Les conseqüències de l'èxit a "Quan arribin els marcians"

I si la fama és una merda? Així la sobreviuen Amaia, Flavita Banana i Caitlin Moran

Les tres artistes són un cas d'èxit. L'Amaia Romero canta. La Flavita Banana dibuixa. I la Caitlin Moran escriu. I les tres han hagut de gestionar aquest efecte colateral de triomfar en el seu àmbit: la fama
Cristina Alemany Iglesias
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

El món les mira. I elles, Amaia Romero, Flavita Banana i Caitlin Moran, han hagut d'aprendre a viure sabent-se en el punt de mira de fans, seguidors, detractors, enemics, la indústria... Com viuen la fama? La periodista Júlia Bertran les ha entrevistat a "Quan arribin els marcians" preguntant-se: "L'art és lliure per definició, però la fama pot tallar-li les ales?".

 

"Si estic de bon humor, m'encanta que em parin pel carrer!"

Amaia Romero - cantant

Amb 19 anys, la navarresa Amaia Romero va guanyar "Operación Triunfo". El seu camí estava marcat, però, contra tot pronòstic, es va saltar el guió de la fama prefabricada: ha trigat un any i mig a treure el seu primer disc, "Pero no pasa nada", i en directe l'acompanya una banda formada per músics de l'escena independent catalana, com Núria Graham i Miquel Sospedra.

"Jo pensava que sortiria d'OT i que la meva vida seguiria sent la mateixa d'abans. I de cop, l'endemà ja tenia una roda de premsa. Jo no n'havia fet cap mai i ni tan sols sabia què era una roda de premsa! Va ser bastant boig. Tota la vida somiant amb això i em trobo amb una cosa que no m'agrada, que és una merda. Patint cada dia, perquè al final era promoció cada dia, era una tortura."

"Surts d'OT i tothom espera alguna cosa de tu. Que ni tu ho havies pensat. Jo no sabia ni què volia. I molta gent decidia per mi. Jo ho vaig passar malament. Estava perduda: no sabia què volia fer i necessitava temps per pensar-ho."

 

"L'obra està molt separada dels artistes. Ara el que ven és el 'life stile', no? Però no és de veritat el que hi ha darrere."

Flavita Banana - il·lustradora

Nascuda a Oviedo, Flavita Banana és una de les humoristes gràfiques més reconegudes i seguides del nostre país. És l'artista més jove que ha guanyat el prestigiós premi d'humor Gat Perich. Ha publicat quatre llibres, dos dels quals són antologies i col·labora a "El País", entre altres publicacions. El 2017 va tenir depressió i explica als marcians com la pressió acumulada per la projecció pública va ser-ne un dels detonants.

"Si ets dibuixant, és per alguna cosa. Perquè no t'agrada la gent. Perquè tu vols estar a casa teva. És una feina que fas tu sola, a casa protegidíssima, darrere un paper, no?"

"No és que no vulgui fer més coses en públic per l'ansietat, sinó perquè potser no estic feta per a això."

"Com més seguidors hi ha, menys llibertat tens. Més seguidors, més pell fina."

"Un sol comentari negatiu que se't creui, un dia que no toca, a l'hora que no toca, i que estiguis una mica més fluixa per un altre tema... T'enfonsa. T'enfonsa i obre la caixa de Pandora de totes les altres pors, no? De dir: 'Estic fent el correcte?'"

 

"Amb el llibre 'Cómo ser mujer', volia trobar una nova manera de parlar sobre les dones i les joves"

Caitlin Moran - Escriptora

Júlia Bertran puja a una limusina per parlar amb l'escriptora anglesa supervendes Caitlin Moran sobre la seva última novel·la, "Cómo ser famosa" (Anagrama).

"Un dels motius pels quals m'interessa el tema de la fama és perquè jo em vaig fer famosa amb 17 anys. Em van donar un programa de televisió i presentava un programa de rock sent una adolescent. I ho feia molt malament, era espantós. Era un programa que mirava tothom, i tothom opinava que ho feia fatal, amb raó, i vaig decidir que no volia ser famosa.

I vaig marxar, vaig deixar el programa i vaig dedicar els deu anys següents a fumar marihuana. Després vaig aprendre a anar en bici i després vaig tenir fills. I amb 32 anys vaig saber què fer-ne, de la fama. Perquè m'havia passat un munt de temps aprenent què no s'ha de fer.

Em vaig adonar que hi ha dos tipus de persones famoses. Les primeres són les que només volen que la gent les miri, van amb limusina i saluden la gent per la finestra. Com dient: "Mireu-me, vaig en una limusina! Feu-me cas!"

Però el tipus de fama que em va interessar va ser la d'aquells que obren una escletxa i estableixen un to, una emoció. I diuen: "Hem obert un espai i parlarem d'això!"

"La fama té un procés estrany. Al principi em coneixien a tot arreu, triomfava als Estats Units, viatjava molt. Però no sabia que, quan et fas tan famosa, deixes de ser una persona per convertir-te en una cosa. I hi ha gent que t'odia. I gent que llegeix el que escrius i pensa: 'Això no està bé'. O 'm'emprenya'. O 'no em representa."

 

VÍDEOS RELACIONATS