El cartell del festival D'A
Tria cinematogràfica de "Quan arribin els marcians"

D'A: un festival de cinema independent, a casa

No és un festival de cinema qualsevol. I per a aquesta desena edició, forçosament en línia, el D'A manté les dates previstes, del 30 d'abril al 10 de maig. Aquesta és una selecció de les pel·lícules que recomanen "Quan arribin els marcians"

El D'A és un dels festivals de cinema més sòlids que es fan a Barcelona. Anar-hi sempre ens dona una idea clara del que es mou en el panorama del cinema independent internacional més rellevant i estimulant. La desena edició del D'A, forçosament digital, tindrà lloc del 30 d'abril al 10 de maig, i trasllada una àmplia selecció de la seva programació al portal Filmin. Davant de la incertesa, és una solució d'excepció que, si més no, ens permetrà fer-nos el propi calendari de visionats i evitar les temudes coincidències d'horaris entre dues (o, fins i tot, tres!) de les pel·lícules que no ens volem perdre. Us en proposem unes quantes.

 

Una nit boja

Imagineu que, una nit, planteu la parella després de vint anys. I que us refugieu en una habitació de l'hotel que hi ha davant de casa, on us trobeu cara a cara amb la vostra parella... però tal com era quan tenia vint anys i us va robar el cor. Aquest és el suggerent punt de partida d'"Habitación 212", una encantadora farsa romàntica, en què brillen Chiara Mastroianni i Vincent Lacoste. El director, Christophe Honoré, es diverteix a fer-los ballar el cap a plaer, en una pel·lícula juganera, àgil i desinhibida. Detall extra cinematogràfic: la versió madura del personatge masculí la interpreta el cantant Benjamin Biolay, exmarit a la vida real de Chiara Mastroianni, que, alhora, és la seva dona a la pel·lícula.

 

El bon comissari, el mal comissari

El dia a dia d'una comissaria ha atret un director tan poc donat al gènere policíac com és Arnaud Desplechin. A "Roubaix, une lumière", Desplechin comença mostrant un mosaic de la vida delictiva de la ciutat fronterera de Roubaix. Però, a poc a poc, ens va endinsant en un únic cas d'assassinat, amb les maneres pròpies d'un "procedimental" –les sèries d'investigació criminal, a l'estil "CSI" o "Elementary". La història està basada en un homicidi real, però el que distingeix la pel·lícula d'un "true crime" convencional és la seva honesta mirada compassiva, focalitzada en el comissari carismàtic que interpreta l'excel·lent Roschdy Zem. Per aquest paper, l'actor d'origen marroquí va guanyar el César al millor actor (l'equivalent francès de l'Oscar), però atenció a la sensacional Sara Forestier. Sembla que vagi a remolc de Léa Seydoux durant part de la trama, però s'acaba convertint, per mèrits propis, en la mestressa de la funció.

 

Tot i això, al cinema ser un alt representant de la llei no et converteix, necessàriament, en un bon model de conducta. A la islandesa "Un blanco, blanco día", el comissari d'una petita població ha rebut un fort cop emocional i està apartat del servei. És esquerp i recte, i només li cal la sospita d'una traïció perquè es desfermi la bèstia que porta dins. La pel·lícula de Hlynur Pálmason és d'aquelles que et sorprenen, perquè no van gens per on t'esperes que aniran: té l'embolcall d'un thriller atmosfèric i bromós, però, amb el seu estil d'observació rigorosa, s'acaba mostrant com un estudi brutal sobre la gestió de la pèrdua i sobre un tipus de masculinitat basat en la figura d'autoritat. La culpa va ser de la boira... o de l'home?

 

Jo, jo mateixa i la meva persona

La Ivana és hipocondríaca, una mica paranoica, i no pot evitar barallar-se amb tots els membres de la seva família. La Ivana és la protagonista d'"Ivana the Terrible". I pot ser terrible, sí. Però, també, és irresistible, perquè la seva estratègia de confrontació deixa al descobert un entorn ple d'estereotips i d'expectatives sufocants. La cineasta sèrbia Ivana Mladenović escriu, dirigeix i interpreta una història basada en ella mateixa i en la seva pròpia experiència, i hi demostra que, en el terreny de l'autoficció, encara queden coses per dir. La majoria de personatges estan interpretats per les persones reals que encarnen. I, en aquest sentit, destaca especialment la participació de l'estrella romanesa Anca Pop, en una divertida paròdia d'ella mateixa, rodada poc abans de la seva tràgica mort, el 2018.

 

Tot s'acaba

Els Burnin' Percebes ja intuïen que en venia una de grossa. Tot i que, més que una pandèmia vírica, ells van veure a venir una invasió reptiliana. "La reina de los lagartos" amb prou feines dura una hora, però conté més idees boges –i encerts lúcids- que moltes pel·lícules més llargues. Amb la textura de càmera Súper-8 i un humor una mica poca-solta, sembla una pel·lícula d'una altra època: tàctil, despreocupada, ingènua. Bruna Cusí i Javier Botet hi fan d'una parella tan delirant com entranyable.

 

El laboratori de la Dra. Jessica

Segurament, una de les imatges més hipnòtiques que veurem en aquesta edició del D'A és la del viver de plantes de "Little Joe", una història de manipulació genètica amb la qual Jessica Hausner aborda el gènere del terror. Les pel·lícules de la directora austríaca tenen una força visual tan enigmàtica com magnètica i el D'A les recupera totes en la retrospectiva d'aquest any: des de la iniciàtica "Lovely Rita" (2001) fins a la comèdia romàntica absorta "Amour fou" (2014), passant per l'angoixant "Hotel" (2004) i la miraculosa "Lourdes" (2009).

 

Traient les urpes

El D'A aposta fort pel format curt: fins a dinou pel·lícules formen part de la selecció d'aquest any. Algunes de tan destacades com "Panteres", la vigorosa exploració d'Èrika Sánchez d'uns cossos adolescents en rebel·lia contra el que s'espera que siguin. L'espontaneïtat de les actrius debutants és admirable i s'integra a la perfecció en una posada en escena elaborada de manera exquisida. Una combinació guanyadora.

 

 

ARXIVAT A:
Cinema
Anar al contingut