Mireia Ros: "Gravant 'Down n'hi do' m'adono que la seva 'diferència' no és tan diferent a la meva"

Aquests vuit joves van aconseguir sorprendre'm amb les seves reflexions espontànies sobre les expectatives de futur i amb l'amor que destil·len des de la seva naturalesa intrínseca

Mireia Ros

Directora del documental de "Sense ficció" "Down n'hi do"

Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Quan a finals de 2015, vaig proposar a la Fundació SGAE i la Coordinadora Down Catalunya de fer un "Taller d'aproximació al cinema" amb un grup de vuit joves amb discapacitat intel·lectual no podia ni imaginar la dimensió que prendria el projecte. Jo tenia un germà amb la síndrome de Down i estava familiaritzada amb el tema; d'aquí va néixer la idea: "el taller". Un taller amb un grup heterogeni de 8 joves amb personalitats i edats diferents. Si bé ja tenia decidit filmar l'experiència, encara no tenia ni idea d'on em portarien les 72 hores d'imatges recopilades. Li vaig demanar a un amic, José Verdú, que m'acompanyés amb la seva càmera. Sense ell, aquest documental no existiria.

El resultat, 72 hores d'imatges de moments robats, de reaccions no planificades, de trobada amb la realitat sense artifici. Perquè per no haver no hi havia planificació ni il·luminació, ni mes so directe que el de la càmera. Aquests 8 joves, van aconseguir sorprendre'm amb la seva creativitat, amb les seves reflexions espontànies, a vegades surrealistes, sobre les seves expectatives de futur, Déu i la mort, amb aquell sentit de l'humor i l'amor que destil·len des de la seva naturalesa intrínseca. Converses que mai vaig tenir amb el meu germà Ivan, perquè ell no dominava la parla. Era d'un temps en què no existien ni la pedagogia, ni les fundacions, ni el coneixement d'ara.

Després d'aquesta primera etapa vaig continuar amb una segona a principis de 2016, en què els 8 joves escriurien un guió a partir d'un tema i d'improvisacions. La curiositat anava creixent i vaig decidir fer una tercera etapa on ells planificarien el guió i en serien els actors protagonistes; rodaríem el curt i jo seria la realitzadora. Veure'ls enfrontar-se a l'experiència de fer els diàlegs, visualitzar els plànols, ser els actors, aprofundir en la seva capacitat creativa; explorar fins on podia arribar la seva imaginació, em va sorprendre molt.

Més tard, el 2017, faria les entrevistes. Intimaria d'una manera més profunda: volia escoltar-los parlar sobre els seus afectes i mancances; els seus somnis i projectes de futur; com se senten i com s'enfronten a la jungla de la vida des de la seva "diversitat"... I com en "una revelació", m'adono que les seves inquietuds no són diferents a les meves, que la seva "diferència" no és tan diferent a la meva. I que, com diu Marc Brull al documental: "Tinc una discapacitat, com tothom." Aquest "tothom" em sacseja i el filtre em cau... I de sobte em trobo en aquest lloc comú en el qual, "les diferències", no són més que la imperfecció humana que ens defineix a tots per defecte. I de sobte ens reconeixem en el que ens és comú a tothom: el factor humà. I de sobte perds la por a acostar-te perquè ja no portes "el filtre" i la relació esdevé natural.

Retrobar els "valors tribals" en un món que tendeix a l'individualisme "contra natura" i ens allunya del comportament que millor ens defineix: l'humanisme. Aquest és el focus a on apunta aquest film documental: l'aprenentatge de conviure amb la diferència i trencar el filtre. Un filtre punyeter, que jo també tenia sense ser-ne conscient.

El resultat d'aquest treball evolutiu, al llarg de tres anys, està sintetitzat en el film: 62 minuts de les 72 hores d'imatges robades, que vaig haver de seleccionar minuciosament, ens mostren un relat directe, sincer, profund i amb bones dosis d'humor i amor. Un film per a tots els públics i per a aquells pares que vulguin apropar els seus fills a "altres realitats" que els enriquirà com a persones.

I al meu estimat germà Ivan –que ens va deixar enmig de tot aquest "sarau li dedico aquesta pel·lícula, en agraïment a la seva alegria, al seu etern somriure, i l'amor abundant que ens va regalar i que ens va fer millors persones.

El "Sense ficció" "Down n'hi do" està disponible a la carta.

VÍDEOS RELACIONATS