Recordar la tragèdia del Balandrau: "La part emocional se'm va anul·lar per sobreviure"

El 30 de desembre de l'any 2000 els Pirineus es van convertir, de sobte, en l'Himàlaia més extrem, amb muntanyers gelats i plens de neu. El vent va arribar als 136 quilòmetres per hora amb temperatures de sensació de 30 graus sota zero. Un grup de cinc amics van aprofitar el dia assolellat i tranquil per passar el matí al Balandrau, una muntanya de 2.585 metres, una excursió senzilla que fan moltes famílies. El pla era pujar i ja dinar a baix. "Jo no havia fet mai el Balandrau, però els altres eren experts muntanyers, que havien fet muntanyes molt més altes i fins i tot un es preparava per anar a l'Himàlaia", explica Josep Maria Vilà al programa "Preguntes freqüents" de TV3. És la tragèdia de muntanya més gran que hi ha hagut al Pirineu català, amb deu persones mortes, que es recrea i s'analitza al documental "Balandrau, infern glaçat", que emetrà el "Sense ficció" de TV3. Era la primera excursió de la temporada que feia el Josep Maria, l'únic supervivent d'aquell grup, que recorda que abans d'arribar al cim van decidir fer mitja volta perquè la temperatura baixava molt i la neu era ja molt dura, quan els va sorprendre una ventada fortíssima: "De cop i volta, un vent molt fort ens va tirar a terra, com si algú hagués tocat un interruptor per fer girar el vent. Què és, això? Ens vam aixecar. Un altre cop igual, i el tercer ja no va parar en 10 hores." El que es van trobar és el fenomen que es coneix com el torb: "Era una tempesta de neu, gel i pedres que et queien. No tenies referència de si anaves amunt o avall, en una cortina de neu. Era impossible seguir un camí. La coordinació era molt complicada. El vent dominava sobre les veus dels companys, si no tenies algú que et parlés a l'orella." Es queda sol Després que els enxampés una allau, van veure que era molt difícil continuar tots junts. El Josep Maria i la seva parella, la Mònica, van continuar baixant. Pensaven que el vent no seria tan fort més avall, però no tenien ni idea d'on eren quan es començava a fer de nit. "La Mònica estava molt afectada pel fred i era molt difícil que caminés. No podia més. Quan em va preguntar: 'Tu qui ets?' vaig entendre que no podíem continuar baixant a la desesperada. Vaig decidir parar-nos darrere d'una roca i creuar els dits." La Mònica no se'n va sortir. El Josep Maria es va quedar adormit, extenuat, i es va despertar colgat amb neu. "Podria no haver-me despertat", diu. Va treure's, amb molt d'esforç, la neu que se li acumulava a sobre, i va veure que estava a punt de sortir el sol i que no hi havia vent. Havia superat la nit i havia de buscar ajuda: Baixava sense tenir la sensació de trobar-se malament físicament. No sentia els peus, per la hipotèrmia, però tenia l'energia de la supervivència: "Tenia l'adrenalina pujadíssima, molta energia per sortir d'allà ràpid. L'instint de supervivència et dona una cuirassa emocional molt forta. La part racional estava molt activa. El meu cap sabia que si plorava no tindria l'energia suficient per sortir-me'n. La part emocional estava anul·lada per poder sobreviure." Va trigar tres dies a plorar la mort de la Mònica. Josep Maria Vilà, entrevistat al "FAQS" "Em tocava morir" Va continuar baixant fins que es va quedar parat en un gorg, en un forat, i va passar el segon dia sentint els helicòpters que volaven més amunt. Llavors no sabia que buscaven uns altres excursionistes perquè ells encara no estaven oficialment desapareguts. Allà va passar la segona nit a la intempèrie, sense prou abric i sense menjar, amb un riu gelat. "Fins el tercer dia no tenia la sensació que em tocava morir", explica el Josep Maria, que tenia una hipotèrmia severa i estava deshidratat quan el van trobar els bombers. "Vaig pensar: no passaràs una tercera nit. Vull perdre el coneixement, evadir-me i acabar. Adeu, vida" Però el soroll fort d'un helicòpter el va treure d'aquells pensaments: "Vaig veure l'helicòpter dels bombers, groc, preciós, allà davant meu". El Santi va ser el bomber que el va salvar: "No tenia forces. Em va fer una abraçada que no va deixar fins que vaig ser a la plataforma, una abraçada de vida". Helicòpter dels bombers Pacte de convivència "Els primers anys em sentia responsable d'haver sortit d'allà i ells no", explica el Josep Maria. "És un sentiment estrany perquè el culpable és un fenomen meteorològic que es diu torb." "Vaig tornar a viure, a néixer el dia 1 del mes 1 de l'any 1 del segle 1" Recordar tot això no és fàcil, però ha preferit no amagar-ho: "Sempre he explicat la història. He volgut controlar-la jo i no que ella em controlés a mi. He arribat a un pacte de convivència amb mi mateix." Amb l'ànim de superar-ho, l'estiu del 2001 va resseguir el recorregut que havia fet el Cap d'Any del 2000 i el 2013 va fer el Balandrau. Rodatge de 'Balandrau, infern glaçat' al cim del Balandrau "La tragèdia m'ha reforçat" Tothom no reacciona igual quan li toca viure una desgràcia, però el Josep Maria té clar que ara és una persona més forta: "He sortit reforçat cap a la vida, soc més optimista, més amant de viure, d'apreciar el valor de la família i els amics, un pilar fonamental per tirar endavant. Viure la vida amb intensitat, al màxim." "Em quedava pendent fer un homenatge als meus companys. Havia pensat en una placa, però ara hi ha un llibre i un documental". El documental "Balandrau, infern glaçat", dirigit per Guille Cascante, és una producció de TV3 en coproducció amb Goroka i Lastor Media, basat en el llibre "3 nits de torb i 1 Cap d'Any", de Jordi Cruz. Dimarts ,18 de maig, inaugurarà la 24a edició del DocsBarcelona i s'estrenarà al programa 'Sense ficció'.

Recordar la tragèdia del Balandrau: "La part emocional se'm va anul·lar per sobreviure"

Josep Maria Vilà és l'únic que es va salvar d'un grup de cinc amics que van sortir a la muntanya el desembre del 2000, després de tres dies i dues nits al ras a conseqüència d'un torb