Si al George li caduca el permís temporal de residència que té ara, el podrien arribar a deportar a un país on no ha estat mai. Hem conegut el seu cas a "Planta baixa": té nacionalitat nigeriana, com els seus pares, i consta com a ciutadà d'aquell país, tot i que ell ha nascut aquí. Va néixer a València, va passar uns anys a casa d'uns parents. "Era una família tòxica", diu. Els reconeixements mèdics van acreditar que havia patit maltractaments, i va passar a un centre de menors de la DGAIA, el 2015. Ara fa vida a Barcelona.

Al llarg de la vida, ni els seus pares, ni els seus parents, ni la DGAIA s'han preocupat de tramitar-li la nacionalitat. Acaba de fer 18 anys, i encara no és oficialment ciutadà espanyol. De moment, té un permís temporal de residència, però, si no l'hi renovessin, correria el risc d'acabar en un vol de deportació que el duria al país dels seus pares. No el seu, perquè ell no ha posat mai els peus a Nigèria.

"Jo sento que soc d'aquí, de Barcelona, que soc català, perquè he passat tota la vida aquí", diu el George, i no entén la situació: "he de demanar permís per viure al país on he nascut".

No poder votar ni treballar al sector públic

La nacionalitat espanyola és imprescindible per votar. Per això, es calcula que uns 15 milions de persones a tot l'Estat no poden exercir el dret a vot pel simple fet que no tenen passaport espanyol.

A més, hi ha moltes barreres per accedir a llocs de treball a l'administració pública.

"Acabo de graduar-me en Filologia Àrab, i no puc aspirar a ser professora a l'Escola Oficial d'Idiomes, perquè no tinc la nacionalitat espanyola", diu Safia Elaaddam, impulsora de 'Votar es un derecho' i d''Et cedeixo una cita'."

El procés per obtenir la nacionalitat

El George, com totes les persones que han nascut aquí, poden tenir accés a la nacionalitat, sempre que els seus pares estiguin en situació legal (tinguin permís de residència en vigor), i hagi passat un any des del naixement. Però algú li hauria hagut de tramitar mentre era menor d'edat (la família, primer, i després la DGAIA), i ningú no ho ha fet. La llei no ho posa fàcil. El procés per obtenir la nacionalitat és un llarg laberint ple d'obstacles:

Des del 2015 es tramita per internet, a través de la pàgina web del Ministeri de Justícia. A part d'omplir el formulari, s'han d'entregar fins a 10 documents, entre els quals hi ha el certificat de naixement, el d'antecedents penals o bé el passaport escanejat sencer i en color.
A més a més s'ha de pagar una taxa de 102 € per poder demanar la nacionalitat i entregar un diploma que concedeix l'Institut Cervantes i que s'obté superant dues proves: una de coneixement de la llengua espanyola, que no es pot fer en cap altre idioma que no sigui aquest, i una de "coneixements constitucionals i socioculturals d'Espanya".

Aquesta prova té 25 preguntes, s'han de pagar 82 € per poder fer-la i hi ha preguntes com ara els impostos amb què l'Estat aplica la política fiscal als ciutadans, quina és la llengua que han de conèixer tots els espanyols o bé el nombre de franges que té la bandera espanyola.

Un cop fet tot aquest tràmit, cal esperar una mitjana de dos a tres anys per rebre una resposta de l'administració. Per llei, el tràmit hauria de durar només un any, però gairebé en tots els casos s'allarga més. Un cop es concedeix la nacionalitat, s'ha d'anar al Registre Civil a fer un jurament per poder tenir-la de forma oficial i aquest últim pas és una altra trava administrativa perquè hi ha una llista d'espera de fins dos anys per poder obtenir una cita.

En casos excepcionals, com el d'esportistes d'elit o artistes, el govern espanyol pot concedir la nacionalitat de forma discrecional. Així és com la va obtenir el jugador del Barça Ansu Fati.

​Les aspiracions del George

El George vol ser actor. Estudia a l'escola de teatre El Timbal, de Barcelona. Una de les seves professores, Olga Álvarez, diu que és un noi que ho qüestiona tot: "normalment, els nois que venen aquí no tenen tantes preguntes; ell en té sempre moltes".

"Se'm fa difícil posar-se en una situació tan extrema", diu l'Emma Pla, companya de classe. Anna Carrasco creu que el George sempre té "moltes ganes d'aprendre", malgrat els obstacles que li han posat la vida i els papers.

El somni del George és viatjar: "No he viatjat mai enlloc, no n'he tingut l'oportunitat". Ni tan sols al país dels seus pares, que, segons la llei, continua sent el seu únic país.