiques, tenen una gran capacitat per arribar a zones remotes; es poden transportar a través de l'atmosfera i acumular-se en la matèria orgànica del sòl i en els organismes vius. Mercuri al riu De fet, l'any 2015 es va publicar un estudi científic sobre l'impacte biològic dels compostos organoclorats que provenien de la planta de clor-àlcali de Flix en la població de peixos. L'anàlisi toxicològica de les carpes que habiten en la zona va demostrar també una alta contaminació per mercuri, aigües avall de l'embassament. El mercuri és un metall pesant que és tòxic tant per al sistema nerviós com per al sistema immunitari. Però no només es va detectar en aquests peixos que es declaren no aptes per al consum humà, sinó també en els invertebrats que hi habiten, com per exemple els musclos zebra, el cranc de riu americà o insectes efemeròpters. En el reportatge acompanyem l'investigador de l'IRTA, Carles Alcaraz, a fer pesca elèctrica al riu Ebre per mostrejar diferents espècies, com ara les anguiles. Ell va ser un dels autors d'aquest estudi científic i sap que els contaminants provenien de la fàbrica perquè van mostrejar els peixos de més amunt de Flix, del mateix embassament i d'aigües avall fins al Delta. Per què fan servir mercuri? El procés clor àlcali consisteix a fabricar clor, per un costat, i, per un altre, un àlcali que és la sosa, l'hidròxid de sodi. Tant el sodi com el clor s'extreuen de la sal, que és clorur sòdic: clor i sodi. D'on surt doncs el mercuri que ha causat problemes de contaminació? Quan el clorur sòdic es dissol en aigua, el clor i el sodi se separen, però cap dels dos queda amb una càrrega elèctrica neutra: el clor queda amb càrrega negativa, li sobra un electró. I al sodi li falta un electró i té càrrega positiva. Tot barrejat en la dissolució. El clor i el sodi es poden aïllar per electròlisi. Això es fa amb un circuit de corrent continu que té dos elèctrodes -un de positiu i l'altre negatiu- connectats a una font de tensió. El clor, que és negatiu, va cap al positiu i surt com a gas. El sodi es diposita en l'elèctrode negatiu, fins a un punt que el recobreix tant que si l'elèctrode és una placa de coure deixa de funcionar bé. Industrialment no es pot treballar així. La indústria fa l'electròlisi en piscines que en general fan uns 15 metres per 3, plenes d'aigua molt salada. El procediment, pel que fa al clor, és semblant al que es faria en un laboratori escolar. Com que l'elèctrode positiu vol xuclar electrons, negatius, i al clor dissolt n'hi en sobra un, el cedeix i passa a gas, surt de l'aigua i es recull per la part superior. I què passa amb el sodi? Aquí rau la diferència. Perquè el sodi no s'enganxi a l'altre elèctrode, com passava abans amb la placa de coure, s'utilitza un metall conductor líquid, el mercuri, que llisca pel fons. No reacciona químicament, només fa d'elèctrode. Ara, el sodi va cap al mercuri i fa una amalgama, una dissolució, que es fa circular fora de la piscina per separar els dos elements. L'amalgama arriba a un tanc que té un catalitzador de grafit. I s'hi fa circular aigua pura. El sodi reacciona amb l'aigua i es queda el grup OH, un hidròxid, i s'allibera hidrogen. Aquest sodi amb hidròxid no és cap altra cosa que hidròxid de sodi, sosa càustica. I el mercuri retorna cap al vas d'electròlisi. Tot? No, una petitíssima part s'escapa del procés i es perd. Sembla poc. Menys d'un gram per cada tona de clor fabricat, menys d'una milionèsima. Però si pensem que a Europa encara es fabriquen centenars de milers de tones de clor amb aquest sistema, es creu que es perden 2.000 kg de mercuri cada any pels rius d'Europa. Ara, però, aquest sistema s'està substituint per un de nou que funciona amb membranes i no fa servir mercuri, Ercros ha construït una planta a Vila-seca amb aquesta nova tecnologia que és més neta i gasta menys energia. Fosforita, un mineral radioactiu Independentment del procés clor-àlcali, a Flix també es fabrica un element indispensable per fer pinsos, el fosfat dicàlcic que aporta fòsfor i calci als animals. Es fan a partir de fosfat procedent del Sàhara que ja de natural conté una petita part de partícules que emeten radiació. Els residus també són lleugerament radioactius i s'acumulen de manera controlada en un abocador a cel obert. Què són les radiacions? Detectant radiacions Cada segon, una persona emet una partícula beta. Estem fets de carboni i on hi ha carboni normal també hi ha carboni-14, que és radioactiu. I també tenim potassi. El plàtan és ric en potassi, un element químic necessari per al nostre metabolisme. Però on hi ha potassi també hi ha de manera natural potassi-40, que és un isòtop radioactiu. Vol dir que hem de deixar de menjar plàtans per això? Ni de bon tros! El plàtan és un aliment molt saludable. Molt del que ens envolta és radioactiu (aliments, aire, aigua...). És la radiació ambiental, que és més alta a Galícia, on hi ha molt granit, que a Múrcia. L'urani és l'element radioactiu per excel·lència. I entre les sorres riques en fosfats del Sàhara Occidental hi ha traces d'urani. Què els passa als elements radioactius per què emetin radiació? Els seus nuclis són molt inestables i es van desintegrant. L'urani-238, per exemple, passa a ser tori-234 -que també és molt inestable, però ja no tant- i després de 13 transformacions més acabarà al llarg del temps convertint-se en plom-206, que ja és un element estable. No és radioactiu. I a cada desintegració s'emeten radiacions energètiques. N'hi ha de tres tipus: alfa, beta i gamma. Totes tres són radiacions ionitzants. Emissions amb tanta energia que poden alterar les cèl·lules fins al punt de matar-les. Com més radiació reps més probabilitats hi ha de patir un dany. Les alfa tenen el nivell de penetració més baix de les tres. Si tens bé la pell, les partícules alfa no et penetren, com tampoc traspassa el paper. Però no te les mengis, que et passaria com al dissident rus Litvinenko, assassinat amb un té amb poloni 210 que és una font de radiacions alfa. Les beta són més penetrants, travessen la pell i el paper, però una làmina metàl·lica les para. I les gamma només les paren materials o bé molt densos, com el plom, o bé parets molt gruixudes com els cofres de formigó de les centrals nuclears. Els comptadors de camp mesuren les gamma, però no les altres radiacions. Ara bé, en una mostra natural, l'escala d'elements està organitzada com un cadena amb les proporcions de cada element sempre igual així que sabent la quantitat de gamma es poden deduir quantes partícules emissores d'alfa o beta hi deu haver. Això si la cadena natural està sencera. Però si en processos industrials separem els elements la cosa es complica. Ens podem trobar amb materials que no emeten gamma, però això no vol dir que no estiguin emetent radiacions ionitzants. Si vols detectar les alfa i les beta cal dur la mostra a un laboratori especialitzat o tenir equipament molt específic. La descontaminació del sol L'empresa Ercros va dur a terme a la fàbrica uns estudis sobre els sòls, subsòls i aigües subterrànies contaminades. Això va permetre identificar els principals focus de la superfície contaminada i es van establir tres fases d'actuació, supervisades per l'Agència de Residus de Catalunya. Neteja del riu Les obres de descontaminació del pantà que es van començar l'any 2013 han estat complexes i molt lentes, a causa de delictes de malversació dels fons públics en Aquamed, l'empresa pública d'infraestructures hidràuliques. Aquamed ha declinat participar en el programa quan se li va demanar que expliquessin quines garanties de descontaminació ofereixen. Per evitar la filtració de fluids subterranis de la fàbrica a l'Ebre, el primer que van fer és aixecar centenars de pilones de formigó. I després van construir un doble mur amb planxes de ferro i acer. Els llots s'han tractat en unes plantes dissenyades per eliminar-ne la toxicitat. Un cop depurats, s'han anat acumulant a l'abocador del racó de la pubilla, a 5 quilòmetres de Flix. És una excavació en roca que té diverses capes de recobriment del fons per evitar-ne les filtracions. En el moment de gravar el reportatge, el procés de descontaminació del pantà encara no havia acabat. Encara falta depurar un hectòmetre cúbic d'aigua contaminada que ha estat en contacte amb els fangs tòxics, retirar les palplanxes metàl·liques, desmantellar les plantes de tractament de residus i segellar la part de l'abocador del Racó de la Pubilla on s'han abocat els contaminants. Des de l'Ajuntament de Flix es reclamen garanties de seguretat en l'acabament d'aquestes obres. Objectiu 2024 L'empresa Ercros juntament amb l'Agència de Residus de Catalunya i la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre van aprovar un projecte l'any 2012 per remeiar la contaminació de la resta de terrenys industrials que s'acabarà d'executar l'any 2024. Aquestes actuacions estan orientades a eliminar qualsevol risc per a la salut i fer compatible la qualitat dels sòls amb l'ús industrial. Els experts En aquest capítol hi han col·laborat el Dr. Joan O. Grimalt que és professor de Química Ambiental del CSIC, director de l'Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l'Aigua (IDAEA) i director del Centre de Recerca i Desenvolupament (CID). Ha dedicat els seus últims 30 anys a estudiar l'impacte dels compostos orgànics antropogènics de la planta de clor àlcali de Flix i l'estat tant de l'ecosistema del riu i els organismes vius. En Jordi Sunyer és codirector del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) de Barcelona i catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la UPF. És el coordinador de la cohort INMA a Espanya. També hi ha participat el doctor en Enginyeria Química Francisco España, director industrial de l'empresa Ercros i, l'expert en radioactivitat Jordi García Orellana, professor i investigador del Departament de Física de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB. Hem entrevistat el Dr. Carles Alcaraz, investigador de l'Institut de Recerca i Tecnologia Alimentàries; l'enginyera química i doctora en Ciències Ambientals, Marta Pujadas; en Josep Maria Tost, director de l'Agència de Residus de Catalunya i l'Albert Mani, regidor de l'Ajuntament de Flix. També hem comptat amb l'assessorament del Dr. Jesús Carrera, que lidera un grup d'investigació en hidrologia subterrània associada al CSIC. A banda, exerceix de professor d'Investigació a l'Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l'Aigua (IDAEA-CSIC).