L'atenció psicològica als professionals sanitaris, a "L'ofici de viure"

Hem cuidat prou qui ens ha cuidat durant la pandèmia?

Por de no disposar de les eines per poder atendre correctament els pacients, por de contagiar-se i deixar l'equip a l'estacada i por de poder contagiar la família. Són les tres pors que han patit els professionals sanitaris que han treballat a primera línia durant la pandèmia, segons Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea. "L'ofici de viure" els ha dedicat el programa
Anna Garcia Lozano
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

La pandèmia ha passat factura psicològica al col·lectiu sanitari. Moltes persones se senten cremades, per la sobrecàrrega laboral, la impossibilitat de conciliar vida laboral i familiar, la incertesa i la improvisació constants. Ara, quan ja no apareixen a les portades dels diaris, molts d'aquests professionals han començat a gestionar l'estrès posttraumàtic. "L'ofici de viure" ha dedicat un programa especial al col·lectiu sanitari i a les seqüeles psicològiques que pateixen a causa de la pandèmia. És el tercer programa de la sèrie especial de "L'ofici de sobreviure", després de "Les abraçades pendents" i  "Els dols interromputs".

El programa "Qui cuida els cuidadors?" ha comptat amb els testimonis de dos professionals sanitaris que han estat en primera línia atenent pacients de Covid-19: l'Astrid Llorens, treballadora d'una residència de persones grans de Martorell, i l'Ignasi Parés, infermer del CAP de Cardedeu, que ha treballat a les UCI de Can Ruti. També ha permès escoltar experts que han atès psicològicament personal sanitari les últimes setmanes: les psicòlogues Mati Segura i Jenny Moix, el director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, i el director de l'institut esMindfulness, Andrés Martín Asuero.

 

Astrid Llorens: "Vaig passar de la pena a la ràbia, perquè sentia que les residències havíem quedat abandonades"

L'Astrid Llorens és treballadora de la residència Anoia, de Martorell. És asmàtica i, tot i així, va voler estar al peu del canó durant el pic més alt de la crisi del coronavirus. El 30% dels residents del centre on treballa van morir a causa de la pandèmia.

Astrid Llorenç, treballadora de la residència Anoia de Martorell
Astrid Llorenç, treballadora de la residència Anoia de Martorell

"Tot va començar amb una senyora que tenia sensació d'ofec, que tenia tos... i a l'hospital li van fer el diagnòstic, però ens la van retornar el mateix dia. A partir d'aquí el virus es va propagar, però amb una celeritat impressionant, fins que al final vam tenir gairebé tota la residència infectada, perquè en l'actualitat tots tenen anticossos. Vam tenir un 30% de defuncions."

"Hi va haver un dia que em vaig parar a pensar, em dic: 'Astrid, ets asmàtica, estàs treballant amb Covid, potser que l'hi diguis al teu especialista.''I em va dir: 'Mira, Astrid, si pots deslliurar-te de treballar, o pots treballar a la zona on no hi hagi covids, t'ho aconsello, perquè el problema és que, si l'agafes, se't pot complicar més. I més tu, que has tingut altres complicacions greus.' Però bé, directament vaig ometre aquella informació, 'corramos un tupido velo', i continuem endavant. Jo, per poc que pogués fer, havia d'aportar alguna cosa."

"De camí cap a casa era quan realment era conscient del que estava passant. Feia tot el camí plorant, i això era un dia, i un altre dia, i un altre dia… M'ho passava molt malament. Aquí van començar els trastorns del son. Vaig començar a prendre pastilles per dormir, però tampoc no m'ajudaven."

"Vaig passar de la pena a la ràbia, molta ràbia, perquè veia el que estava passant allà i sentia que a les residències ens havien abandonat: no ens feien proves, no teníem material, no els podíem aïllar perquè no teníem espai per aïllar!"

"El que és curiós és que, a mesura que hem anat tenint la cosa bastant més controlada a la residència, jo penso que el més lògic era que la por hagués anat disminuint i a mi m'ha passat el contrari. De fet, estic en tensió constant i sempre tinc un neguit... 'No ho toquis', 'No et freguis els ulls', estic tota l'estona amb el gel…  Aquesta tensió fa que, quan arribo a casa al vespre, estic baldada!"

"Penso que m'ha ajudat molt l'experiència de molts anys d'estar treballant en residències, de veure persones que a poc a poc van arribant al final de la vida i van traspassant… Això també t'ajuda una mica a viure-ho. No dic a viure-ho amb normalitat, perquè el que ha passat no és gens normal, però sí que t'ajuda una mica el fet d'haver passat per situacions de dol."

"Recordo moltes converses de residents que m'explicaven les seves pors i les seves angoixes. Algunes persones amb qui vaig parlar tenien assumit que es moririen. I, de fet, algunes et donaven una lliçó, una gran lliçó. Deien: 'He tingut molta sort, he viscut fins als 90, 80, he viscut, he tingut família, em sento estimat... però el que no m'agrada és no poder estar amb la meva família i acabar així."

"A mi em feia por que, si em contagiava jo, podia contagiar la meva parella i podia contagiar altres persones amb qui treballo, que són de risc, perquè treballo sobretot amb gent gran... I això sí que em feia por... I em fa por, encara."

Astrid Llorens, treballadora de la residència Anoia, de Martorell

 

Ignasi Parés: "El meu record és de gratitud, d'experiència professional i d'haver guanyat, com a persona i com a professional"

Ignasi Parés treballa d'infermer al CAP de Cardedeu. De la nit al dia es va veure treballant a l'UCI de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona atenent malalts de la Covid-19.

Ignasi Parés, infermer al CAP de Cardedeu
Ignasi Parés treballa d'infermer al CAP de Cardedeu

"S'han complicat les coses, els hospitals no donen a l'abast... I requerim professionals que vagin a treballar allà. Em van dir que, per currículum, era un dels candidats que havia de ser voluntari per anar cap a Can Ruti a ajudar les UCI.  'Ets voluntari?' Vaig dir: 'Sí, òbviament.'"

"La primera impressió que tens és que això et queda una mica gran. Tinc pacients crítics, que estan intubats, amb medicació constant, amb perfusió constant per bombes. A més a més, no és el funcionament d'una UCI normal, en la qual portes dos pacients, sinó que funciona per torns, acabes tractant amb els 14 pacients que pots tenir dins l'UCI."

"No ets capaç d'entendre al cent per cent la realitat de la resta de gent i no t'hi trobes de gust, perquè penses que el que està fent la resta de la societat no és coherent amb el que tu estàs vivint. Per tant, em costa molt d'entrar en aquesta societat. Saber identificar aquestes emocions, saber per què estan sortint, quines són imposades, quines són reals i com gestionar-les, es fa bastant difícil."

"Com a professional sanitari, estàs preparat per donar una atenció immediata. Quan et trobes amb un problema, l'intentes resoldre i intentes tirar endavant i fer el que faci falta. A nivell emocional, amb el transcurs del temps, quan ja fa dies que ets allà, realment t'adones que potser... Ostres, quan es calmen les coses, potser t'adones que no estàs tan preparat emocionalment."

"Treballar tres hores amb un EPI amb el qual portes tota la roba, portes el barret, portes les ulleres, portes la mascareta, portes tots els peücs, les proteccions que puguis portar, i moltes vegades el vestit de plàstic passava per sobre la mascareta, a l'hora de treballar.  Sorties una mica marejat i quan tornaves a entrar la segona i la tercera vegada, realment ja estaves bastant saturat. Va haver-hi casos d'intoxicació per CO2, de companyes que sortien, que no podien més, i pensaves: 'Què ha passat?' Arribaven a vomitar i tot, i després feies analítica a urgències… i veies que es van arribar a intoxicar de CO2."

"Jo crec que tots hem viscut amb el pensament que podíem tenir la Covid durant tot el període. Aquella dificultat respiratòria, aquella sensació de pressió, una miqueta, a la zona del pit, que dius: 'Noto que m'ofego i com una cosa…' Però també podrien ser signes d'ansietat."

"El meu record és, sobretot, de gratitud, d'experiència professional i, sobretot, d'haver guanyat, com a persona i com a professional. Sí que et queden moltes coses encara per superar: et queda un estat emocional que no l'entens; et queda un dia a dia que no t'hi trobes de gust, et sents fora de lloc; tens un nivell d'ansietat, que el podríem determinar com a ansietat, que és por del contagi diari, que és por que hi hagi una recaiguda i tornem a estar en la mateixa situació. És una por que, moltes vegades, penses: 'Realment és necessària, aquesta por?'"

Ignasi Parés, infermer al CAP de Cardedeu

 

Mati Segura, Jenny Moix i Antoni Calvo: tres experts que han donat suport psicològic als professionals sanitaris

Mati Segura, Jenny Moix i Antoni Calvo

 

"L'estrès posttraumàtic és aquella sensació que surt al cap d'un cert temps, que han experimentat… que no ho noten! Estan bé, sembla que vagin fent la seva vida bé, però, de tant en tant, tenen un flashback que realment els preocupa moltíssim. Aquests els comencem a veure ara. I també van molt barrejats amb situacions d'alerta màxima, de 'No ho toquis', 'No...' Qualsevol cosa els fa por."

Mati Segura és psicòloga i col·labora amb la Fundació Galatea

 

"És com si ens haguessin sacsejat, tots plegats, i ara necessitéssim, una mica, temps per trobar el centre. Ara sembla que això de la Covid ens hagi destarotat molt, però és que abans teníem una falsa il·lusió de control. El que hem perdut és una falsa il·lusió de control."

Jenny Moix, psicòloga i professora universitària

 

"El diagnòstic que fem des de la Fundació Galatea és que els professionals i les professionals de l'àmbit sanitari es troben en una situació d'esgotament físic i emocional."

"A la primera fase de la pandèmia va dominar el que hem anomenat les tres pors. La por, diguéssim, de no disposar de les eines per poder atendre correctament els pacients i les seves famílies. La por de contagiar-se i deixar l'equip a l'estacada. I la por de contagiar-se i poder contagiar la família. Aquestes tres pors, que encara es poden mantenir, han deixat pas a una forta irritabilitat, a un dolor i a una ràbia acompanyada de la incertesa que encara ens envolta a tots."

Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut