El Bolero de Ravel

El Bolero és un ballet del compositor francès Maurice Ravel que es va estrenar a Paris el 1928. La ballarina russa Ida Rubinstein li va demanar una peça amb un marcat caràcter espanyol i Ravel es va començar amb un ritme de fandango, però aviat va canviar cap al bolero, una altra dansa tradicional andalusa. Tot i que ocasionalment s'interpreta com a ballet (Lluc Fruitós de la companyia Brodas Bros, en balla un fragment pel programa)... la música d'aquesta obra té tal força que s'ha guanyat un espai propi en les sales de concert. Avui anem al Palau de la Música a gaudir de l'execució brillant que en fa l'OSV conduïda pel director nord-americà James Ross, però, abans, ell mateix ens ensenyarà a entendre els punts claus del concert, de manera que a l'emoció d'escoltar s'hi sumarà el goig de comprendre. Per la seva part, el pianista Ignasi Cambra ens explica el tempo musical. La melodia Es base en un ostinato, una reiteració obsessiva, que molts consideren hipnotitzant. A priori hauria hagut de ser un fracàs però paradoxalment s'ha convertit en una de les composicions musicals més famoses de la història. Per què? El bolero de Ravel té dues melodies. La primera, A, presenta sobretot notes naturals, és a dir, les corresponents a les tecles blanques del piano (do, re, mi, fa, sol, la si i do), i això li confereix un caràcter fresc i pur. La segona melodia, B, presenta moltes notes alterades, és a dir, corresponents a les tecles negres del piano (sostinguts i bemolls), cosa que li confereix un aire més sensual i embriagador. Les dues melodies s'alternen en l'obra d'aquesta manera: AA BB AA BB AA BB AA BB A B. També s'alternen els instruments que la interpreten, i en un crescendo se n'hi afegeixen més, fins que hi participa l'orquestra sencera (una seixantena d'instruments). Però hi ha un instrument que toca des del principi fins al final sense ni un sol descans: la caixa. Els percussionistes Pau Montané i Dani Guisado expliquen la tècnica i la preparació psicològica que cal per interpretar l'obra. El compositor Maurice Ravel (1875-1937) va ser un compositor francès del segle XX. Del seu pare, enginyer suís, va heretar el perfeccionisme, i de la seva mare, d'origen basc, l'atracció per l'estètica musical espanyola. Va compondre una quarantena d'obres per a piano, música vocal, de cambra i simfònica. La més coneguda és el bolero, un encàrrec de la ballarina russa Ida Rubinstein. La melodia és un ostinato, una reiteració obsessiva (18 repeticions), que s'allarga més de deu minuts i que molts consideren hipnotitzant. I per què? Jordi Jauset, especialista en la relació música-cervell, explica que la repetició permet l'anticipació, i l'anticipació és plaent, per això els nens sempre demanen els contes que ja coneixen. El tempo de l'obra, d'unes 60 pulsacions per minut, coincideix amb el ritme cardíac i segurament també contribueix a relaxar-nos. L'Orquestra Simfònica del Vallès Es va fundar l'any 1987. És l'única d'Espanya organitzada com una societat anònima laboral, una cooperativa. Això vol dir que molts dels músics en són copropietaris. Cada any fan més d'un centenar de concerts. Aquests dies assagen per tocar al Palau de la Música. El director és el nord-americà James Ross, format a la Universitat Harvard, i amb una àmplia experiència com a intèrpret, professor i director. En un assaig ajuda el reporter Pere Renom a seguir l'obra i apreciar-ne les característiques més destacables, com la instrumentació, és a dir, la selecció d'instruments que va fer Ravel, en funció del seu timbre. O com dirigir l'obra, tot evitant que l'interès dels músics decaigui, arrossegats per la repetició. Com en qualsevol orquestra simfònica, els instrument es distribueixen d'una manera determinada per produir la sonoritat més harmònica i equilibrada possible. A la banda esquerra hi ha els instruments més aguts, i a la dreta els més greus, a primer terme els menys sonors i al fons els més sonors. S'agrupen per seccions: corda, vent-fusta, vent-metall i percussió. Cada secció té una proporció determinada d'instruments. Però també compta molt la sala. El Palau de la Música El Palau de la Música Catalana va ser construït a principis del segle XX per l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, amb fons procedents de subscripció popular. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, l'edifici combina totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. És en aquesta sala on l'Orquestra Simfònica del Vallès hi fa el concert que inclou el bolero de Ravel. Els primers a arribar són els tècnics de Catalunya Música Martí Cuní i Carles Lobo, que enregistraran l'actuació per emetre-la en diferit per la ràdio. L'objectiu és aconseguir que els espectadors que són a casa sentin el concert com si fossin a la platea del Palau. Per escoltar un concert la millor situació és al centre de la platea, des d'on se sent el conjunt de l'orquestra. L'acústica arquitectònica és una disciplina que estudia el comportament del so en els espais. Un cinema, un teatre o un auditori han de sonar diferent. El paràmetre més important per valorar l'acústica d'un espai és la reverberació, és a dir, el temps que tarda el so a extingir-se. Una manera de mesurar-la és produint sons puntuals, com l'explosió de globus. L'enginyera acústica i professora del màster en acústica de La Salle (URL) Ivana Rossell explica que la reverberació moderada del Palau el converteix en un espai polivalent amb bona acústica tant per al cant coral com per als concerts de cambra i els simfònics. L'afinació temperada Qualsevol freqüència audible pot ser considerada una nota. I és que en el món físic les notes no existeixen, són una convenció musical que ajuda a definir i descriure un so en relació amb altres sons. El so és una vibració i una de les seves característiques fonamentals és la freqüència. És a dir, les vegades per segon que un objecte vibra. Es mesura en hertzs. El so es transmet per l'aire fins a arribar a la nostra oïda. Els sons són infinits perquè la freqüència és una magnitud continua. Dins l'espectre sonor les freqüències més baixes corresponen als sons greus i les freqüències altes són els sons més aguts. Com ens ho podríem fer per identificar els sons que ens interessin i crear un llenguatge musical? Per definir les notes hem d'establir uns criteris de selecció. Usarem el més habitual en la música occidental, que es diu "afinació temperada". Partim d'una freqüència qualsevol, que ens servirà de referència. La següent referència començarà a una freqüència doble de la del so anterior. Així, per exemple, si el primer so de referència té una freqüència de 1.000 Hz, la segona posició estarà a 2.000 Hz i la següent serà el doble, 4.000 Hz, i l'anterior al punt de partida: en lloc de 1.000, 500 Hz. Hem partit de 1.000, però es pot partir de qualsevol. Ja podem parlar de notes, perquè una nota és un so que guarda un interval determinat amb un altre so. Quan la relació és de 2 a 1 se'n diu octava. I per què és diu octava? Comptem i bategem: primera nota: do, segona, re, després mi, fa, sol, la, el si és la setena... i l'octava, do. Però aquest do ja és de la següent octava. (Recordem que aquest do ja és d'una freqüència doble que l'anterior.) Us heu fixat com he distribuït les peces? Resulta que una octava té 12 notes! 7 de principals i 5 més que són els bemolls i sostinguts. És a dir, que dins de cada octava hi ha 12 sons singulars, repartits proporcionalment. Igual que per determinar l'octava hem multiplicat sempre per dos, aquí hem multiplicat la freqüència de partida per un factor més petit, que és l'arrel dotze de dos. I la que resulta pel mateix factor i així successivament. La distància entre un valor i l'altre es diu semitò. Com veieu, hi ha notes separades per un semitò, com el mi i el fa, i altres per dos semitons; això té a veure amb un concepte de la física del so que són els harmònics. I tot això és per demostrar que en la nostra cultura les notes no es trien a l'atzar. El llenguatge musical és una qüestió rigorosa de proporcions matemàtiques entre notes i silencis. Un instrument ha de donar notes que guardin unes determinades equivalències entre elles. Si ho fa, ens sona bé. I si n'agafem un altre i que està afinat en una altra freqüència, però mantenint les mateixes proporcions relatives entre les notes, també sonarà bé. La melodia es reconeix. Però, què passa si els posem a tocar junts? No sonen bé. Què ens està passant? Tots dos mantenen les proporcions entre notes, però en afinacions diferents. No encaixen. Així que perquè les notes de tots els instruments del conjunt donessin les mateixes freqüències es va definir un punt d'ancoratge. Es va definir que la referència d'afinació seria un la de 440 hertzs, tot i que hi orquestres que afinen més agut per donar un so més brillant. Per això, abans de cada concert sempre hi ha algun instrument (normalment el piano o l'oboè) que dona el la. I ara ja sonen de meravella. El tempo musical El 1930, la filharmònica de Nova York, va interpretar "El bolero de Ravel" sota la batuta de Toscanini, amb grans ovacions del públic. Ravel, que era a la sala, no va pujar a saludar molest per la velocitat que Toscanini li havia donat a la seva l'obra. "Aquest tempo és massa ràpid", va protestar Ravel; i Toscanini li va contestar: "Vostè no en sap res de la seva pròpia música, el seu tempo no funciona." Finalment es van reconciliar, però. El concertista Ignasi Cambra explica que la música són sons i silencis. Igual que un poeta no recita mai els versos de la mateixa manera, un músic, tampoc. "Juguem amb les pauses, amb la intensitat i amb la durada de les notes per donar ànima a la composició. Variant la durada ja et dic coses diferents i canviant la intensitat també. ¿Oi que si et dic "escolta" (suaument) o "escolta!!!" canvia el significat?" Cambra explica que a Mozart li van preguntar a quina velocitat s'havia de tocar una peça determinada i ell va dir "tan ràpid com es pugui sempre que se senti bé cada nota". Cambra acaricia el piano i diu: "Sabeu una cosa? La velocitat també depèn de l'instrument. No només del piano, en el meu cas. Cada sala és un instrument, una caixa de ressonància i té una acústica diferent. Si hi ha molta reverberació, els sons es poden barrejar, i vas més lent, perquè el so sigui net; i si és una sala amb un so mort, apagat, vas més ràpid, per evitar silencis buits. Hi intervenen James Ross director titular de l'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV); Pau Montané i Dani Guisado percussionistes de l'OSV; Ivana Rossell enginyera acústica, Màster Acústica La Salle, URL; Jordi Jauset, doctor en Comunicació, enginyer i músic; Martí Cuní, tècnic d'exteriors de Catalunya Música, i Carles Lobo, productor musical de Catalunya Música. Assessorament: Javier Garcia (OSV) Director i presentador del programa: Jaume Vilalta Un reportatge de: Pere Renom i Cari Pardo