Tinc un nen petit, en Pau. Té tres anys i sempre diu que se'n va a dormir quan fa fosca. Com tots, ha après que quan arriba la nit, en el seu cas, la "fosca", ens endinsem en un món dels somnis fins a l'endemà, que amb l'arribada del nou dia, s'apaga perquè el nostre dia torni a funcionar.

El que en Pau, ni sap, ni necessita saber encara, és que no tot funciona l'endemà com per art de màgia. Perquè el nou dia torni a ser un dia normal on tot flueixi, un seguit de persones molt, però que molt especial, ha decidit no dormir quan tots ho fem. El tercer episodi de "Pròxima estació" s'endinsa en aquest univers nocturn que mai hem vist i ni tan sols hem arribat a imaginar. No som conscients de la feina que fan un seguit de treballadors al llarg de tota la nit. Feines desconegudes per tots. Màquines que semblen sortides de Mad Max. Feines contrarellotge per complir la norma número 1 sempre: que el primer tren surti a l'hora prevista com si res hagués passat.

He de dir que a més, no he trobat ningú, a cap departament, que faci el torn de nit, i m'hagi confessat que el vol canviar. Sabeu per què? Jo crec que no és perquè treballin de nit i prou. Crec, sincerament, que a FGC, ells SÓN la nit. Sense ells la nit no podria avançar cap al nou dia. Sense el José Miguel, l'Eva, o la María José el dia no arribaria, i la fosca s'eternitzaria.

Un dia, quan el Pau sigui més gran, li explicaré que hi ha un gruix de superherois anònims que no paren de treballar perquè nosaltres, simplement, puguem agafar el tren que ens porta cada dia per la nostra vida.

Bona nit, Pau, que ja fa fosca.