• Primera línia - 04/06/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 04/06/2020

    En els dos últims capítols de "Primera Línia" es recuperen alguns dels protagonistes que han explicat les seves històries al llarg del programa, com l'Íngrid, la infermera en aïllament per la malaltia del seu marit ingressat dos mesos a l'UCI; la Cristina, metgessa d'un CAP de Barcelona; la Montse, de Càritas, que ha vist créixer exponencialment l'emergència social a Montblanc; la Sònia, que acabava d'obrir un bar quan es va decretar el confinament; l'Antoni i la Lluïsa, la parella d'avis que van passar junts la malaltia a l'hospital; la Sònia i la Neus, infermeres al límit a Igualada; l'Alícia, directora de la residència geriàtrica d'Esterri; en Josep Coromines, el pagès que ha viscut aquests mesos en total soledat¿Tots ells, i alguns més, reviuen els moments passats i fan balanç del que han viscut i el que han après en aquestes setmanes que ningú podrà oblidar.

    En els dos últims capítols de "Primera Línia" es recuperen alguns dels protagonistes que han explicat les seves històries al llarg del programa, com l'Íngrid, la infermera en aïllament per la malaltia del seu marit ingressat dos mesos a l'UCI; la Cristina, metgessa d'un CAP de Barcelona; la Montse, de Càritas, que ha vist créixer exponencialment l'emergència social a Montblanc; la Sònia, que acabava d'obrir un bar quan es va decretar el confinament; l'Antoni i la Lluïsa, la parella d'avis que van passar junts la malaltia a l'hospital; la Sònia i la Neus, infermeres al límit a Igualada; l'Alícia, directora de la residència geriàtrica d'Esterri; en Josep Coromines, el pagès que ha viscut aquests mesos en total soledat¿Tots ells, i alguns més, reviuen els moments passats i fan balanç del que han viscut i el que han après en aquestes setmanes que ningú podrà oblidar.

  • Primera línia - 02/06/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 02/06/2020

    L'impacte del coronavirus ens ha canviat la vida. Per això volem reviure algunes de les històries que hem explicat. Per saber com estan ara, al cap de tres mesos, aquestes persones.
    Avui, recuperem la història de l'Íngrid i el Xavi, la de la Sònia, la del Lluís, la de l'Alícia, la de la Cristina i la de l'Antoniu i la Lluïsa.

    L'impacte del coronavirus ens ha canviat la vida. Per això volem reviure algunes de les històries que hem explicat. Per saber com estan ara, al cap de tres mesos, aquestes persones. Avui, recuperem la història de l'Íngrid i el Xavi, la de la Sònia, la del Lluís, la de l'Alícia, la de la Cristina i la de l'Antoniu i la Lluïsa.

  • Primera línia - 28/05/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 28/05/2020

    Aquesta setmana, Primera Línia sobre com l'impacte econòmic ha agreujat les dificultats de molta gent per sobreviure però ha impulsat també una gran resposta solidària.
    Ernest Morera, gestor del Gimnàs Sant Pau, al barri del Raval de Barcelona. El gimnàs va tancar arran de la crisi de la Covid-19. Ara ha tornat a obrir, però no com a centre esportiu. Fins ara oferia serveis de dutxes per a sensesostre. Però amb la pandèmia han hagut d'ampliar els serveis. Ara reparteix 175 àpats diaris, sovint a persones que no havien fet servir abans els serveis socials del barri.
    L'Abelhamid té 20 anys. Va sortir fa set mesos del Marroc i, des que va arribar a Barcelona en fa tres, dormia en un parc de la Sagrera. La Mónica i el seu marit viuen en un xalet a Sant Andreu de Llavaneres. Van respondre a la iniciativa de la fundació BarcelonActua per propiciar l'acolliment de persones durant el confinament. Ara tenen en acollida l'Abdelhamid. Per Laia Serrano, de BarceloActua, "com a societat no podem abandonar aquests joves en aquest estadi, amb tota la vida al davant i amb una trajectòria d'integració exemplar."
    Nogay Ndiaye és professora de secundària a Lleida. Forma part de la plataforma Fruita amb Justícia Social que denuncia la vulneració de drets de les persones temporeres. Actualment, calculen que hi ha uns 200 temporers dormint al carrer al centre de Lleida. L'Ajuntament n'ha allotjat alguns, però no hi ha prou places. Aquest any la situació s'ha agreujat, ja que, per la pandèmia, no s'ha obert algun alberg municipal dels pobles del voltant. Les mesures higièniques són molt deficitàries: "En aquesta època de pandèmia en què ens trobem, en què la primera premissa és rentar-se les mans i mantenir una higiene de les mans cuidada per no contagiar-se i per evitar els bacteris, no tenen cap tipus d'accés a l'aigua, ni banys públics, ni banys privats, perquè no poden accedir ni als vàters dels bars ni dels restaurants, no tenen domicili i les fonts tancades."

    Aquesta setmana, Primera Línia sobre com l'impacte econòmic ha agreujat les dificultats de molta gent per sobreviure però ha impulsat també una gran resposta solidària. Ernest Morera, gestor del Gimnàs Sant Pau, al barri del Raval de Barcelona. El gimnàs va tancar arran de la crisi de la Covid-19. Ara ha tornat a obrir, però no com a centre esportiu. Fins ara oferia serveis de dutxes per a sensesostre. Però amb la pandèmia han hagut d'ampliar els serveis. Ara reparteix 175 àpats diaris, sovint a persones que no havien fet servir abans els serveis socials del barri. L'Abelhamid té 20 anys. Va sortir fa set mesos del Marroc i, des que va arribar a Barcelona en fa tres, dormia en un parc de la Sagrera. La Mónica i el seu marit viuen en un xalet a Sant Andreu de Llavaneres. Van respondre a la iniciativa de la fundació BarcelonActua per propiciar l'acolliment de persones durant el confinament. Ara tenen en acollida l'Abdelhamid. Per Laia Serrano, de BarceloActua, "com a societat no podem abandonar aquests joves en aquest estadi, amb tota la vida al davant i amb una trajectòria d'integració exemplar." Nogay Ndiaye és professora de secundària a Lleida. Forma part de la plataforma Fruita amb Justícia Social que denuncia la vulneració de drets de les persones temporeres. Actualment, calculen que hi ha uns 200 temporers dormint al carrer al centre de Lleida. L'Ajuntament n'ha allotjat alguns, però no hi ha prou places. Aquest any la situació s'ha agreujat, ja que, per la pandèmia, no s'ha obert algun alberg municipal dels pobles del voltant. Les mesures higièniques són molt deficitàries: "En aquesta època de pandèmia en què ens trobem, en què la primera premissa és rentar-se les mans i mantenir una higiene de les mans cuidada per no contagiar-se i per evitar els bacteris, no tenen cap tipus d'accés a l'aigua, ni banys públics, ni banys privats, perquè no poden accedir ni als vàters dels bars ni dels restaurants, no tenen domicili i les fonts tancades."

  • Primera línia - 26/05/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 26/05/2020

    Nou capítol de "Primera línia". Aquesta setmana, el programa se centrarà en com l'impacte econòmic del coronavirus ha agreujat les dificultats de molta gent per sobreviure, però ha impulsat, també, una gran resposta solidària.
    Hajar Hoummi és una de les persones del barri del Raval que atén la Fundació Joan Salvador Gavina, una entitat que fa 40 anys que treballa al Raval atenent necessitats d'infants i joves de 4 a 22 anys. La Hajar treballava d'administrativa i va perdre la feina al començament de la crisi sanitària. Ara rep ajuda de la Fundació i participa de les xarxes solidàries del barri. "Del Raval vaig marxar quan anava a la uni i anava amb la idea d'"al barri no tornaré mai". De fet, em feia vergonya i tot. Hi ha vegades que m'avergonyia dir que era del Raval. De fet, quan vaig tenir la meva petita i vaig haver de tornar, vaig tenir com un sentiment de derrota..."
    Rafael Vilalta és voluntari del Banc d'Aliments de Nou Barris. Atenen unes 150 famílies cada dia. En Rafa va viure 13 anys al carrer i va tocar fons. Va anar al Banc dels Aliments i va aconseguir sortir del carrer. "Jo, quan estava malament, sempre deia que, si algun dia en surto d'aquesta, faré per la gent el que altres ja han fet per mi.
    Ara veig molta gent que no havia demanat mai ajuda que ho ha de fer."
    L'Alba Martínez fa un any que rep el suport de la Fundació El Xiprer de Granollers. Feia feines de neteja, però fa dos mesos que no pot anar a netejar cases i no té ingressos. Al Xiprer, recull lots de menjar, que es reparteixen entre 200 famílies. L'Associació té un menjador social, pisos d'acollida i el banc d'aliments. Pels seus responsables, "si aquesta situació s'allargués molt en el temps, no sabem si la podríem sostenir quant a aliments i quant a recursos humans dels quals disposem. És veritat que ha incrementat un 20% el nombre de famílies que estem atenent, però els que ens temem nosaltres és que pot anar a pitjor."

    Nou capítol de "Primera línia". Aquesta setmana, el programa se centrarà en com l'impacte econòmic del coronavirus ha agreujat les dificultats de molta gent per sobreviure, però ha impulsat, també, una gran resposta solidària. Hajar Hoummi és una de les persones del barri del Raval que atén la Fundació Joan Salvador Gavina, una entitat que fa 40 anys que treballa al Raval atenent necessitats d'infants i joves de 4 a 22 anys. La Hajar treballava d'administrativa i va perdre la feina al començament de la crisi sanitària. Ara rep ajuda de la Fundació i participa de les xarxes solidàries del barri. "Del Raval vaig marxar quan anava a la uni i anava amb la idea d'"al barri no tornaré mai". De fet, em feia vergonya i tot. Hi ha vegades que m'avergonyia dir que era del Raval. De fet, quan vaig tenir la meva petita i vaig haver de tornar, vaig tenir com un sentiment de derrota..." Rafael Vilalta és voluntari del Banc d'Aliments de Nou Barris. Atenen unes 150 famílies cada dia. En Rafa va viure 13 anys al carrer i va tocar fons. Va anar al Banc dels Aliments i va aconseguir sortir del carrer. "Jo, quan estava malament, sempre deia que, si algun dia en surto d'aquesta, faré per la gent el que altres ja han fet per mi. Ara veig molta gent que no havia demanat mai ajuda que ho ha de fer." L'Alba Martínez fa un any que rep el suport de la Fundació El Xiprer de Granollers. Feia feines de neteja, però fa dos mesos que no pot anar a netejar cases i no té ingressos. Al Xiprer, recull lots de menjar, que es reparteixen entre 200 famílies. L'Associació té un menjador social, pisos d'acollida i el banc d'aliments. Pels seus responsables, "si aquesta situació s'allargués molt en el temps, no sabem si la podríem sostenir quant a aliments i quant a recursos humans dels quals disposem. És veritat que ha incrementat un 20% el nombre de famílies que estem atenent, però els que ens temem nosaltres és que pot anar a pitjor."

  • Primera línia - 21/05/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 21/05/2020

    Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat al món educatiu, que viu un moment d'incertesa, amb nens i nenes que no van a l'escola, i mestres i famílies que s'adapten a la situació de la millor manera que poden.
    Alguns dels protagonistes:
    Àngels Cadena és directora de l'Escola Mercè Rodoreda del barri de la Prosperitat de Nou Barris, a Barcelona. La Covid-19 i la crisi social han fet estralls al barri, on els veïns s'han organitzat en xarxes d'ajuda mútua. L'Àngels no creu que el confinament hagi significat necessàriament una falta d'aprenentatge per als alumnes: "Aprenentatge és la vida diària, això ho han après tristament en un cop, de vegades com estem aprenent tots."
    Maria Bouabdellah Shaimi viu a Banyoles amb la seva germana i la seva mare, que és auxiliar d'infermeria a l'Hospital d'Olot. La Maria està fent el batxillerat humanístic i ara es prepara per a la selectivitat, vol estudiar Periodisme a Barcelona: "A l'institut hem passat moltíssimes hores, portem sis anys estudiant allà, és un lloc on hem fet molts amics, on hem viscut moltes experiències, on hem après molt més enllà de les coses més acadèmiques i sap greu acomiadar-se'n d'aquesta manera. Jo formo part de la Generació Z, els que quan començàvem a tenir ús de la raó va esclatar la crisi immobiliària i ara que comencem a fer els primers passos com a joves ens trobem amb aquesta crisi sanitària i econòmica."
    Carme López i Pere de Paco són pares de dues nenes bessones, la Martina i la Mariona. La Mariona té una discapacitat a causa de la malaltia de Prader Willi i la Martina té TDA. Totes dues van a l'escola pública L'Anxaneta de Mataró. Tenir les nenes a casa, només amb ajudes telemàtiques dels especialistes, els ha estat complicat. Els horaris i les rutines són vitals per a l'equilibri emocional de la Mariona, que està pendent d'una intervenció quirúrgica. "Nosaltres no som professors, no ens han educat per a això i no tenim el sistema ni les eines per poder treballar amb elles."

    Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat al món educatiu, que viu un moment d'incertesa, amb nens i nenes que no van a l'escola, i mestres i famílies que s'adapten a la situació de la millor manera que poden. Alguns dels protagonistes: Àngels Cadena és directora de l'Escola Mercè Rodoreda del barri de la Prosperitat de Nou Barris, a Barcelona. La Covid-19 i la crisi social han fet estralls al barri, on els veïns s'han organitzat en xarxes d'ajuda mútua. L'Àngels no creu que el confinament hagi significat necessàriament una falta d'aprenentatge per als alumnes: "Aprenentatge és la vida diària, això ho han après tristament en un cop, de vegades com estem aprenent tots." Maria Bouabdellah Shaimi viu a Banyoles amb la seva germana i la seva mare, que és auxiliar d'infermeria a l'Hospital d'Olot. La Maria està fent el batxillerat humanístic i ara es prepara per a la selectivitat, vol estudiar Periodisme a Barcelona: "A l'institut hem passat moltíssimes hores, portem sis anys estudiant allà, és un lloc on hem fet molts amics, on hem viscut moltes experiències, on hem après molt més enllà de les coses més acadèmiques i sap greu acomiadar-se'n d'aquesta manera. Jo formo part de la Generació Z, els que quan començàvem a tenir ús de la raó va esclatar la crisi immobiliària i ara que comencem a fer els primers passos com a joves ens trobem amb aquesta crisi sanitària i econòmica." Carme López i Pere de Paco són pares de dues nenes bessones, la Martina i la Mariona. La Mariona té una discapacitat a causa de la malaltia de Prader Willi i la Martina té TDA. Totes dues van a l'escola pública L'Anxaneta de Mataró. Tenir les nenes a casa, només amb ajudes telemàtiques dels especialistes, els ha estat complicat. Els horaris i les rutines són vitals per a l'equilibri emocional de la Mariona, que està pendent d'una intervenció quirúrgica. "Nosaltres no som professors, no ens han educat per a això i no tenim el sistema ni les eines per poder treballar amb elles."

  • Primera línia - 19/05/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 19/05/2020

    Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat al món educatiu, que viu un moment d'incertesa, amb nens i nenes que no van a l'escola, i mestres i famílies que s'adapten a la situació de la millor manera que poden.
    Alguns dels protagonistes:
    Carmen Magallanes és mestra de 2n de primària a l'Institut Escola Arts del barri d'Hostafrancs a Barcelona. La Carme s'ha mantingut en contacte permanent amb els seus alumnes des dels inicis del confinament. A través de trucades i missatges de mòbil, ha acompanyat nens i famílies, un acompanyament que considera prioritari, i que inclou tant les necessitats educatives i emocionals de nens i nenes com l'atenció a les seves famílies, moltes de les quals s'estan veient molt afectades per la crisi econòmica i social. Per a ella, els aprenentatges dels infants durant aquests dies són tan importants o més que el currículum acadèmic convencional.
    Míriam Farelo és professora de l'Institut Domènec Perramon d'Arenys de Munt. Cada setmana fa una videoconferència individual amb cadascun dels seus 12 alumnes tutoritzats. Cada dia treballa una mitjana de 10 hores, a casa, com a professora de secundària, mentre té cura de les seves tres filles. La conciliació familiar amb la feina és complicada.
    Adrià Pons estudia 6è de primària a l'escola rural de Prat de Comte, a la Terra Alta. En una població de 180 habitants, l'Adrià ha estudiat a l'escola rural que hi ha, amb només 8 alumnes. El curs que ve començarà l'ESO a l'Institut de Gandesa: "Serà un canvi prou gran, perquè passaré d'estar en una escola on he estat sempre, de 8 alumnes, a un institut de 420 persones. És lo meu últim any i me sap greu no poder-me despedir de companys i mestres amb los que he estat bastants anys."

    Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat al món educatiu, que viu un moment d'incertesa, amb nens i nenes que no van a l'escola, i mestres i famílies que s'adapten a la situació de la millor manera que poden. Alguns dels protagonistes: Carmen Magallanes és mestra de 2n de primària a l'Institut Escola Arts del barri d'Hostafrancs a Barcelona. La Carme s'ha mantingut en contacte permanent amb els seus alumnes des dels inicis del confinament. A través de trucades i missatges de mòbil, ha acompanyat nens i famílies, un acompanyament que considera prioritari, i que inclou tant les necessitats educatives i emocionals de nens i nenes com l'atenció a les seves famílies, moltes de les quals s'estan veient molt afectades per la crisi econòmica i social. Per a ella, els aprenentatges dels infants durant aquests dies són tan importants o més que el currículum acadèmic convencional. Míriam Farelo és professora de l'Institut Domènec Perramon d'Arenys de Munt. Cada setmana fa una videoconferència individual amb cadascun dels seus 12 alumnes tutoritzats. Cada dia treballa una mitjana de 10 hores, a casa, com a professora de secundària, mentre té cura de les seves tres filles. La conciliació familiar amb la feina és complicada. Adrià Pons estudia 6è de primària a l'escola rural de Prat de Comte, a la Terra Alta. En una població de 180 habitants, l'Adrià ha estudiat a l'escola rural que hi ha, amb només 8 alumnes. El curs que ve començarà l'ESO a l'Institut de Gandesa: "Serà un canvi prou gran, perquè passaré d'estar en una escola on he estat sempre, de 8 alumnes, a un institut de 420 persones. És lo meu últim any i me sap greu no poder-me despedir de companys i mestres amb los que he estat bastants anys."

  • Primera línia - 14/05/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 14/05/2020

    Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat a les persones que han patit el coronavirus i l'han superat.
    Alguns dels protagonistes:
    Miquel Alemany ha estat ingressat més de 50 dies a la Clínica Nostra Senyora del Remei de Barcelona amb coronavirus. Té 79 anys i el seu pronòstic era molt greu. Ara fa 10 dies que és a casa després de superar la malaltia. El 25 de juny és el seu aniversari, fa 80 anys. La seva màxima il·lusió és poder-ho celebrar amb la família. Durant l'estada a la clínica mantenia contacte amb ells per videotrucades. En una d'elles, l'Eva, la seva filla, va pensar que no se'n sortiria.

    Rosa Maria Om és infermera de l'UCI de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Ha estat en primera línia des que va començar la pandèmia. A finals de març va començar a tenir símptomes. Va perdre l'olfacte i tenia tos. El test PCR va sortir negatiu, però una analítica de sang posterior va determinar que havia passat la malaltia. Per ella, el més gratificant és quan un pacient abandona l'UCI: "Recordo especialment l'alta del Pedro, un dels primers ingressos amb Covid. Va estar a l'UCI 30 dies."

    Albert Fortuny és metge resident a l'Hospital Trias i Pujol de Badalona. Es va encomanar intubant pacients a l'UCI. Quan els van donar l'alta, ell i la seva parella, que és infermera, van treballar durant les pitjors setmanes de la pandèmia. L'Albert ha decidit fer-se donant de plasma al Banc de Sang per si els seus anticossos serveixen per a altres persones: "Aquesta és la segona vegada que dono plasma, no sabem encara si serà efectiu o no, però val la pena provar-ho."

    Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat a les persones que han patit el coronavirus i l'han superat. Alguns dels protagonistes: Miquel Alemany ha estat ingressat més de 50 dies a la Clínica Nostra Senyora del Remei de Barcelona amb coronavirus. Té 79 anys i el seu pronòstic era molt greu. Ara fa 10 dies que és a casa després de superar la malaltia. El 25 de juny és el seu aniversari, fa 80 anys. La seva màxima il·lusió és poder-ho celebrar amb la família. Durant l'estada a la clínica mantenia contacte amb ells per videotrucades. En una d'elles, l'Eva, la seva filla, va pensar que no se'n sortiria. Rosa Maria Om és infermera de l'UCI de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Ha estat en primera línia des que va començar la pandèmia. A finals de març va començar a tenir símptomes. Va perdre l'olfacte i tenia tos. El test PCR va sortir negatiu, però una analítica de sang posterior va determinar que havia passat la malaltia. Per ella, el més gratificant és quan un pacient abandona l'UCI: "Recordo especialment l'alta del Pedro, un dels primers ingressos amb Covid. Va estar a l'UCI 30 dies." Albert Fortuny és metge resident a l'Hospital Trias i Pujol de Badalona. Es va encomanar intubant pacients a l'UCI. Quan els van donar l'alta, ell i la seva parella, que és infermera, van treballar durant les pitjors setmanes de la pandèmia. L'Albert ha decidit fer-se donant de plasma al Banc de Sang per si els seus anticossos serveixen per a altres persones: "Aquesta és la segona vegada que dono plasma, no sabem encara si serà efectiu o no, però val la pena provar-ho."

  • Primera línia - 12/05/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 12/05/2020

    Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat a les persones que han patit el coronavirus i l'han superat. Entre ells, Maria Branyas, d'Olot, que, amb 113 anys, és la persona més gran que ha estat donada d'alta de la Covid-19.
    Alguns dels protagonistes:
    Maria Branyas té 113 anys i en fa 18 que està ingressada a la residència Santa Maria del Tura, a Olot. La Maria és la persona més vella d'Espanya i una de les més velles d'Europa. A més, ara és considerada la persona més gran del món que ha superat la Covid. Ella no ha tingut mai cap malaltia important, només pateix una certa pèrdua d'audició, però té el cap despert.
    Gemma Barrera viu a Cerdanyola del Vallès i es va encomanar de la Covid quan estava embarassada de 38 setmanes. Quan es va posar de part es va activar el protocol de "gestants Covid" a l'hospital Parc Taulí de Sabadell, on va parir, sense que el seu marit la pogués acompanyar. A més, no va poder tenir contacte amb la seva filla, la Maria, fins 15 dies després de superada la malaltia. Se n'havia de mantenir a 3 o 4 metres de distància. "Van ser els pitjors moments de la meva vida. No podia fer-li petons, no podia tocar-la, no podia olorar-la. El 13 d'abril va passar finalment la quarantena i és quan vaig poder fer petons a la nena."
    Els quatre membres de la família Castellví-Canet han estat ingressats per coronavirus. Primer va ser el fill, Pau, de 27 anys. Després la mare, Rosa Maria, de 68. A continuació el pare, de 70. L'àvia, Dolors, de 96 anys, es va quedar sola a casa, preocupada per l'estat de la família, fins que va començar també a trobar-se malament i va ser ingressada a l'hospital Parc Taulí de Sabadell. Els metges van comunicar a la família que no se'n sortiria i, de cop, l'endemà va fer un canvi extraordinari.

    Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat a les persones que han patit el coronavirus i l'han superat. Entre ells, Maria Branyas, d'Olot, que, amb 113 anys, és la persona més gran que ha estat donada d'alta de la Covid-19. Alguns dels protagonistes: Maria Branyas té 113 anys i en fa 18 que està ingressada a la residència Santa Maria del Tura, a Olot. La Maria és la persona més vella d'Espanya i una de les més velles d'Europa. A més, ara és considerada la persona més gran del món que ha superat la Covid. Ella no ha tingut mai cap malaltia important, només pateix una certa pèrdua d'audició, però té el cap despert. Gemma Barrera viu a Cerdanyola del Vallès i es va encomanar de la Covid quan estava embarassada de 38 setmanes. Quan es va posar de part es va activar el protocol de "gestants Covid" a l'hospital Parc Taulí de Sabadell, on va parir, sense que el seu marit la pogués acompanyar. A més, no va poder tenir contacte amb la seva filla, la Maria, fins 15 dies després de superada la malaltia. Se n'havia de mantenir a 3 o 4 metres de distància. "Van ser els pitjors moments de la meva vida. No podia fer-li petons, no podia tocar-la, no podia olorar-la. El 13 d'abril va passar finalment la quarantena i és quan vaig poder fer petons a la nena." Els quatre membres de la família Castellví-Canet han estat ingressats per coronavirus. Primer va ser el fill, Pau, de 27 anys. Després la mare, Rosa Maria, de 68. A continuació el pare, de 70. L'àvia, Dolors, de 96 anys, es va quedar sola a casa, preocupada per l'estat de la família, fins que va començar també a trobar-se malament i va ser ingressada a l'hospital Parc Taulí de Sabadell. Els metges van comunicar a la família que no se'n sortiria i, de cop, l'endemà va fer un canvi extraordinari.

  • Primera línia - 07/05/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 07/05/2020

    "Primera línia" dedicat a persones a qui el coronavirus ha provocat conseqüències psicològiques, sigui per la pèrdua d'algun familiar, per l'estrès de la feina dels sanitaris, per la por del contagi, l'angoixa pel confinament o per un futur incert. També tindrem testimonis de professionals que treballen per minimitzar aquest estrès emocional i psicològic.

    Alguns dels protagonistes:

    Francesc Collado-Roura és metge cirurgià, fill del doctor Francesc Collado Roura, el primer metge difunt a Catalunya degut al coronavirus, el 18 de març. Tenia 63 anys i era metge de família en actiu al seu consultori del barri de Sants de Barcelona. La setmana següent també va morir la seva àvia. "La mort del meu pare va ser un cop molt dur, com és perdre un pare, però encara més en aquest context del coronavirus. A l'enterrament només hi van poder assistir deu persones, sense possibilitat de sala de vetlla ni de cerimònia."

    Maria Fontanals, de 22 anys, és infermera de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Va començar a treballar com a infermera fa cinc mesos. Arran del coronavirus, va decidir viure sola, aïllada de la seva família. Va demanar ajuda psicològica al servei de l'hospital: "Fa molt poc que m'hi dedico i no havia vist mai morir ningú. Al llarg de la Covid he vist morir moltes persones i morir soles, i jo no sabia què fer".

    Xavier Gómez-Batiste, metge especialista en cures pal·liatives de Tavèrnoles, va ser l'introductor dels equips de cures pal·liatives a Catalunya i és el màxim responsable de l'àrea de Pal·liatius de l'OMS. Considera que els metges i infermeres en primera línia tenen un alt risc d'estrès emocional, i també els professionals i responsables d'UCIs.

    "Primera línia" dedicat a persones a qui el coronavirus ha provocat conseqüències psicològiques, sigui per la pèrdua d'algun familiar, per l'estrès de la feina dels sanitaris, per la por del contagi, l'angoixa pel confinament o per un futur incert. També tindrem testimonis de professionals que treballen per minimitzar aquest estrès emocional i psicològic. Alguns dels protagonistes: Francesc Collado-Roura és metge cirurgià, fill del doctor Francesc Collado Roura, el primer metge difunt a Catalunya degut al coronavirus, el 18 de març. Tenia 63 anys i era metge de família en actiu al seu consultori del barri de Sants de Barcelona. La setmana següent també va morir la seva àvia. "La mort del meu pare va ser un cop molt dur, com és perdre un pare, però encara més en aquest context del coronavirus. A l'enterrament només hi van poder assistir deu persones, sense possibilitat de sala de vetlla ni de cerimònia." Maria Fontanals, de 22 anys, és infermera de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Va començar a treballar com a infermera fa cinc mesos. Arran del coronavirus, va decidir viure sola, aïllada de la seva família. Va demanar ajuda psicològica al servei de l'hospital: "Fa molt poc que m'hi dedico i no havia vist mai morir ningú. Al llarg de la Covid he vist morir moltes persones i morir soles, i jo no sabia què fer". Xavier Gómez-Batiste, metge especialista en cures pal·liatives de Tavèrnoles, va ser l'introductor dels equips de cures pal·liatives a Catalunya i és el màxim responsable de l'àrea de Pal·liatius de l'OMS. Considera que els metges i infermeres en primera línia tenen un alt risc d'estrès emocional, i també els professionals i responsables d'UCIs.

  • Primera línia - 05/05/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 05/05/2020

    "Primera línia", avui, dedicat a persones a qui el coronavirus ha provocat efectes psicològics, sigui per la pèrdua d'algun familiar, per l'estrès de la feina dels sanitaris, per la por del contagi, l'angoixa pel confinament o per un futur incert.

    Alguns dels protagonistes:

    Maria Teresa Navarro, de 90 anys, viu a la residència de gent gran Mutuam de Collserola. El seu marit va agafar la Covid, el van aïllar en una altra habitació de la residència i va morir a finals de març. La Teresa va poder acomiadar-se'n un cop mort: "Ben enfundada, ben equipada i protegida, li dic a l'assistent, deixa'm agafar el bastó. I em diu, no, agafa't al meu braç. Em van portar a veure'l, em van dir si el volia tocar i se me'n va anar la mà al seu front: `Ramon, descansa, Ramon, has començat a passar, al cel ens trobarem tots'. Li vaig posar la mà al pit: 'Ramon, t'estimo'."

    Dr. Jordi Mancebo, cap de l'UCI de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. El 13 de març, a les UCIs de l'hospital, hi havien ingressats dos pacients amb coronavirus i en molts pocs dies van arribar a haver-n'hi un centenar. Cada dia la situació era pitjor. Ara el preocupen les conseqüències de tots aquests dies entre el personal sanitari: "El pitjor de tot és anar-te'n a dormir i saber de ben segur que l'endemà no serà igual que el dia abans. Hem estat a punt de caure pel precipici i quedar-nos sense respiradors, sense medicació, van ser dies extremadament durs".

    Patrícia Díaz, administrativa de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Abans de la pandèmia, programava visites i proves mèdiques a consultes externes. Al març, la van traslladar a una planta Covid: s'encarregava de tenir a punt tots els tràmits, com demanar ambulàncies o gestionar l'adjudicació de llits lliures. Va començar a no dormir i tenir malsons, i finalment va tocar fons i va haver de demanar ajuda psicològica.

    "Primera línia", avui, dedicat a persones a qui el coronavirus ha provocat efectes psicològics, sigui per la pèrdua d'algun familiar, per l'estrès de la feina dels sanitaris, per la por del contagi, l'angoixa pel confinament o per un futur incert. Alguns dels protagonistes: Maria Teresa Navarro, de 90 anys, viu a la residència de gent gran Mutuam de Collserola. El seu marit va agafar la Covid, el van aïllar en una altra habitació de la residència i va morir a finals de març. La Teresa va poder acomiadar-se'n un cop mort: "Ben enfundada, ben equipada i protegida, li dic a l'assistent, deixa'm agafar el bastó. I em diu, no, agafa't al meu braç. Em van portar a veure'l, em van dir si el volia tocar i se me'n va anar la mà al seu front: `Ramon, descansa, Ramon, has començat a passar, al cel ens trobarem tots'. Li vaig posar la mà al pit: 'Ramon, t'estimo'." Dr. Jordi Mancebo, cap de l'UCI de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. El 13 de març, a les UCIs de l'hospital, hi havien ingressats dos pacients amb coronavirus i en molts pocs dies van arribar a haver-n'hi un centenar. Cada dia la situació era pitjor. Ara el preocupen les conseqüències de tots aquests dies entre el personal sanitari: "El pitjor de tot és anar-te'n a dormir i saber de ben segur que l'endemà no serà igual que el dia abans. Hem estat a punt de caure pel precipici i quedar-nos sense respiradors, sense medicació, van ser dies extremadament durs". Patrícia Díaz, administrativa de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Abans de la pandèmia, programava visites i proves mèdiques a consultes externes. Al març, la van traslladar a una planta Covid: s'encarregava de tenir a punt tots els tràmits, com demanar ambulàncies o gestionar l'adjudicació de llits lliures. Va començar a no dormir i tenir malsons, i finalment va tocar fons i va haver de demanar ajuda psicològica.

  • Primera línia - 30/04/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 30/04/2020

    Sonia Vargas i el seu marit viuen a Pineda de Mar i han fet sempre de cambrers. Fa tres mesos van decidir capitalitzar l'atur i muntar un bar. Van tancar per l'alerta sanitària i ara han de fer front a unes despeses mensuals de 2.300 euros pel bar i l'habitatge. Tenen tres fills i viuen la situació amb desesperança. "El meu dia a dia és aixecar-me i intentar ser forta. Perquè no em puc permetre caure, perquè tinc tres fills que em necessiten. Però les nits són dures, et surten tots els sentiments retrobats, la culpabilitat per haver-me embarcat en aquest projecte, la ràbia, la impotència"

    L'Eulalia Corralero, de Lloret de Mar, va ser fundadora de les Kellys, l'organització de netejadores d'hotels on totes les treballadores són fixes discontínues i només cobren els mesos que treballen. La majoria d'hotels de costa només obren sis mesos a l'any i moltes treballadores passen l'hivern amb els estalvis de l'estiu. La Eulalia va perdre la feina quan va tancar l'hotel on treballava. Ara cobra 430 euros al mes d'ajut. Des del confinament no pot fer neteja de domicilis. Gairebé totes les netejadores d'hotel són dones. Les entitats solidàries preveuen que augmentarà la pobresa en zones turístiques.

    La Carla Rovira viu a Barcelona i és dramaturga, directora teatral i actriu. Està embarassada i el confinament li ha trasbalsat tots els projectes professionals. Fa dos mesos que no té feina ni ingressos i la seva parella, també free-lance, s'ha quedat també sense projectes ni sou. Ara hauran de viure amb la baixa maternal, que cobreix 4 mesos. Veu el futur del sector de les arts escèniques de forma incerta. "Una de les altres coses més encoratjadores d'aquests dies ha estat veure la quantitat de moviments que estan sorgint, malgrat l'àmbit virtual, poc presencial, l'organització que s'està generant. I és de les coses que a mi em fa pensar que el futur pugui ser nou i transformador, perquè d'on veníem no estava bé. I això es pot aplicar a moltes persones i molts sectors"

    Sonia Vargas i el seu marit viuen a Pineda de Mar i han fet sempre de cambrers. Fa tres mesos van decidir capitalitzar l'atur i muntar un bar. Van tancar per l'alerta sanitària i ara han de fer front a unes despeses mensuals de 2.300 euros pel bar i l'habitatge. Tenen tres fills i viuen la situació amb desesperança. "El meu dia a dia és aixecar-me i intentar ser forta. Perquè no em puc permetre caure, perquè tinc tres fills que em necessiten. Però les nits són dures, et surten tots els sentiments retrobats, la culpabilitat per haver-me embarcat en aquest projecte, la ràbia, la impotència" L'Eulalia Corralero, de Lloret de Mar, va ser fundadora de les Kellys, l'organització de netejadores d'hotels on totes les treballadores són fixes discontínues i només cobren els mesos que treballen. La majoria d'hotels de costa només obren sis mesos a l'any i moltes treballadores passen l'hivern amb els estalvis de l'estiu. La Eulalia va perdre la feina quan va tancar l'hotel on treballava. Ara cobra 430 euros al mes d'ajut. Des del confinament no pot fer neteja de domicilis. Gairebé totes les netejadores d'hotel són dones. Les entitats solidàries preveuen que augmentarà la pobresa en zones turístiques. La Carla Rovira viu a Barcelona i és dramaturga, directora teatral i actriu. Està embarassada i el confinament li ha trasbalsat tots els projectes professionals. Fa dos mesos que no té feina ni ingressos i la seva parella, també free-lance, s'ha quedat també sense projectes ni sou. Ara hauran de viure amb la baixa maternal, que cobreix 4 mesos. Veu el futur del sector de les arts escèniques de forma incerta. "Una de les altres coses més encoratjadores d'aquests dies ha estat veure la quantitat de moviments que estan sorgint, malgrat l'àmbit virtual, poc presencial, l'organització que s'està generant. I és de les coses que a mi em fa pensar que el futur pugui ser nou i transformador, perquè d'on veníem no estava bé. I això es pot aplicar a moltes persones i molts sectors"

  • Primera línia - 28/04/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 28/04/2020

    Montserrat Fernández, vídua, amb dos fills i sense feina. La seva vida ha estat un seguit de problemes: la mort del marit, una depressió, quedar-se sense feina, haver de dependre dels serveis socials... Ara, viu ofegada per la burocràcia que hi ha darrere de les ajudes socials. "He trucat a l'assistenta social per demanar una tarja d'aliments i m'ha dit que m'enviarà un formulari. Aquí tot són formularis, papers i papers per omplir. I m'ha dit que a finals de maig no sortiran les targes. Jo, com tothom, estic engreixant-me amb el confinament, i no ho entens. En la meva situació hauria d'estar aprimant-me i aprimant-me."

    Fanny Fuertes, voluntària de Càritas Palamós-Sant Joan. Un cop per setmana reparteixen lots de menjar a les famílies derivades pels Serveis Socials de l'Ajuntament. Des de l'inici del confinament, les peticions d'ajuda per menjar han augmentat un 30% i preveuen que pugin més en les pròximes setmanes. "Hi ha molta gent que fins ara no venia. La immensa majoria fa un mes i mig o fa dos mesos portaven una vida que es podria dir `normal' i no es pensaven mai haver-se de trobar en aquesta situació."

    Michelangelo Pala. Tot i treballar de lampista, el Michelangelo no ingressava prou diners per pagar-se l'habitatge. Després d'un temps vivint al carrer, va entrar al Centre Residencial d'Inclusió Creu dels Molers, un centre de Sant Joan de Déu Serveis Socials que atén sensesostre. Quan es va començar a estabilitzar la seva vida, es va posar malalt de Covid-19 i el van acomiadar de la feina. Per Xavi Prieto, educador del centre, "és molt preocupant la situació de les persones que estan perdent la feina o a qui no paguen. Augmentarà el nombre de sensesostre, s'allargarà en el temps i repercutirà en el seu estat de salut mental".

    Montserrat Fernández, vídua, amb dos fills i sense feina. La seva vida ha estat un seguit de problemes: la mort del marit, una depressió, quedar-se sense feina, haver de dependre dels serveis socials... Ara, viu ofegada per la burocràcia que hi ha darrere de les ajudes socials. "He trucat a l'assistenta social per demanar una tarja d'aliments i m'ha dit que m'enviarà un formulari. Aquí tot són formularis, papers i papers per omplir. I m'ha dit que a finals de maig no sortiran les targes. Jo, com tothom, estic engreixant-me amb el confinament, i no ho entens. En la meva situació hauria d'estar aprimant-me i aprimant-me." Fanny Fuertes, voluntària de Càritas Palamós-Sant Joan. Un cop per setmana reparteixen lots de menjar a les famílies derivades pels Serveis Socials de l'Ajuntament. Des de l'inici del confinament, les peticions d'ajuda per menjar han augmentat un 30% i preveuen que pugin més en les pròximes setmanes. "Hi ha molta gent que fins ara no venia. La immensa majoria fa un mes i mig o fa dos mesos portaven una vida que es podria dir `normal' i no es pensaven mai haver-se de trobar en aquesta situació." Michelangelo Pala. Tot i treballar de lampista, el Michelangelo no ingressava prou diners per pagar-se l'habitatge. Després d'un temps vivint al carrer, va entrar al Centre Residencial d'Inclusió Creu dels Molers, un centre de Sant Joan de Déu Serveis Socials que atén sensesostre. Quan es va començar a estabilitzar la seva vida, es va posar malalt de Covid-19 i el van acomiadar de la feina. Per Xavi Prieto, educador del centre, "és molt preocupant la situació de les persones que estan perdent la feina o a qui no paguen. Augmentarà el nombre de sensesostre, s'allargarà en el temps i repercutirà en el seu estat de salut mental".

  • Primera línia - 23/04/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 23/04/2020

    Alguns dels protagonistes d'avui:

    Salvador Ribes, de Sabadell, es va trobar malament i va donar positiu en Covid-19. Tot sol, a l'hospita
    l, va pensar que no tornaria a veure els seus fills i els seus nets. Després d'estar ingressat quinze dies, la setmana que li van donar l'alta va fer 87 anys: "Vaig poder celebrar-ho a casa amb un pastís, tots plegats. Vaig poder bufar les espelmes i això a mi em va fer despertar una ànsia de viure. Jo que he passat per dos infarts, per una intervenció de vesícula, per operacions de cataractes..., vaig pensar: 'Has de claudicar per aquest coronavirus? No, no."

    Maria Vilalta, de la Selva del Camp, té 87 anys i viu sola a casa. Va néixer pagesa, diu que encara se'n sent. La seva rutina és llevar-se d'hora, posar Ràdio Estel i resar el rosari, les laudes de Montserrat i sentir les notícies a les 8. Té dos fills, cinc nets i dos besnets. "Ai, quines ganes que tinc que s'acabi això, enyoro tant la canalla, i poder anar al tros, fins a l'hort de ca la filla, a veure aquelles floretes i donar un tombet per allí. El que més em fa falta és el sol i poder caminar. I poder veure els besnets."

    Víctor Oliveras, del barri de Gràcia de Barcelona, té 65 anys. Vivia a Castellbisbal, però fa 5 anys va començar a tenir símptomes d'Alzheimer i ara, durant la pandèmia, viu amb la seva germana. A causa del confinament, no pot anar al taller de memòria que organitza l'Associació de Malalts d'Alzheimer del Baix Llobregat: "El centre ens ajuda molt, tant a nivell emocional com terapèutic. I trobes altra gent que també té Alzheimer. El meu pare també va morir d'això i coneixem bé la malaltia. No pensem en el demà." I a les vuit del vespre, el Víctor surt al balcó a aplaudir i a ballar al ritme de la música que posa un veí.

    Alguns dels protagonistes d'avui: Salvador Ribes, de Sabadell, es va trobar malament i va donar positiu en Covid-19. Tot sol, a l'hospital, va pensar que no tornaria a veure els seus fills i els seus nets. Després d'estar ingressat quinze dies, la setmana que li van donar l'alta va fer 87 anys: "Vaig poder celebrar-ho a casa amb un pastís, tots plegats. Vaig poder bufar les espelmes i això a mi em va fer despertar una ànsia de viure. Jo que he passat per dos infarts, per una intervenció de vesícula, per operacions de cataractes..., vaig pensar: 'Has de claudicar per aquest coronavirus? No, no." Maria Vilalta, de la Selva del Camp, té 87 anys i viu sola a casa. Va néixer pagesa, diu que encara se'n sent. La seva rutina és llevar-se d'hora, posar Ràdio Estel i resar el rosari, les laudes de Montserrat i sentir les notícies a les 8. Té dos fills, cinc nets i dos besnets. "Ai, quines ganes que tinc que s'acabi això, enyoro tant la canalla, i poder anar al tros, fins a l'hort de ca la filla, a veure aquelles floretes i donar un tombet per allí. El que més em fa falta és el sol i poder caminar. I poder veure els besnets." Víctor Oliveras, del barri de Gràcia de Barcelona, té 65 anys. Vivia a Castellbisbal, però fa 5 anys va començar a tenir símptomes d'Alzheimer i ara, durant la pandèmia, viu amb la seva germana. A causa del confinament, no pot anar al taller de memòria que organitza l'Associació de Malalts d'Alzheimer del Baix Llobregat: "El centre ens ajuda molt, tant a nivell emocional com terapèutic. I trobes altra gent que també té Alzheimer. El meu pare també va morir d'això i coneixem bé la malaltia. No pensem en el demà." I a les vuit del vespre, el Víctor surt al balcó a aplaudir i a ballar al ritme de la música que posa un veí.

  • Primera línia - 21/04/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 21/04/2020

    El capítol de "Primera línia" d'avui està dedicat a la gent gran, principals víctimes de la pandèmia.

    Alguns dels protagonistes

    Xavier de Balanzó, metge, té 75 anys i en fa vuit que es va jubilar. Durant molts anys va ser cap de medicina intensiva i d'urgències. Ara s'ha reincorporat temporalment, per la pandèmia, a l'Hospital de Mataró, on dedica cada dia 3 hores a informar els familiars de l'evolució dels pacients.

    Joaquim Fortino va ser ingressat per coronavirus a l'Hospital de Barcelona el 21 de març. Va enviar un missatge de WhatsApp als familiars per acomiadar-se, però al cap de pocs dies va començar a recuperar-se i 21 dies després li van donar l'alta. Les seves infermeres van enregistrar el moment que marxava de l'hospital enmig d'aplaudiments: "M'ho havia vist bastant negre, tornar a casa. Estava molt dèbil, havia perdut deu quilos, però ara he anat recuperant forces, he fet cada dia una o dues vegades els exercicis que la fisioterapeuta em feia fer a l'habitació i les cames s'han reforçat. I em sento molt acompanyat per les videotrucades dels familiars".

    Sílvia Martínez, de 67 anys, és voluntària d'Amics de la Gent Gran de Sabadell. A Catalunya hi ha 330.000 persones majors de 65 anys que viuen soles. Es calcula que 175.000 són casos de soledat no desitjada. Amb el confinament, Amics de la Gent Gran va crear la campanya "Trucades contra el silenci" per donar suport emocional i acompanyar persones grans i soles. Cada setmana fan més de 4.000 trucades. "La meva generació hem treballat tota la vida per la família, pel país, i quan arribes a aquesta edat, què et trobes? Sol, deixat? Que ningú es preocupa de tu, això no pot ser."

    El capítol de "Primera línia" d'avui està dedicat a la gent gran, principals víctimes de la pandèmia. Alguns dels protagonistes Xavier de Balanzó, metge, té 75 anys i en fa vuit que es va jubilar. Durant molts anys va ser cap de medicina intensiva i d'urgències. Ara s'ha reincorporat temporalment, per la pandèmia, a l'Hospital de Mataró, on dedica cada dia 3 hores a informar els familiars de l'evolució dels pacients. Joaquim Fortino va ser ingressat per coronavirus a l'Hospital de Barcelona el 21 de març. Va enviar un missatge de WhatsApp als familiars per acomiadar-se, però al cap de pocs dies va començar a recuperar-se i 21 dies després li van donar l'alta. Les seves infermeres van enregistrar el moment que marxava de l'hospital enmig d'aplaudiments: "M'ho havia vist bastant negre, tornar a casa. Estava molt dèbil, havia perdut deu quilos, però ara he anat recuperant forces, he fet cada dia una o dues vegades els exercicis que la fisioterapeuta em feia fer a l'habitació i les cames s'han reforçat. I em sento molt acompanyat per les videotrucades dels familiars". Sílvia Martínez, de 67 anys, és voluntària d'Amics de la Gent Gran de Sabadell. A Catalunya hi ha 330.000 persones majors de 65 anys que viuen soles. Es calcula que 175.000 són casos de soledat no desitjada. Amb el confinament, Amics de la Gent Gran va crear la campanya "Trucades contra el silenci" per donar suport emocional i acompanyar persones grans i soles. Cada setmana fan més de 4.000 trucades. "La meva generació hem treballat tota la vida per la família, pel país, i quan arribes a aquesta edat, què et trobes? Sol, deixat? Que ningú es preocupa de tu, això no pot ser."

  • Primera línia - 16/04/2020
    Veure vídeo

    Primera línia - 16/04/2020

    Alguns dels protagonistes
    Manel Gorina, cirurgià maxil·lofacial de l'Hospital Josep Trueta de Girona. El Manel fa dues o tres traqueostomies cad
    a dia. Quan els pacients porten molts dies intubats per problemes respiratoris generats per la Covid-19, s'han de sotmetre a una traqueostomia. Es fan per evitar lesions a la boca, la faringe i les cordes vocals. "La Covid-19 ha multiplicat la necessitat de fer aquestes operacions, que ara fan cirurgians de diverses especialitats. Treballem en quiròfans improvisats en boxs de l'UCI. Calculo que des de l'inici de la pandèmia ja n'hem fet més de 21."
    Anna Solanas, educadora del Casal dels Infants del Raval. El Centre Obert del Casal acompanya uns 170 infants i adolescents. També han de donar suport a les famílies dels infants, a qui la pandèmia ha situat en una situació encara més vulnerable. "Molts dels nostres infants i adolescents no estan acostumats a treballar de forma autònoma, ni tenen les condicions per fer-ho, ni tampoc tenen una família que els pugui ajudar a fer els deures. Per això, des del Casal estem buscant la manera per seguir oferint aquest reforç educatiu de manera online, però intentant que la bretxa digital afecti el mínim possible els usuaris del nostre servei."
    Maria Moreno, treballadora social d'una residència de gent gran a Canet de Mar, al Maresme. Hi ha 92 residents que han distribuït per plantes per evitar contagis. Saben que una de les situacions més dures és no poder veure els familiars, per això faciliten als avis poder fer videoconferències amb ells. "I en mig d'aquesta tristor d'aquest maleït coronavirus, encara queden moments per a l'amor. Un dels residents ha descobert un telèfon del centre des d'on es poden fer trucades a l'exterior, i cada nit, d'amagatotis, truca a la seva dona per desitjar-li bona nit. No és maco això?"

    Alguns dels protagonistes Manel Gorina, cirurgià maxil·lofacial de l'Hospital Josep Trueta de Girona. El Manel fa dues o tres traqueostomies cada dia. Quan els pacients porten molts dies intubats per problemes respiratoris generats per la Covid-19, s'han de sotmetre a una traqueostomia. Es fan per evitar lesions a la boca, la faringe i les cordes vocals. "La Covid-19 ha multiplicat la necessitat de fer aquestes operacions, que ara fan cirurgians de diverses especialitats. Treballem en quiròfans improvisats en boxs de l'UCI. Calculo que des de l'inici de la pandèmia ja n'hem fet més de 21." Anna Solanas, educadora del Casal dels Infants del Raval. El Centre Obert del Casal acompanya uns 170 infants i adolescents. També han de donar suport a les famílies dels infants, a qui la pandèmia ha situat en una situació encara més vulnerable. "Molts dels nostres infants i adolescents no estan acostumats a treballar de forma autònoma, ni tenen les condicions per fer-ho, ni tampoc tenen una família que els pugui ajudar a fer els deures. Per això, des del Casal estem buscant la manera per seguir oferint aquest reforç educatiu de manera online, però intentant que la bretxa digital afecti el mínim possible els usuaris del nostre servei." Maria Moreno, treballadora social d'una residència de gent gran a Canet de Mar, al Maresme. Hi ha 92 residents que han distribuït per plantes per evitar contagis. Saben que una de les situacions més dures és no poder veure els familiars, per això faciliten als avis poder fer videoconferències amb ells. "I en mig d'aquesta tristor d'aquest maleït coronavirus, encara queden moments per a l'amor. Un dels residents ha descobert un telèfon del centre des d'on es poden fer trucades a l'exterior, i cada nit, d'amagatotis, truca a la seva dona per desitjar-li bona nit. No és maco això?"

Anar al contingut