Quan els innocents es declaren culpables (el Mètode Reid)

Com pot ser que una persona innocent, segura que no ha comès un delicte greu que li pot comportar cadena perpètua, es declari culpable? Prop d'un miler de persones, que se sàpiga, van declarar-se culpables d'assassinats i altres delictes molt greus als EUA, entre els anys 60 i 90, i van ser condemnats amb les seves declaracions com a única prova en contra. I això va ser possible perquè durant tres dècades, a milers de comissaries de policia es va aplicar un tipus d'interrogatori conegut com "La tècnica Ride".

John Ride era un policia que als anys 50 es va replantejar els mètodes d'interrogatori basats a torturar els detinguts per obtenir una confessió de culpabilitat. Aquest policia va entendre que molts dels detinguts s'autoinculpaven, únicament per no seguir sent sotmesos a aquestes tortures, i que les seves declaracions no tenien prou força perquè es mantinguessin durant el judici, perquè la persona inculpada podia desdir-se'n davant del jutge. La tècnica que va començar a aplicar es va fer popular a partir d'una confessió que va aconseguir de Darrel Parker, acusat de l'assassinat de la seva esposa, Nancy, després d'un interrogatori de 12 hores seguides. L'any següent, Parker va ser condemnat a cadena perpètua.

Vint anys després, el 1975, Wesley Peery va ser condemnat a la pena de mort per l'assassinat d'una dona a Nebraska, un cas que aparentment no tenia cap connexió amb el cas Parker. Quan era al corredor de la mort, Peery va dir als seus advocats que havia comès 13 assassinats més, però va demanar que no es donés a conèixer fins que se l'executés. Un dels assassinats que va reconèixer amb pèls i senyals i pel qual havia demanat perdó, va ser el de Nancy Parker. I això es va acabar sabent el 1988, quan va morir. Tres anys després, Parker va ser exculpat del tot i va quedar en llibertat. 

El 2012, després d'una demanda presentada pels seus advocats contra l'estat de Nebraska, va rebre una indemnització de 500.000 dòlars, en compensació pels 35 anys de reclusió. Tot un insult a la intel·ligència.

Després d'aquest cas, n'hi va haver molts més, es calcula que prop d'un miler de persones van declarar-se culpables sense ser-ne. I arran de recents declaracions de culpabilitat dels autors reals o amb els nous mètodes d'investigació, com les proves d'ADN, s'ha acabat demostrant la innocència de moltes persones injustament condemnades. Casos com aquest han posat en qüestió la tècnica Reid, que encara es fa servir en moltes comissaries i que fa anys que es va convertir en un negoci.

En el mètode Reid, l'interrogatori es converteix en un procés d'acusació en què l'investigador fa creure al sospitós que totes les proves indiquen clarament que és el culpable del delicte pel que està essent investigat. L'interrogatori es converteix en un monòleg de l'agent, en comptes del format de pregunta i resposta. El que persegueix aquesta tècnica és que el sospitós es vagi desmuntant, confós per una allau de proves -sovint, inexistents- fins que acabi declarant-se culpable. Per aconseguir-ho, és bàsica la imaginació dels investigadors a l'hora de crear el relat i al mateix temps oferir als detinguts explicacions que justifiquin el seu comportament, a partir de nou passos molt estudiats perquè finalment es confessin culpables.

Els experts crítics amb aquesta tècnica diuen que produeix massa fàcilment confessions falses, especialment en casos on hi ha involucrats nens, parlants d'una llengua diferent de la seva llengua nativa i també amb persones amb habilitats de comunicació. Es considera que fer servir mentides o proves falses és una manipulació psicològica que, amb la finalitat d'obtenir una confessió, és converteix en una mala praxi policial que només pot comportar autoinculpacions sense base.

En el reportatge "L'interrogatori" es dona a conèixer un altre d'aquest miler de casos, el de Lamarr Monson, un petit traficant de drogues de Detroit que el 1996 va ser acusat de la mort de Cristina Brown, una nena de 12 anys, consumidora, i que, com ell, venia drogues. Un cop detingut com a principal sospitós, a Lamarr el van convèncer de declarar-se culpable, després de dir-li que tenien un munt de proves contra ell, però, de fet, com en molts altres interrogatoris fets seguint el mètode Reid, no hi havia res de res. Tot i així, el van jutjar i el van declarar culpable d'assassinat amb una única prova: la seva declaració a comissaria. Lamarr va ser condemnat a 50 anys de presó. Això passava el 1997, però el 2017, l'aparició d'una testimoni que va assegurar saber qui era el veritable assassí de Cristina i una nova investigació, van obligar a revisar aquest cas i va treure a la llum l'abús policial i els artificis que es van fer servir per provar la seva culpabilitat. En la nova vista que es va fer, el jutge va deixar-lo en llibertat, després d'haver hagut d'estar, injustament, 20 anys a la presó. Tots aquests casos, amb noms i cognoms i vides trencades, han deixat un rastre de dolor i d'injustícia que cap indemnització podrà reparar mai més.   

NOTÍCIES RELACIONADES