Fa uns anys que em dedico a fotografiar persones fent-se petons. La veritat és que la conclusió que n'he tret, després de tot aquest temps, és, paradoxalment, que ens petonegem massa poc. El que va començar com una col·lecció d'imatges de gent fent-se petons es va convertir ràpidament en un leitmotiv perquè la gent es fes uns petons que, sense la proposta fotogràfica, hauria deixat perdre.

Deixeu-me puntualitzar també que ningú, absolutament ningú des que vaig començar a fer això, ha marxat emprenyat després de fer o rebre un petó; al contrari, tothom marxa i ha marxat amb un somriure. En conclusió, diríem que la proposta de fer una foto que inclogués un petó es va convertir en un petita pedra per ajudar a construir un món una mica millor.

Amb aquesta idea vaig arribar al segon capítol de "Pròxima Estació", dedicat a l'amor al tren. Una estació és un lloc de pas, pressa i petits o grans triomfs, depenent de si arribes a temps a l'andana o no.

Ens vam instal·lar a l'estació de Ferrocarrils de Rubí per intentar trencar aquesta dinàmica i que persones que es dirigien a l'andana amb presses s'aturessin uns pocs minuts per fer-se un retrat amb un petó inclòs. Ens hi vam estar tot el matí i vam aconseguir que unes quantes persones s'aturessin davant de la meva càmera. No sé si alguna d'elles va perdre el tren, però, això segur, se'n va endur uns petons que no tenia previstos aquell matí. Em va saber una mica de greu per tots aquells que no es van aturar perquè sortia el seu tren. De ben segur que alguns no tenien més opció, si volien arribar a l'hora que tocava allà on anaven, però d'altres potser n'haurien pogut esperar un altre. Els petons que no fem no els recuperem; en canvi, els trens, diguin el que diguin les frases fetes, sempre passen més d'una vegada.