"La Marató diu molt de tots"

Són les 7.55 d'un matí fosc i fred d'algun mes d'hivern. El nostre protagonista baixa les escales del metro. Unes escales que havien set les seves amigues, però que durant l'últim mes s'havien tornat cada vegada més feixugues. Sense aturar-se i amb la inèrcia de molts dies, entra a dins el metro i s'asseu. La veritat és que ha fet tants cops aquest viatge que ni ell ni jo sabem si aquests passos els fa per la seva inèrcia o si en realitat és el metro, l'estació i les escales els que es mouen.

Un cop assegut en un d'aquells seients blaus (sempre els blaus, perquè, com ell diu, els grisos són de persones malaltes, i ell no es vol sentir malalt), recorda el gust del tabac als llavis, recorda el sentiment de no sentir-se sol, perquè sempre tenia un amic amb qui podia combatre els fracassos i la frustració. Mai s'hauria imaginat que aquell amic que tant l'havia ajudat, en realitat no era el que semblava, en realitat només li estava prenent la vida com un paràsit.

Després d'aquest pensament, el nostre amic veu que l'home del seu costat, amb ulleres, americana i corbata (així, doncs, havia de ser un home seriós, un home segur de si mateix, perquè només aquests porten corbata), estava llegint el diari. Ell, de reüll, pot veure un títol que diu "La Marató de TV3 no diu molt de tu..." De cop se sorprèn, mira al seu voltant i s'enfada. Tots els passatgers estan mirant el mòbil i de tant en tant algun deixa anar una rialla. Ell, en veu baixa, murmura que la gent només es preocupa d'ella mateixa i que no pensa en els altres. Veu un noi jove assegut al davant i té enveja i ràbia, perquè pensa en les coses que faria i en la gent que ajudaria. Mira una noia que està dreta i pensa que segur que només surt de festa i que es droga amb el primer que troba. A la seva dreta mira una dona gran, i ja no sap per què, però està en aquesta inèrcia de criticar i també la deixa per terra. I segurament el nostre protagonista té raó. La gent, sobretot el jovent, ha perdut l'educació. El món ja no és el que era, ningú ajuda ningú, tothom es mira el melic i es preocupa pel metre quadrat que fan els seus braços i cames. En resum, que la vida és una merda... el que no sap el nostre protagonista, però sí que ho sabem nosaltres perquè juguem amb avantatge, és que el noi que juga amb el mòbil té una carrera universitària i un màster en investigació, i que està treballant a l'IDIBELL en recerca sense cobrar, perquè encara no li han donat la beca, però la seva vocació és més gran que la seva cobdícia. Que la noia que es droga amb el primer que troba és una estudiant del campus de Bellvitge que, tot i tenir exàmens el diumenge anterior, va anar a agafar trucades per poder atendre els milers de ciutadans que estalvien el que poden durant l'any per fer les seves donacions aquell dia. Que la dona a la qual no sap per què, però que també critica, és l'encarregada del seu barri d'organitzar el sopar anual per recaptar diners per a La Marató. És veritat que cada vegada vivim en un món més estrany, però dins d'aquest món, dins d'aquest país, dins la nostra vida i fins i tot dins del nostre metro, hi ha gent disposada ajudar els altres, d'una forma a d'una altra. Sé que costen de creure aquestes paraules i de trobar aquesta gent, però només es necessita un clic de tant en tant per adonar-se que no estem sols. I per al narrador, aquest clic és aquesta cursa anual, en la qual la gent no corre, sinó que és la imaginació, la investigació i la voluntat les que corren de manera lliure. Per cert, el títol que el nostre protagonista no ha acabat de llegir continua dient: "La Marató de TV3 no diu molt de tu, diu molt de tots."