"Canvi climàtic, nivell crític"

El mar ha pujat 35 mm en 11 anys. Si Groenlàndia es fon, pujarà 7 m. Les plantes ja canvien físicament per suportar més CO2 , el principal gas d'hivernacle. Les orenetes arriben 15 dies abans i ja tenim aquí peixos tropicals. Què podem fer? La situació global és delicada. Les emissions de CO2 continuen creixent i els mecanismes compensatoris del planeta comencen a mostrar signes d'esgotament. L'escalfament del planeta no s'atura d'ençà de la revolució industrial i al Quèquicom en som testimonis. L'any 2006 vam dedicar un reportatge al canvi climàtic. Tretze anys després en fem una actualització. Veurem que la concentració de CO2, el principal gas d'escalfament, a l'atmosfera, ha passat de 370 parts per milió (ppm) a 412 ppm. Constatem que la temperatura del mar a l'Estartit ha pujat un grau, que ja tenim espècies de peixos tropicals a les nostres costes, que les orenetes arriben 15 dies abans i que hi ha menys papallones al Montseny. A més, revelem per primer cop que les plantes actuals tenen menys estomes que abans, per adaptar-se a nivells més alts de més CO2 . Com era de preveure, la situació ha empitjorat. Per fer front al canvi climàtic i evitar-ne els efectes catastròfics, cal reduir les emissions de CO2 en un 45% abans de l'any 2030. I això només s'aconseguirà incrementant l'ús d'energies renovables en el sistema global. Ja és hora d'enterrar definitivament el petroli. Hi intervenen Javier Martín-Vide, catedràtic de Geografia Física, UB; Josep Pascual, observador meteorològic; Antoni Lombarte, Institut de Ciències del Mar, CSIC; Constantí Stefanescu, Museu de Ciències Naturals de Granollers-CREAF, i Josep Peñuelas, Global Ecology Unit, CREAF-CSIC. Evolució del CO2 El catedràtic Javier Martín-Vide és una eminència en climatologia. Ha publicat molts llibres i articles, ha presidit diverses institucions, i ha participat en els dos darrers Informes de l'IPCC, el Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic, de les Nacions Unides. L'any 2006 va explicar al Quèquicom que des dels anys 70 del segle XX la temperatura global ha augmentat de manera clara. L'any 2019, tretze anys després, explica que la concentració de CO2 ha continuat augmentant, si en aquell moment era de 370 parts per milió (ppm) ara és de 412 ppm. Amb una taxa anual d'augment de més d'un 1%. Aquest augment és conseqüència de les emissions per la crema de combustibles fòssils. 107 milions de tones de CO2 al dia L'any 2012 la Humanitat va llençar a l'atmosfera 1.237 tones de CO2 cada segon. Amb aquest flux es podria omplir l'edifici de la Nacions Unides en menys de mig segon. En un dia se n'acumulen 107 milions de tones. Una immensa muntanya que pràcticament enterraria l'illa de Manhattan, a Nova York. I aquestes emissions es mantenen dia rere dia. Amb l'increment de les emissions de CO2, també ha augmentat la preocupació pel canvi climàtic. El tema ja formava part de l'agenda política al Protocol de Kyoto i s'ha prorrogat amb l'Acord de París del 2015, signat per la Unió Europea i 96 països més. Martín-Vide també explica que el missatge més directe de l'Acord de París és que "no apostarem més pels combustibles fòssils". Gasos hivernacle? Els gasos d'efecte hivernacle no són dolents, són imprescindibles per a la vida a la Terra tal com la coneixem. Si no els tinguéssim, a l'atmosfera la temperatura mitjana a la Terra seria d'uns 18 graus... sota zero! I gràcies a aquests gasos, és de 15º positius. El problema és la quantitat de gasos d'efecte hivernacle. El més conegut és el CO2, però no és l'únic. El vapor d'aigua també fa efecte hivernacle, i n'hi ha de molt potents com el metà o els CFC (cloro-fluoro-carbonis) usats per refrigerar, però d'aquests, encara que són molt potents, afortunadament n'hi ha poca quantitat. Però, com actuen aquests gasos? Tot i que parlem d'efecte hivernacle, no són un hivernacle. No fan com els vidres d'un hivernacle, que no deixen escapar la calor, més aviat fan d'escalfador. La llum del Sol travessa l'atmosfera sense pràcticament interacció, toca el terra i aquest reflecteix una part de l'energia convertida en raigs infrarojos. Els gasos d'efecte hivernacle absorbeixen els infrarojos i comencen a vibrar, i aquesta vibració la transmeten a la resta de gasos de l'atmosfera que no són sensibles als infrarojos com per exemple l'oxigen o el nitrogen. Com que la vibració molecular és calor, els gasos atmosfèrics, en conjunt, es comporten com un radiador, no com un vidre. Si augmentem la quantitat de CO2 i altres gasos similars, l'absorció i transmissió d'energia serà més gran i la temperatura de l'atmosfera continuarà pujant. El nivell del mar ja puja La principal conseqüència de l'escalfament global és l'augment del nivell del mar, produït per la fusió de les glaceres, com aquesta d'Alaska. La fusió del casquet de gel a Groenlàndia. La fusió del casquet de gel de l'Antàrtida. I l'expansió tèrmica dels oceans. Amb l'increment de la temperatura, l'aigua augmenta de volum, per això en les fotos de satèl·lit es veu que els oceans apareixen expandits en la zona intertropical. Quan sumem la contribució de l'expansió tèrmica, i la de la fusió del gel continental, veiem que el nivell mitjà del mar ha augmentat 35 mm entre els anys 2003 i 2014. Tot i que regionalment hi ha moltes variacions. Comparem el desglaç de l'Àrtic i de Groenlàndia El pol nord és un mar glaçat, una massa immensa de gel flotant. Què passarà amb el nivell del mar si l'Àrtic es desglaça? Ho comparem amb el que passaria a Groenlàndia, una immensa glacera damunt de terra ferma. Té un gruix de 2 km i fa uns 2.000 km de llarg per gairebé 1.000 km en el punt més ample. El desglaç del pol nord tindria un gran impacte ecològic, però no elevaria el nivell dels oceans perquè, com diu Arquimedes, el gel ja ha desplaçat la quantitat d'aigua equivalent al seu pes. En canvi, el que està passant a Groenlàndia sí que farà pujar els oceans. La NASA ha calculat que el desgel de les glaceres de Groenlàndia -que contenen prop del 10% de l'aigua dolça del planeta- comportaria una pujada de 7 metres de la línia de costa, cosa que al ritme actual podria passar durant aquest segle. Temperatura del mar Per estudiar el canvi climàtic, cal perspectiva. Josep Pascual és observador de la meteorologia a l'Estartit. Un cop a la setmana, surt amb la seva embarcació per mesurar la temperatura del mar a diferents fondàries. L'any 2006 el Quèquicom el va entrevistar. Tretze anys després el tornem a visitar. És la segona sortida del reporter Pere Renom, i la sortida número 3.216 d'en Josep Pascual. S'ha passat gairebé mig segle observant la meteorologia, i ha aplegat una de les sèries temporals més llargues de la Mediterrània. Durant els 45 anys que en Josep ha estat enregistrant la temperatura del mar, ha detectat un augment de més d'un grau tant en fondària, com especialment en superfície. A l'estiu, la temperatura superficial del Mediterrani augmenta molt, pel fet de ser un mar semitancat. Tanmateix, la conca occidental, connectada a l'Atlàntic, s'escalfa menys que la conca oriental; les costes d'Israel, per exemple, tenen temperatures similars al Mar Roig o al Golf Pèrsic. Quan en lloc d'un mar semitancat, tenim un oceà com l'Atlàntic, la temperatura superficial de l'aigua regula el clima a gran escala. El corrent del Golf ascendeix per la costa est dels EUA, i com si fos un riu va formant meandres. La seva influència, arriba fins al nord d'Europa. D'aquesta manera transfereix calor del tròpic al pol i tempera el clima a les Illes Britàniques i a Escandinàvia. CO2 i acidificació marina A banda de la temperatura, Josep Pascual també agafa mostres d'aigua per determinar-ne el pH i la clorofil·la, un indicador de la presència de fitoplàncton. S'estima que al voltant del 25% del CO2 que emetem a l'atmosfera es dissol al mar i és incorporat al fitoplàncton, les algues microscòpiques, a través de la fotosíntesi. El CO2 que queda lliure es transforma en àcid carbònic, i per tant abaixa el pH i acidifica els oceans, amb greus conseqüències ecològiques. Peixos tropicals a la Mediterrània Les barques de pesca també ens porten el testimoni de com afecta l'escalfament al Mediterrani. L'any 2006 la biòloga de l'Institut de Ciències del Mar (ICM) Anna Sabatés va estudiar les poblacions d'alatxa, un peix similar a la sardina. Va explicar que: "l'alatxa és una espècie d'aigües càlides que viu principalment en zones tropicals i subtropicals. El que s'ha detectat en aquests darrers 20 anys és un increment de la seva abundància a la Mediterrània, i un augment de la distribució cap al nord". Des d'aleshores l'arribada de peixos d'aigües més càlides no s'ha aturat, sinó tot el contrari. A l'Institut de Ciències del Mar tenen una important col·lecció amb 36.000 espècimens de peixos, cefalòpodes, crustacis, mol·luscos i altres invertebrats, d'arreu del món. Alguns dels exemplars són holotips, és a dir, han servit per descriure una espècie per primera vegada. Altres són mostres de la diversitat d'una regió. L'any 2019 el biòleg de l'ICM Antoni Lombarte explica que l'alatxa, abans nouvinguda, ja es pot considerar una espècie mediterrània. I dona exemples d'altres peixos arribats tant del nord d'Àfrica com del Mar Roig, a través del canal de Suez. L'escalfament de la Mediterrània afavorirà l'expansió de les espècies tropicals. L'hivern s'escurça L'any 1950 l'historiador i mestre Pere Comas va construir una estació meteorològica a Cardedeu amb la qual va enregistrar dades fins a l'any 2004. A més, sortia periòdicament al camp i anotava al seu quadern un munt d'observacions sobre l'arribada de les estacions. Aquesta recopilació de dades meteorològiques i fenològiques és la més llarga del sud d'Europa, i gràcies a això ara sabem que en 50 anys l'aparició de les fulles s'ha avançat de mitjana 16 dies. La floració es produeix 6 dies abans. La fructificació es completa 9 dies abans, els ocells migradors com les orenetes arriben 15 dies abans i les papallones apareixen 11 dies abans. En definitiva, l'hivern s'escurça i l'estiu s'allarga. Menys papallones Les papallones són molt sensibles als canvis d'humitat o de temperatura d'un indret. Per tant són bons bioindicadors. Constantí Stefanescu fa un seguiment de les papallones del Montseny des de principis dels 90. El 2006 va explicar que s'havia detectat l'arribada cada vegada més freqüent d'espècies migradores africanes que fins aleshores mai no s'havien vist a Catalunya, i que una papallona típica de les parts més altes del massís havia desaparegut. Tretze anys després, el 2019, ha constatat "una davallada que implica tant que algunes espècies s'estan fent molt rares i comencen a desaparèixer a nivell local, com el fet que, en números absoluts, el nombre de papallones, d'insectes, de biomassa, també ha experimentat una caiguda de l'ordre d'un 10% per dècada". Sequera i abandonament de conreus A grans trets podríem classificar les papallones de Catalunya en funció de l'ambient on viuen: l'alta muntanya, la muntanya mitjana i la terra baixa mediterrània. Precisament la terra baixa és l'ambient que ha patit més l'efecte de les sequeres. Algunes espècies com l'escac ferruginós, la saltabardisses de solell, el brocat variable, i la nimfa mediterrània, estan en clara davallada. Mentre que d'altres de més forestals com la papallona del lledoner i la Cleòpatra han augmentant per l'abandonament dels conreus i pastures, i la progressiva reforestació. Segons Stefanescu, els models climàtics preveuen que les sequeres seran cada vegada més freqüents i més intenses i per tant, els insectes tenen un futur poc esperançador. Fotosíntesi Sense insectes no hi ha pol·linització. Amb l'augment de CO2 es podria veure compromesa la capacitat reproductiva de les plantes. Per contra, es veu estimulada l'activitat fotosintètica. L'any 2006 els investigadors del CREAF -el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals- feien un experiment al Garraf per esbrinar la resposta de la vegetació mediterrània a l'increment previst de la temperatura. El botànic i ecòleg del CREAF Josep Peñuelas va explicar que una de les conseqüències era l'aparició d'asincronies entre, per exemple, els cicles vitals de les plantes i els dels seus pol·linitzadors, o els dels ocells insectívors. Aquestes asincronies generen "canvis substancials en la composició de les comunitats, tant vegetals com animals, dels nostres ecosistemes". Canvis físics en les plantes A banda de l'aproximació experimental, el canvi climàtic també es pot estudiar a partir d'una aproximació històrica. A l'Institut Botànic de Barcelona es troba l'herbari més important de Catalunya, especialitzat en la flora de la regió mediterrània. Conté un total d'uns 800.000 exemplars, perfectament conservats en caixes. També inclou col·leccions històriques amb plantes recol·lectades entre els segles XVII i principis del XX. El doctor Peñuelas va tenir la pensada d'estudiar si l'increment de CO2 a l'atmosfera provocava algun canvi morfològic de les plantes. Per això va observar al microscopi les mateixes espècies recol·lectades abans i després de la revolució industrial i va comptar-ne els estomes. Comptant-los va descobrir que en els darrers segles el nombre d'estomes s'ha anat reduint. Què són els estomes Els estomes són estructures formades per dues cèl·lules en forma de ronyó, capaces d'obrir-se o tancar-se en funció del grau d'hidratació de la planta. Es localitzen a totes les parts verdes però especialment al revers de la fulla, per evitar els rajos solars directes. Són imprescindibles per a l'intercanvi de gasos amb l'atmosfera, ja que l'epidermis vegetal està recoberta d'una cutícula impermeable. La causa de la reducció en el nombre d'estomes és que amb més CO2 a l'atmosfera, les plantes no necessiten tants estomes per absorbir-lo, i de passada redueixen la pèrdua d'aigua per transpiració. La fusta, un dipòsit de CO2 a termini La massa vegetal és un gran reservori de CO2. Les plantes absorbeixen CO2 de l'aire per les fulles i, amb aigua, fan glucosa, cadenes de sis carbonis, i a partir d'aquesta glucosa van formant cadenes més i més llargues de sucres fins que arriben a la cel·lulosa. I amb això i petites dosis de minerals i proteïna, fan la fusta. Els boscos són un gran dipòsit que reté un diòxid de carboni que, d'altra manera, seria a l'atmosfera provocant efecte hivernacle. Però la fusta no és cap dipòsit a fons perdut, és a termini. Quan un vegetal mor es podreix, el CO2 que conté retorna a l'atmosfera. Igualment, quan la fusta crema, la cel·lulosa que conté es desmunta en les peces originàries: CO2 i aigua. És el cicle natural de la fusta. El foc accelera el pas a gas del CO2 que teníem retingut en forma de fusta i que, un dia o altre, hauria acabant passant igualment a l'atmosfera. El carbó aporta CO2 que estava enterrat Tal com va l'escalfament global, és millor que el CO2 s'estigui el màxim de temps a dins de la fusta que no pas en l'aire, oi? La realitat és que cada dia ens dediquem a alliberar el CO2 confinat en el que fa milions d'anys van ser boscos immensos: la fusta que sota terra es va transformar en carbó, gas o petroli; residus fòssils que retindrien el CO2 pràcticament in aeternum. Cremant hidrocarburs estem posant en circulació un CO2 que feia milions d'anys que estava segrestat i que desequilibra el balanç actual de gasos d'efecte hivernacle. Ens arrisquem a fer una atmosfera com la de fa milions d'anys, quan l'aire era molt més ric en CO2. Llavors feia molta més calor i també hi havia vida, però no era vida humana. Reverdiment global Al nostre planeta, l'extensió de la vegetació i la intensitat del verd varia al llarg de l'any. Es podria considerar una mena de batec terrestre. Aquesta variació té un efecte directe sobre la concentració atmosfèrica de CO2. A l'estiu, amb l'augment de la vegetació, hi ha més fotosíntesi i per tant, disminueix el CO2, i a l'hivern passa el contrari. En les darreres dècades s'ha produït un augment significatiu de la vegetació. El planeta és cada vegada més verd. Aquest enverdiment és conseqüència de l'augment de la concentració de CO2 produït per les emissions d'origen humà. Tot té un límit En diferents experiments s'ha comparat la velocitat de germinació de dues plantes idèntiques sotmeses a dues concentracions diferents de CO2 en parts per milió o ppm. I s'ha vist que com més CO2 tenen les plantes, més de pressa creixen i més fulles desenvolupen. Per tant, el CO2 es pot considerar un fertilitzant per a les plantes. Els humans hem tingut sort, fins a una quarta part de les nostres emissions de CO2 estan sent absorbides, fixades, per la creixent vegetació. Però estem arribant a un nivell crític. Peñuelas explica que "aquest enverdiment ha de tenir un límit, perquè al final falta l'espai, falten altres recursos, falta aigua [...] Hem vist que els últims quinquennis cada vegada aquest augment té lloc amb una velocitat menor ". En conseqüència hem estat massa optimistes, en els models de predicció climàtic per les properes dècades. Imparable? Martín-Vide acaba advertint que hem de fer el possible per reduir l'escalfament global, però alhora hem de ser conscients que ja és imparable i ens hi haurem d'adaptar. Viurem en unes noves condicions ambientals. Fitxa Primera emissió: dimecres 18 de setembre de 2019 Director i presentador del programa: Jaume Vilalta. Un reportatge de Pere Renom i Cari Pardo. Paraules clau: Canvi climàtic, escalfament, temperatura, CO2, diòxid de carboni, atmosfera, mar, oceans, clima, climatologia, planeta, global, peixos, insectes, papallones, fenologia, fotosíntesi, estomes, fisiologia, plantes, reverdiment, contaminació, hidrocarburs, planetari, pol·lució, gasos, efecte hivernacle, sol, nivell del mar, fusió, casquets polars, energia, petroli, electricitat, consum, ecologia, ecosistema, fum, revolució industrial, indústria, concentració, ppm, herbari, col·lecció, museu, taxonomia, entomologia, lepidòpter, ictiologia, tropical, tropicalització, precipitació, corrent, calor, emissions, sostenibilitat, homeòstasi, combustible, combustibles fòssils.