En Peyu i la Judit Martín tracen les línies mestres de l'humor

L'Eloi és d'aquelles persones que riuen molt. Riu amb la tele, els amics, els espectacles... Com els del Peyu, que ja fa anys que es guanya la vida fent riure la gent. Apareix en programes com "Bricoheroes", "Natura sàvia" o l'"APM", però també es passeja pels teatres de Catalunya amb els seus monòlegs. O l'humor de la Judit Martín, que dona vida a la popular Vane del "Versió RAC1" i és una de les cares més polifacètiques del "Polònia". En Peyu i la Judit Martín amb l'Eloi Collell a la plaça de braus d'Olot Eloi Collell: És fàcil fer riure? Peyu: Depèn a qui, suposo. A mi m'és fàcil. De vegades, explicant coses seriosament hi ha gent que reacciona rient. Hi ha com una cosa innata que a la gent els provoques alguna cosa que els fa riure. I a vegades no és la teva voluntat, a vegades vols explicar alguna cosa seriosament i riuen. Eloi: Judit, és fàcil imitar persones? Judit Martín: Mira, per mi cada cop és més fàcil. Peyu: Per mi cada cop és més difícil, si puc fer l'incís. Judit: Saps què passa? De petita no és allò que m'agradés imitar. A la classe sempre hi ha el típic que imita el profe. Jo no, no era el meu cas. Va ser més perquè em van trucar un dia, em van proposar imitar persones i m'ho vaig haver de treballar. Llavors, amb el temps he anat com agafant pràctica. Hi ha persones que m'és més fàcil imitar i d'altres que m'és molt difícil i que desisteixo perquè estan molt allunyades de mi i no arribo. "El límit a l'humor me'l poso quan no conec a qui va dirigit el que estic fent", Peyu Riure és necessari a totes les edats i, fins i tot, en situacions difícils. Però no totes les societats riuen igual, hi pot haver matisos no sols entre les cultures, sinó fins i tot entre les edats d'una mateixa cultura. Però es pot riure de tot? Peyu: És l'eterna pregunta, no? Jo crec que sí. Judit: Qui decideix de què es pot riure i de què no? S'ha de poder riure de tot. Peyu: El límit te'l poses tu. Jo el límit me'l poso quan no conec a qui va dirigit el que estic fent, diguéssim. Jo faig un personatge en la intimitat, amb amics, que era un noi amb síndrome de Down, li havíem posat nom i tot, es deia Genís. I això, entre amics i col·legues ho podia fer. Aquí amb tu, Eloi, també ho puc fer perquè sé que no et sabrà greu, perquè més o menys pel que t'he conegut veig que ets un tio que les entomes bé, però a la ràdio, per exemple, que no conec qui ho escolta, no ho faria. La Judit Martín dona vida a la popular Vane del "Versió RAC1" i és una de les cares més polifacètiques del "Polònia". Eloi: Per què riem de les persones diferents? Peyu: Hem de començar a entendre el diferent com a diferent en positiu, també. A mi em fa molta gràcia la gent diferent. Precisament perquè és diferent. Trenca aquesta monotonia avorrida de la societat perfecta que es pretén tenir. Judit: Sí, sí. La societat té unes regles, té unes normes se suposa de normalitat, que tots ens hem de comportar de certa manera. I quan hi ha algú que se salta aquestes normes provoca riure, perquè fa que el que està dins del sistema se sent com superior i amb el poder de poder-ho fer. Eloi: I s'ha de vigilar, no? De qui riem Perquè hi ha gent, per exemple, que tenen un sense peu, o un amb cadira. No ens en podem riure. Peyu: Jo puc riure de tu si et conec i m'ho entomes bé i sé que no t'afecta. No em puc riure de tu si ho faig en benefici no del riure comú entre tots, sinó en benefici propi de sentir-me superior o de treure'n una altra mena de recompensa. Eloi: És sa riure de tu mateix? Peyu: Home, és primordial, jo crec que és el que et dona poder de riure dels altres. Riure't de tu mateix, primer. I tu ets de riure't de tu mateix també o no? Eloi: Sí. Peyu: O t'emprenya que se'n riguin de tu? Eloi: Això també, no m'agrada gaire. Judit: Home, és que això no li agrada a ningú. És que això és de base. L'únic que ho pots portar millor o pitjor. Però que se'n riguin de tu sobretot de petit. Quan ets petit, que encara no tens molt apamada la història, per entendre'ns, que no et coneixes tampoc gaire A mi em deien "Carapleito". Peyu: "Carapleito"? Judit: "Carapleito". Tot va començar perquè a mi em deien "caraplato", perquè jo soc caragrossa Em deien "caraplato", però no sé en quin moment algú... Peyu: Algú ho va dir malament? Judit: Allò va anar derivant. Deien "carapleito", "carapleito", i jo emprenyadíssima, ho portava malament. I me'n recordo que un nen de la classe va venir i em va dir: "Tu tranquil·la, perquè he mirat al diccionari què és un 'pleito' i és un judici de no sé què, o sigui que en realitat no t'estan insultant". Peyu: És una floreta. Vas quedar tranquil·la. Judit: Llavors cada vegada que em deien "carapleito" jo m'estan dient que soc cara de judici? "El riure no és una emoció, però quan nosaltres experimentem emocions i les experimentem amb intensitat necessitem exterioritzar-les. I una manera d'exterioritzar-les és plorant o rient", Rafael Bisquerra, psicopedagog de les emocions Segons el psicopedagog de les emocions Rafael Bisquerra riem perquè necessitem exterioritzar les emocions que vivim amb intensitat. Però l'Eloi vol saber l'opinió dels experts en la temàtica. Eloi: Us vull fer una pregunta: per què riem? Judit: És una manera de relaxar, de destensionar. És com quan passes situacions dures, greus o inclús molts difícils; passat un temps el riure és superbalsàmic. A mi m'ha ajudat molt. És una manera de comunicar-me, de viure i de poder entendre les coses. Peyu: Home, amb perspectiva i amb el temps, riure de situacions que havíem passat així xungues, t'ajuda. Judit: S'ha de riure. És obligatori! Eloi: Sí, sí. Jo per mi també! Doncs sí, riure ajuda a viure millor i més feliç. I si n'hem après molt d'en Peyu i la Judit Martín, al capítol "Per què riem?" També ho hem fet amb els Pallapupas, els pallassos que fan riure una estona els nens i nenes hospitalitzats; amb el Guillem Albà, pallasso i presentador d'"El llenguado", i amb la Montse Galobardes, responsable d'un taller de risoteràpia.

En Peyu i la Judit Martín tracen les línies mestres de l'humor

L'Eloi ha anat a buscar dos dels grans de l'humor de casa nostra per saber quins creuen que són els límits de l'humor i, sobretot, descobrir per què riem