"Per què som solidaris?"

Valerio N'Dongo: "Quan vius al carrer passes por. Hi ha gent agressiva amb nosaltres"

A l'edició més solidària de "Per què volen els avions?", Eloi Collell entrevista el Valerio, una persona que ha viscut al carrer durant molt de temps i que ha pogut sortir-ne gràcies a la Fundació Arrels
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

Que tots som iguals és un concepte que l'Eloi té molt clar. Ara bé, també sap que no tothom té les mateixes oportunitats o facilitats per tirar endavant. Per això, en aquesta edició de "Per què volen els avions?" ha volgut parlar amb gent que dedica hores de la seva vida a ajudar, per esbrinar què és el que ens mou a ser solidaris. També ha parlat amb persones que viuen aquesta solidaritat, com Valerio N'Dongo.

El Valerio va venir de Guinea Equatorial per estudiar a Barcelona, però una sèrie de circumstàncies el van portar a viure al carrer. S'hi va passar vuit anys, fins que va conèixer la Fundació Arrels, que ajuda gent sense sostre des de fa tres dècades. L'Eloi i el Valerio s'han citat a Barcelona i han passejat pels llocs on havia dormit, abans de contactar amb Arrels.

La trobada entre el Valerio Ndongo i l'Eloi a
La trobada entre Valerio Ndongo i l'Eloi a "Per què volen els avions?"


Valerio: Hola, bona tarda! Com estàs? Tot bé?

Eloi: Molt bé!

Valerio: T'ensenyaré el lloc on vaig estar passant les nits. Justament aquí, Eloi. Ho veus?

Eloi: I quants anys has viscut al carrer?

Valerio: Tres anys. Tres anys, en aquest lloc. Però, al carrer, en total, vuit anys.

Eloi: I no tenies por, aquí al carrer?

Valerio: Oh! Tenia molta por. Com no has de tenir por si és de nit i vas carregat de paquets? Tens molta por. Hi havia persones que eren agressives amb nosaltres. Bé, sobretot amb mi, igual perquè era negre, o jo què sé... Però quan hi havia problemes, jo agafava la meva motxilla, els meus trastos, i me n'anava.

"Al carrer passes por. Hi havia persones que eren agressives amb nosaltres. Bé, sobretot amb mi."

Eloi: Jo crec, Valeri, que tu ets normal, com tots...

Valerio: Sí, és clar que soc normal com qualsevol persona. Però hi ha gent que no té aquesta sensibilitat mental i es comporten d'aquella manera.

Eloi: La gent t'ajudava?

Valerio: Sí, algunes persones que et veuen t'ajuden. Tenen bon cor i t'ajuden.

 

El Valerio Ndongo parla amb l'Eloi sobre la duresa de la vida al carrer
Valerio Ndongo parla amb l'Eloi sobre la duresa de la vida al carrer (TV3)


Eloi: Si jo veig alguna persona dormint al carrer, què puc fer?

Valerio: Quan veiem alguna persona al carrer, el que hem de procurar és deixar de pensar que aquesta persona no existeix. Deixar de tapar-nos els ulls davant d'ell, pensant: "Ah, bé, està aquí dormint. Sembla que estigui mort." I passem, i no el veiem. A vegades, les persones que dormim al carrer ens tornem invisibles, com si no existíssim.

El Valerio Ndongo va venir a estudiar a Barcelona, però va acabar vivint al carrer
Valerio Ndongo va venir a estudiar a Barcelona, però va acabar vivint al carrer (TV3)

 

"A vegades, les persones que dormim al carrer ens tornem invisibles, com si no existíssim."

 

Eloi: I com et van ajudar els d'Arrels?

Valerio: Els d'Arrels van ser com un àngel o una cosa semblant. Una família va veure que dormia aquí, que menjava aquí. Em va treure del carrer i em va portar a la Fundació Arrels. Va ser la meva primera connexió amb la gent d'Arrels. Anava fet pols, amb tots els trastos a sobre, i el primer que recordo és que em vaig dutxar i em vaig sentir com nou.

 

El del Valerio no és cas aïllat. L'últim cens d'Arrels del 2019 va comptabilitzar gairebé dues mil persones dormint als carrers de Barcelona, un 25% més que en l'anterior recompte.


Eloi: Ara on anem, Valerio?


Valerio: Doncs mira, a un altre lloc on jo vaig estar dormint. En aquest caixer.

Eloi: A mi no m'agrada veure a una persona dormint al carrer.

Valerio: A mi tampoc.

Eloi: M'agrada veure gent que pugui dormir a casa.

Valerio: A casa, i que tingui una dignitat. És això, això mateix, sí.

Eloi: Jo abans veia persones al carrer i tenia por. No coneixia aquella persona i tenia por que em fes mal, però ara ja no tinc por. Ara no, perquè jo t'he conegut, et conec més i ja et tinc més confiança.

Valerio: Ah, sí, sí. La por és una cosa que els humans hem de deixar de banda. Hem de tenir més confiança. És millor ser solidari, ser més participatiu, ajudar a més gent... Aquí no hi ha por, saps? És... tots cap endavant!

Eloi: M'ha agradat molt conèixer en Valerio. M'ha ensenyat que la vida és molt dura però, amb una mica d'ajuda, tots podem tirar endavant.

 

 

Teatre al Ras, amb Ivana Miño

Després de la passejada, el Valerio i l'Eloi han compartit un taller de teatre que impulsa l'actriu Ivana Miño, Teatre al Ras, que té l'objectiu de fer visibles aquelles persones que la societat ha fet sentir invisibles, una forma d'ajudar-los a recuperar l'autoestima que la vida al carrer els ha pres.


Eloi: Jo també tinc un objectiu.

Ivana: Ah, sí? Quin és?

Eloi: Sí, estic ajudant una associació que es diu Cromosoma, on hi ha famílies que tenen nens i nenes amb síndrome de Down.

Ivana: I què hi fas allà?

Eloi: Xerrades. I ajudo els pares amb els drets que tenim.

Ivana: Enhorabona.

Eloi: Gràcies.

Ivana: Perquè és dedicar una part del teu temps a una cosa en què creus: ajudar l'altra gent.  Però alhora també t'ajudes a tu mateix, no? Crec que el benefici va en les dues direccions. No sé com és per a tu, però per a mi és així. Estàs allà i t'ho passes teta ajudant.

Ivana: I a tu, t'agrada actuar?

Eloi: Jo estic en un grup de Teatre. I he fet unes quantes obres. M'agrada perquè estic aprenent a ser jo mateix i m'ajuda a treure els meus sentiments.

Ivana: Mira, si parlessis amb ells, segurament et dirien que viuen una mica la mateixa experiència que tu. A través del teatre, doncs, canalitzes moltes coses, surten moltes coses.

Eloi: Jo he entrevistat en Valerio i m'ha dit que quan vivia al carrer no el veien, que era invisible. Però quan estàs damunt d'un escenari ja no ets invisible.

Ivana: Exactament, jo crec que és precisament per això. Com que han estat invisibles durant molt de temps, l'activitat de teatre els visibilitza moltíssim. "Per primera vegada en molt de temps, és el meu moment, tothom m'està mirant". I és veritat que al carrer passem de llarg i fem una mica un túnel, no? No mirem perquè ens fa massa mal. No ens volem acostar a la gent del carrer perquè és massa, massa, massa. Llavors, és més fàcil fer veure que són invisibles.

 

A "Per què som solidaris?", Eloi Collell ha parlat també amb sor Lucía Caram, que l'ha portat al Banc d'Aliments a conèixer la Magdalena, una de les voluntàries; amb Núria Valls, que li ha fet una visita guiada per les instal·lacions de Camadoca, on centenars d'animals es recuperen per tornar a ser alliberats; i amb els voluntaris de l'Associació Rodamunt , cofundada per Oriol Vilaseca, dedicada a persones amb mobilitat reduïda. I amb l'acompanyament de Pepa Martínez, directora de la Federació d'Organitzacions per a la Justícia Global.

 

 

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut