Camila Vargas i Albert Bosch, aventurers de la vida

Camila Vargas i Albert Bosch, aventurers de la vida

Quan es van trobar, tots dos tenien un Everest al davant: l'Albert Bosch, el geogràfic; la Camila Vargas, que vam conèixer a La Marató 2011, sobreviure. L'escalada requeria molt oxigen en tots dos casos. I un pacte espontani, travat a partir de la complicitat, la química i el picapunt els ho va insuflar. Aquesta és la història d'una amistat atípica, d'un vincle curiós entre dues persones que l'atzar va fer que es trobessin per convertir-se en una inspiració per a l'altre.

No és estrany que l'Albert quedés seduït per la força d'una jove de 15 anys, que, amb només un 20% de capacitat respiratòria, li va dir: "Jo el que vull és cantar." Envoltada de tubs, màquines i bombones d'oxigen, la Camila es va llençar a cappella amb "Lo puedo conseguir", la cançó que estava component. Un títol que semblava fet pensant en el moment que vivien tots dos aquell març del 2010. L'aventurer Albert Bosch emprenia una expedició a l'Everest la setmana següent. Era l'últim cim que havia de coronar per completar el "Projecte dels 7 cims". La Camila Vargas estava ingressada a l'Hospital Vall d'Hebron per una pneumònia. Tenia rebuig dels pulmons que li havien trasplantat el 2005. Tornava a ser a la llista de trasplantaments. "Estava trista, aïllada i sola i van pensar a portar-me l'Albert per alegrar-me la vida", explica, i se li escapa una rialla gran. En aquest "van pensar" hi havia una cadena de persones que acabava de forma fortuïta en l'Albert. El metge de la Camila s'havia posat en contacte amb la Fundació Ànima, dedicada a l'atenció dels infants amb una malaltia crònica. Un dia, al dentista, l'Albert no havia pogut declinar la invitació a visitar una nena a l'hospital: "M'ho va demanar quan m'estava remenant els queixals!", explica amb to burleta.

Aleshores es va produir un pacte que va donar lloc a una història excepcional:

La química entre tots dos és contagiosa. Els agrada punxar-xe i robar-se somriures. Segur que això ja apuntava fa sis anys, en aquella trobada a l'hospital. Sobta l'humor i l'aparent frivolitat amb què la van viure i la recorden. No va ser una promesa en una situació dramàtica, un "pique", com ells diuen. Segurament, per treure ferro a una situació que ja era prou dura i xocant.

Al setembre del 2010, per celebrar el repte de l'Albert, van fer un concert a la sala Luz de Gas. "Set cims i un somni" es va convertir en l'estrena de la Camila com a Chance ("oportunitat" en anglès). Aquell estiu va gravar la cançó i un videoclip. Un tema que encomana energia i optimisme.

La Camila va rebre uns pulmons nous l'abril del 2011. El novembre d'aquell mateix any, l'Albert va emprendre una gran aventura: creuar l'Antàrtida fins al pol sud sense cap mena d'assistència. El seu company d'expedició va haver d'abandonar i ell va completar l'aventura després de 67 dies de travessa, 48 dels quals en solitari. Van ser 1.155 quilòmetres recorreguts en 2,3 milions de passes.

L'Albert era a l'Antàrtida quan la Camila va participar donant el seu testimoni en La Marató del 2011. Al plató, la cantant Pastora la va sorprendre entonant la seva lletra: "Sé que no és fàcil, i sé que ho he intentat, / però jo sóc així, / l'esperança mai no m'ha abandonat, / avui serà un dia especial, / perquè tindré la meva oportunitat. / Tot plegat canviarà! / Ser valent i atrevit. / És bàsic per poder viure feliç. / Emocions, sentir-me a cent, aventures". Aquest cant als somnis ressonava també en el cap de l'Albert durant l'expedició en la immensitat blanca de l'Antàrtida.

L'Albert escrivia un blog i gravava vídeos del que vivia. Un dia li va regalar aquest a la Camila amb la "primera versió antàrtica" del seu tema.

Però el conte no va acabar aquí. La Camila volia cantar i que la gent escoltés la seva música. I s'havia topat amb una espècie única d'empresari dels somnis, algú que sap aterrar-los i convertir-los en projectes tangibles. Perquè "dels somnis no es viu; es viu dels projectes". Un dia, li va arribar aquest missatge:

Per fer realitat el disc, que es va gravar el gener del 2013, van engegar una campanya de micromecenatge. A la nostra trobada, al "hall" d'un hotel, la Camila ha portat el primer compacte editat. Un tresor. S'asseuen en un sofà, l'un al costat de l'altre. A terra, una bombona d'oxigen separa uns peus menuts, els de la Camila, d'uns peus grans, els de l'Albert. Uns peus de gegant que han trepitjat el Kilimanjaro, l'Aconcagua, l'Atles, que han travessat deserts de sorra i de gel. Els peus d'un aventurer i emprenedor a qui li agrada viure de reptes, però no com una manera de fantasiar, sinó com a projecte de vida.

Parla de la transcendència més enllà d'un mateix. Els reptes "representen massa temps, esforç i preparació perquè es quedin en un tema competitiu, d'ego: de què serveix ser el més valent, el més ràpid, el més fort?". En aquell somni de la Camila hi havia talent, il·lusió, ganes d'esforçar-s'hi i la repercussió que ell busca: "no només era bo per a ella, sinó que donava exemple i força a molta gent".

Curiós –i necessari– l'equilibri que ha de mantenir l'Albert entre el xut d'entusiasme que t'ha de moure per creuar l'Antàrtida, fer el Dakar vuit vegades o pujar als cims més alts del món i triar racionalment els reptes a entomar. "Estic com un llum. Tinc pinta de cabal, però visc al límit moltes coses. Si no, hauria optat per l'estabilitat en moltes ocasions. Amb tres fills et tornes molt conservador."

Als 6 anys, la Camila ja formava part del cor infantil nacional de Guatemala. "Va ser quan em van diagnosticar fibrosi pulmonar i, precisament, oxigenava millor quan cantava." La necessitat d'uns pulmons sans la va portar a Barcelona, als nou anys. Una ambulància l'esperava a l'aeroport i la va dur directament a l'Hospital Vall d'Hebron.

Ara fa un any que no es veuen i tenen moltes coses per explicar-se. El març del 2015, la Camila va començar a rebutjar els segons pulmons trasplantats. Necessita oxigen les 24 hores. S'ha de moure a poc a poc i tus sovint. Ja no li poden fer un altre trasplantament. Parla serena, amb una veu aguda i dolça que ho impregna tot. La cara rodona, el somriure constant i unes galtes pigades i creuades pels tubs que li porten l'oxigen. "Faig exercicis cada dia per no perdre més capacitat respiratòria". I té molts plans: "Vull fer animació 3D; estic buscant un curs a distància. Ara estic acabant uns estudis de màrqueting digital." Segueixes component i cantant? "Sí, sempre! Vull cantar i gravar "Stronger" –més forta-, un tema que no era en el disc. I fa poc que he après a tocar l'ukelele".

L'Albert se l'escolta atentament: "Hi ha molt poca gent que tingui l'actitud necessària per fer de Camila: acceptar els canvis i tenir projectes adaptats per a cada circumstància. Aquestes no les triem, però sí l'actitud davant d'elles". L'admiració que es tenen s'entreveu: "Tenint unes capacitats creatives com les que té ella, de comunicació i d'empatia, seria absurd no utilitzar-les. No es pot quedar com una espectadora de la seva vida."

L'Albert s'ha construït una professió al voltant dels reptes. Combina les aventures esportives amb conferències i l'escriptura de llibres sobre lideratge i emprenedoria. Ha trobat una analogia molt rica entre l'aventurer que creua deserts i escala cims i l'emprenedor de qualsevol projecte, vital o professional. L'aventura experimentada en pròpia pell, el valor de les accions, les decisions, encertades o equivocades, urgents o reflexionades, l'han fornit d'una teoria lúcida, fluida, sobre els projectes, el lideratge i la vida. Bon orador, expressiu, sorprenent, reflexiu, amb un punt descarat que el fa divertit. Difícil creure que va poder estar 48 dies al pol sud sense parlar. Tu podries fer-ho, Camila? "Noo!" Tots dos esclaten amb una gran rialla.

Aviat se'n va a Lapònia. "Allà és on viu Santa Claus, oi?", li pregunta la Camila. "Sí! Vull estar sol allà, i t'imagines que em trobi amb el tio aquest?", i li fa un cop de colze. És a la natura, en silenci i sol, on aquest aventurer troba el seu paradís. On fa esport cada dia. Sense música. "No m'agrada distreure'm del que estic fent". Per a la Camila, el paradís és qualsevol moment que es gaudeixi, quan oblides que tens una malaltia i penses: "A Déu dono gràcies que tinc això". "Ets creient?" "Sí, però m'he aferrat a la fe i me n'he deslligat de vegades, perquè he pensat: que injust que és això, amb tot el que he lluitat i torno a ser al principi. Però després penso que de cada etapa dolenta ha sortit una cosa bona. Del primer rebuig va sortir el disc."

La Camila i l'Albert són dues persones que val la pena conèixer. Dos aventurers que tenen la valentia de fer el que els agrada, malgrat sigui difícil. La història que van construir junts és extraordinària. Coses que passen quan es troben persones extraordinàries. Els deixo a l'hotel. Tenen coses a dir-se. Hem compartit prop de dues hores i la bombona de la Camila té autonomia per a una més. Temps suficient perquè comencin a punxar-se i se'ls acudeixi un repte que els emocioni a tots dos. D'aquí un temps ho sabrem.

Text: Míriam Rodríguez. Fotos i vídeos: RiedwegProduccions, Luis Morate, Mònica Sans, Camila Vargas i Albert Bosch.

Anar al contingut