Fugint del franquisme, l'Església i els sogres per amor
Una història d'amor increïble, de pel·lícula, protagonitzada per l'Oriol i la Mercedes, que també és un testimoni de la història de l'últim segle a Espanya.
Fugint del franquisme, l'Església i els sogres per amor
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Estimar-se contra vent i marea, al "Nexes"

Fugint del franquisme, l'Església i els sogres per amor

Una història d'amor increïble, de pel·lícula, protagonitzada per l'Oriol i la Mercedes, que també és un testimoni de la història de l'últim segle a Espanya.

Toni Noguera Martínez

Era l'any 1952 i ella, la Mercedes Elizalde, tenia 19 anys. Ell, l'Oriol Domènec, fill d'una família burgesa catalana, en tenia 29. Es van enamorar perdudament. Per acabar junts per sempre més, però, van travessar un perillós riu nedant, van haver de mentir, provocar un motí en un aeroport, escapar de policies i frares, traspassar fronteres de manera il·legal i exiliar-se a l'Argentina.

A la família de la Mercedes, l'Oriol no els feia el pes. Era la dècada dels 40 i el patriarca Elizalde era un important empresari del règim. L'Oriol, en canvi, ja havia passat per vuit presons diferents i un consell de guerra per formar part de grups antifeixistes i catalanistes. No volien saber res d'"aquell independentista" que es jugava la vida per penjar senyeres en destacats edificis i molt menys permetrien que la relació continués endavant.

Oriol Domènec explicant-se al sofà del 'Nexes'
Oriol Domènec ens va explicar els periples que va viure per poder casar-se amb la Mercedes

A causa del seu activisme, quan a Barcelona hi havia visites d'alts càrrecs de la dictadura, la policia requeria l'Oriol a comissaria "per qüestions de seguretat", tancant-lo durant hores en algunes ocasions. En veure el perill que algun dia ja no el deixessin sortir, l'Oriol va fugir de Barcelona sense intenció de tornar. Es trobava a l'Argentina, amb un passaport fals que en realitat pertanyia al seu cosí, i va arribar a passar un any a l'Antàrtida on es va assabentar que necessitaven un metge per a un dels destacaments militars. D'allà va anar a Alemanya, on es va doctorar.

Però mai havia oblidat la seva estimada. La idea era reunir-se amb la Mercedes a Vigo i fugir junts a l'Argentina, tot despistant la família Elizalde: "Com que sabíem que llegien les cartes, n'hi vaig escriure una en què li deia que a l'Alemanya comunista m'havien ofert un treball d'especialista i que viatjaríem a Perpinyà i així podríem anar uns dies a la platja abans de tornar a Alemanya". En realitat, havia comprat un bitllet per a un transatlàntic argentí que feia escala a Vigo i, comptant amb moltes complicitats, se les va arreglar per poder colar la Mercedes a bord.  El pla, molt ben traçat, es va frustrar en l'últim moment perquè la Mercedes no ho veia del tot clar i no es va presentar al moll de Vigo. L'Oriol va baixar del vaixell i va trucar a una amiga seva perquè la localitzés. El vaixell només estaria poques hores atracat. La Mercedes li va dir que pensava que no l'estimava, "no podia ni creure això que escoltava", assegura l'Oriol. Tot i el temor del que podria passar si l'enxampava la policia, finalment el vaixell va salpar sense ell.

El pla B va passar per sortir junts de Portugal. Ell, amb el document del familiar per qui es feia passar, se sentia segur per viatjar i travessar fronteres, però ella no tenia cap mena de documentació i, a més, en els seus 21 anys era legalment menor d'edat. No hi havia més remei, l'única opció era travessar el riu nedant.

Travessant el Miño per fugir d'Espanya

Els guàrdies que vigilaven el pas del riu anaven a menjar de 14.00 a 16.00. Era la seva millor oportunitat, tot i que la marea havia pujat i aquell riu que el dia anterior semblava assequible ja no tenia res a veure: "era com l'Amazones". Però la valentia de tots dos els va portar fins a la llera del riu on es van despullar i van començar a nedar. Ell va arribar a l'altra banda, però va tornar a entrar per ajudar-la a fer l'últim tram, sempre amb la por que un guàrdia els acabés disparant un tret.

Arribats a Portugal, la idea era casar-se, obtenir el certificat de matrimoni i anar-se'n a les Amèriques. Per tant, agafen el tren cap al municipi portuguès de Coimbra on lloguen una habitació per dormir-hi. A les tres de la matinada, algú pica a la porta de la seva habitació: era la policia. Havien detectat que la seva entrada al país havia estat il·legal, ja que el passaport de l'Oriol no tenia el segell corresponent. Els van enviar a la comissaria general de Lisboa, la capital portuguesa. Van explicar tot el seu periple i anhels. El cap de policia va empatitzar de seguida amb la història i els va indicar on podrien casar-se. Però van cometre un error garrafal.

L'Oriol va fer una trucada a la promesa del germà de la Mercedes per demanar-li la fe de baptisme que li reclamava el mossèn Lobo que els havia de casar. D'aquesta manera, tota la família Elizalde va descobrir el seu parador. Es van mobilitzar ràpidament i van enviar a Lisboa un frare dominic per frenar el casament i fer-la tornar. En aquell moment, l'ambaixador espanyol a Portugal era el germà del dictador espanyol Francisco Franco, i els dos països tenien un acord d'extradició automàtica. Però el cap de la policia va voler "guardar les formes" i, de fet, es va convertir en una espècie d'àngel de la guarda personal. Va parlar amb el frare dominic per convèncer-lo que els permetés casar-se i, en tot cas s'endugués la "rapariga" després. Ell s'hi va negar: havia de "netejar la taca que va deixar a la societat de Barcelona".

 

Motí i casament

Sense haver-se aconseguit casar encara, el frare dominic estava a punt d'endur-se la Mercedes de tornada a Barcelona, però a l'aeroport es va produir un escàndol que ho va impedir: "Em vaig dirigir a unes noies en alemany dient-los que aquest capellà es volia emportar la meva dona". Aleshores hi va haver una reacció en cadena i tot l'aeroport es va posar del costat de la parella, amb tal bel·ligerància que el frare va haver d'embarcar sol, no sense abans proferir unes quantes amenaces. L'Oriol acabava d'organitzar un motí per aconseguir que l'avió s'enlairés sense la Mercedes.

Finalment, van esquivar el frare i es van aconseguir casar per l'Església el 25 d'octubre de 1956. De camí a l'església, cada cop es trobaven més i més persones. La notícia s'havia escampat com la pólvora i tothom l'havia llegit als diaris. En el casament no tenien testimonis, així que van haver de demanar que el lloc l'ocupessin un parell de periodistes que estaven cobrint la notícia. "Una gran història d'amor té el seu epíleg avui a Lisboa", l'havien titulat aquell mateix matí. Tot va anar bé fins que van anar a veure el notari per certificar la unió. Allà, dos policies espanyols vestits de paisà i un diplomàtic esperaven la seva arribada. Tenien ordres d'emportar-se-la immediatament per treure-la del que consideraven un "matrimoni forçós". El cap de policia portuguès s'hi va negar i, com a regal de noces, va permetre que passessin junts la primera nit, abans de posar la Mercedes a disposició de la policia espanyola. Si s'haguessin tornat a fugar, haurien posat en perill aquell policia que tant els havia ajudat i que se l'havia jugat per ells.

Al cap de poques hores de casar-se, després de la nit de noces, el matrimoni va quedar anul·lati es van dirigir al port on s'havien de tornar a separar: ell, de tornada a l'Argentina en vaixell i ella, a Barcelona, escortada pels policies. "Agafats de la mà, sense parlar, vam anar baixant cap al port, allà el vaixell esperant per partir. A l'escala ens acomiadem, mentre jo anava pujant les escales, la gent feia volar els mocadors dient adeu i vaig veure com s'acostaven dos homes i es van posar un a cada costat d'ella, la vaig mirar fins que es va convertir en un puntet, ella ni s'havia mogut". Quan va arribar a Catalunya, la família de la Mercedes la va tancar en un convent, incomunicada, i després en un correccional fins a la majoria d'edat d'aleshores, els 25 anys.

Un cop va assolir la majoria d'edat, la Mercedes se'n va anar de Barcelona i es va reunir amb l'Oriol a l'Argentina on van acabar vivint junts per sempre més. Ell va exercir de metge a Tierra del Fuego i Los Gallegos. Encara va tenir temps de comprar una finca de 8.500 hectàrees que va anomenar "El Canigó" i on tenia un ramat que marcava amb les quatre barres. El 1970 va tornar a Barcelona i va fer de metge en una consulta privada i de cirurgià otorrinolaringòleg. Amb 70 anys va tenir prou forces per anar a la guerra de Bòsnia, on va passar 3 mesos per ajudar on fes falta.

La Mercedes va morir el 2013, amb 79 anys, per culpa de l'Alzheimer. Van patir la malaltia especialment durant els darrers tres anys dels 60 que van arribar a conviure. Van tenir 6 fills, dos dels quals van morir poc després de néixer.

Estimar, a "Nexes"

Les històries que es van poder sentir al rusc de "Nexes: estimar" van ser totes commovedores, tot i que no sempre igual d'emocionants i rocambolesques. Per exemple, vam patir amb el testimoni de la Maria, a qui la seva família va pressionar per casar-se amb el seu cosí contra la seva voluntat. Es va escapar d'una vida miserable per poc.

 

També vam escoltar el testimoni d'una parella, l'Abel i la Galu, amb les idees polítiques radicalment oposades, però que porten més de 4 anys junts i feliços.

 

La història de la Majepa també ens va robar el cor, i és que després d'estimar amb totes les forces, i donar-ho tot pel seu marit sense rebre res de part d'ell, finalment va decidir separar-se i deixar d'esforçar-se per algú que no l'hi aportava en la mateixa mesura.

Per a totes aquelles persones que creuen que l'enamorament té data de caducitat, el Pere Anton i la Maria del Pilar ens van deixar muts i somrients.

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut